“Mama, hui tampoc tenim profe”
“Hui tampoc tenim profe.” Ho diuen les xiquetes i els xiquets en arribar a casa, amb la motxilla mig caiguda, com qui comenta el temps que fa. I a mi, cada vegada que ho sent, se'm remou alguna cosa per dins.
Perquè una xiqueta de set anys no entén de places, ni de llistes, ni de baixes que tarden setmanes a cobrir-se. L'únic que sap és que la seua profe no hi és, que ve una altra persona a fer la guàrdia i que la classe de hui ha sigut una hora esperant que passe el rato. I demà, igual. I la setmana que ve, qui sap.
Amb els més menuts es veu a simple vista. Fixa't en una aula d'escola infantil. Un dels més menuts alça els braços perquè l'agafen i la persona que el cuida, amb tot el carinyo del món, només en té dos. Quan hi ha tants xiquets i xiquetes, és impossible adonar-se a temps de tot: de la que hui està més callada, del que no ha volgut menjar, de la que li costa parlar. Es veu tard, quan ja és un problema, i no perquè ningú mire, sinó perquè no es pot mirar tants alhora. Ells no se'n queixen. El que fan és aprendre que ningú hi és quan ho necessiten.
I no els passa només als més menuts. Li passa al xaval de Batxillerat a qui se li'n va el curs perquè s'ha quedat sense profe de matemàtiques i ningú no sap quan arriba el substitut. Li passa a la xica que toca el violoncel en un conservatori amb barracó, on se sent el piano de la classe del costat a través de la paret. Els passa als alumnes d'Educació Especial, als quals no els importa cap llista de substitucions, només la cara que tenen al davant, i que cada setembre siga una altra.
I el més cruel és que açò té solució. S'arregla amb gent: més professorat, places cobertes des del primer dia, menys alumnat a cada classe perquè cadascun tinga algú que el mire. I amb una mica de respecte a allò que significa que una xiqueta o un xiquet torne a casa i conte com li ha anat el dia.
El 3 de desembre triem molt més que a UGT. Triem si la pròxima vegada que una xiqueta arribe a casa i diga “hui tampoc tenim profe”, algú farà alguna cosa de veres. Triem per eixe xiquet xicotet que alça els braços i espera. Que d’una vegada, per favor, arribe algú amb les mans lliures.