De l'himne a Mestalla

Hi ha molts valencians i valencianes que pensen que el seu himne hauria de ser la música de la Muixeranga. Quan es decidí, d'aquella manera, que l'himne del poble valencià fora l'Himne de l'Exposició s'admetia que havia de ser l'himne de tots i de totes, valencians i valencianes, i se n'han d'assumir les conseqüències. L'Himne de l'Exposició és hui l'himne oficial del poble valencià, tot i que la lletra puga agradar més o menys, tot i que es reclamen lletres menys oferents, tot i que recorde alguna derrota disfressada de batalla. 

Des de fa ja massa temps cada partit del València CF a Mestalla i en l'eixida de l'equip a la gespa, sonen les notes de l'Himne de l'Exposició, l'himne valencià, amb la música i la lletra que marca la legalitat estatutària vigent. Que l'himne que hauria de ser de tots i totes les valencianes sone cada cap de setmana de forma recurrent a Mestalla el trivialitza, el convertix en quotidià privant-lo del component extraordinari inherent a tot himne, és una falta de respecte a l'himne tan recorrent com innecessària. Qui defensa un himne col·lectiu no pot estar mai d'acord en apropiar-se'l de cap manera i en aigualir-lo com si fora una cançó qualsevol, com si fora el Delilah de Tom Jones a l'estadi anglés del Stoke City.

Els himnes que aspiren a consolidar la seua oficialitat i que són alhora, o volen ser, símbol compartit d'una comunitat identitària, es reserven per a moments especialment significatius. Clar que l'himne és per a ser interpretat, però fer-ho de forma sistemàtica suposa una trivialització intolerable, un ús espuri, un robatori sentimental, una falta de respecte al conjunt de valencians i valencianes, i especialment als que no són aficionats del València CF. L'himne de l'Exposició també és el seu himne oficial. D'aquesta manera es reforça que alguns utilitzen l'himne, que es pretén comú, contra els veïns, en lloc d'entonar-lo amb ells. L'himne el cantà un sector de l'afició valencianista present a Orriols quan el València guanyava 0-2, però no en els prolegòmens del partit per part de les dues aficions.

El València CF és, i amb certa diferència, el club valencià més llorejat, amb més seguidors i seguidores valencians d'entre els clubs valencians, amb major i més constant presència social des de fa més de cent anys. Probablement ha estat, fins i tot, el principal ambaixador esportiu del país. Tot això però, crec que no pot justificar aquesta apropiació simbòlica de l'himne valencià com mai en cent anys s'havia produït, almenys en aquest grau. L'himne a Mestalla cada inici de partit de lliga, i de Copa, suposa alhora una patrimonialització i una trivialització de l'himne del poble valencià, amb la qual no tots els valencianistes estem d'acord.

A Mestalla s'ha interpretat sovint l'himne valencià, per exemple, en la seua inauguració allà pel maig de 1923. Com aleshores, sempre havia sonat en ocasions assenyalades. Quin himne farà sonar ara el club quan l'esdeveniment requerisca d'una cançó significativa, compartida, encoratjadora?. Les notes que sonen abans o durant l'eixida dels jugadors a molts estadis han esdevingut sovint himnes, himnes del club i banda sonora moments especials, acompanyament del cerimonial esportiu futbolístic, representació simbòlica del club, de la seua afició, de les seues victòries i de les seues derrotes. L'exemple més conegut d'açò és el You'll never walk alone cantat a capella pels seguidors del Liverpool al seu estadi d'Anfield. Al futbol doncs, de tant en tant, les cançons esdevenen himne però, els valencianistes patim uns dirigents irresponsables que preferixen agafar el camí recte, fàcil, i sense passar per cap cançó volen convertir l'himne valencià en un himne del València i crec que s'enganyen, en açò com en moltes altres coses.

Vicente Peris s'adonà de la importància de vincular una referència musical amb l'eixida dels jugadors al camp, instaurant per al cas el pasdoble València, del mestre Padilla, que sonà per megafonia durant anys des d'un València-Barça del 1971. Però, malauradament, eixa idea s'abandonà molts anys després, aquella cançó no es cantava, ni falta que feia. Almenys aquella cançó no era l'himne de res ni de ningú però era una cançó arrelada, amb el nom de la ciutat i del club. Amb el centenari es buscà de forma erràtica alguna cançó que tocara la sensibilitat valencianista i poguera fer-ne el paper. No es trobà perquè la torpesa, la mala fe, la ignorància, el neoliberalisme i l'especulació que governen el futbol actual en general, i el València CF en particular, són mala companyia de les aficions, de les persones, dels sentiments, de les tradicions i de les identitats col·lectives. Qui actualment governa i es creu el propietari del València CF no ha trobat una cançó adequada perquè ignorava que les cançons no les fan himnes dels clubs ni els dirigents, ni els màxims accionistes, ni els seus sequaços, les cançons les fan himnes les aficions. Mestalla no té ni un You'll never walk alone, ni un Arrebato sevillista, ni falta que li fa, els himnes del club no han fet saó, però el club va sobrat de símbols i de patrimoni sentimental, però què sabran alguns. Recórrer a l'Himne de l'Exposició per concitar espúriament l'esperit del club és la constatació d'aquella torpesa i del fracàs dels dirigents, la mala fe se la reserven per a l’espoli patrimonial del club. L'himne concita emocions i valencianisme, o valencianitat, clar, això és evident, tan evident que és un mal favor que se li fa a l'himne i al club. El Meriton de Singapur, els seus delegats valencians i, per acció o per omissió, alguns col·laboradors necessaris d'ací, aconseguiran potser deslocalitzar, despatrimonialitzar i buidar el club. Mentres això passa el valencianisme futbolístic canta emocionat un himne que no li pertany en exclusiva i que l'anestesia perillosament, un himne que en un gir dramàtic inesperat podria esdevenir el més bell respons del club.