La gran involució

S’havia arribat a una certa coincidència. Fins i tot falangistes reflexius, que també n’hi havia, havien arribat a la conclusió que el franquisme era un fracàs, un desastre. Es va fer una reflexió històrica de llarg abast. Hi havia acord a concloure que règim de la Restauració (1874-1923/30) era terriblement injust. En termes socials mantenia tot tipus de privilegis, especialment de l’oligarquia terratinent que transitava a financera, traslladant les rendes dels latifundis a dipòsits bancaris o accions. Econòmicament, era desastrós: prolongava l’endarreriment d’Espanya. Políticament, una pseudo-democràcia, corcada per l’oligarquia i el caciquisme (Joaquín Costa) que, a més, ofegava els drets de les nacionalitats no castellanes. Fou aquest règim de privilegi el que intentà salvar el 1923, a la seua manera dictatorial i casernària, el general Primo de Rivera, admirador del feixisme de Mussolini. I que després, arran d’una guerra civil salvatge i anorreadora recuperà i consolidà -amb retocs cosmètics, inspirat en el seu gran instint de supervivència- el general Franco. Un oficial deslleial que es va fer pagar amb escreix els serveis prestats. Fins i tot massa, als ulls d’alguns beneficiaris (que veieren astorats com el criat es feia l’amo). Es va fer nomenar Cap de l’Estat, entrava sota pal·li a les esglésies, nomenava bisbes, feia lleis, disposava d’un poder sense límits. De pas va promoure l’enriquiment brutal de tota la seua família. Un excés.

Hi havia un cert consens. El règim anterior a la República -que volia esmenar injustícies històriques i ineficiències cròniques en una època adversa d’auge del nazi-feixisme a Europa- acumulava un malestar social immens. Dels treballadors industrials i rurals, de tota mena de gent subalterna, reduïda a la misèria més abjecta i sense possibilitats de progressar. Amb una Església integrista que apuntalava els privilegis. I un Exèrcit, en part, africanista, obsedit a fer un paper colonial històricament superat. Quan les dretes aconseguiren que els militars es revoltaren contra l’ordre legal i legítim en juliol del 1936, es varen obrir de bat a bat les comportes del ressentiment social. I sí, es varen cometre moltes injustícies, autèntiques barbaritats. Ara bé, la gent de bé d’esquerres va intentar salvar qui va poder. No valgué de res. Quan arribaren els franquistes, no pararen d’afusellar, maltractar, depurar, empresonar... Tot amb la benedicció de l’Església catòlica, seguidora de la religió d’amor i perdó que predicava el jueu profètic Jesús de Galilea.

Ara ha passat temps i la situació és una altra. Però el rerefons històric continua sorprenentment viu. Mentre encara hi ha cossos abandonats en fosses comunes, hi ha qui es permet elogiar, impunement, el règim de Franco. Un règim de censura, persecució,  presons, tortures de la Brigada Politico-Social, aïllament respecte d’Europa, emigració, i explotació descarnada. Que mantenia els privilegis de sempre. El temps ha passat però el franquisme, la dictadura, és un passat que no passa. Es veu en les aparicions i manifestacions de l’extrema dreta actual, en la seua estètica, les seues actituds, els intents de legitimar-se en base a la distorsió del passat, siga franquista o encara més remot. Per bé que la clau de volta és el malestar social. Determinat pels privilegis i els interessos de sempre, ara reciclats, i per la dificultat de donar solucions sense reformes estructurals i de fons. Reformes que, sens dubte, serien boicotejades pels privilegiats de sempre, que utilitzarien tots els recursos a l’abast per desestabilitzar governs o el sistema democràtic mateix. Molt d’això ho hem pogut veure, i ho veiem, en directe.

De vegades el malestar social d’avui es projecta cap al passat, i s’equivoca. L’espantall d’una època de dictadura ordenada i millor és una de les infeccions més sorprenents i indignants de l’esperit. En trau profit, i alimenta d’amagat, una nova dreta, feixista o populista, o neofeixista, o extrema dreta 2.0, com vulgueu dir-li. És molt considerable el desgavell conceptual i semàntic davant una extrema dreta invasiva que no és el feixisme clàssic -algú pensava que tornaria amb uniformes i la resta?- però que fa un paper molt semblant d’intoxicació de la cultura política i d’erosió -i a l’extrem, destrucció- de la democràcia des de dins, en nom del poble i la nació. De tot això se’n parla, en termes acadèmics, entre la ciència política i la història contemporània, en  un llibre més que recomanable: La gran involución. La extrema derecha hoy  (PUV), edició d’Ismael Saz i Julián Sanz. Alguns autors posen molta cura en la precisió terminològica i avisen de la incorrecció de reduir el fenomen al feixisme. El feixisme (clàssic, històric) era una altra cosa. Però les diferències no han d’enganyar. En el fons hi ha moltes coses en comú. Un llibre de gran riquesa argumental i que no fuig d’estudi, que situa el fenomen en el seu context internacional i aprofundeix en escenaris concrets. Qui vulga parlar amb coneixement de causa hauria de llegir aquestes pàgines. Els autors? Historiadors i analistes de primera fila, com ara Steven Forti, Alfonso Botti, Xavier Casals, Joan Maria Thomas, Astrid Barrio, Daniel Lvovich o el mateix Ismael Saz.