Jarkko Saarinen, el geògraf finlandès que demana una “regulació ferma” del turisme de masses

El turisme ven paisatges, cultura i formes de vida que no li pertanyen. Per a Jarkko Saarinen, catedràtic de Geografia Humana a la Universitat d'Oulu (Finlàndia), aquesta paradoxa és al centre de molts dels conflictes que travessen avui les destinacions turístiques: una activitat econòmica que depèn dels recursos naturals, culturals i socials d'un territori, però els beneficis de la qual no sempre arriben a les comunitats que la sostenen. Especialista en turisme sostenible, canvi climàtic i relacions entre visitants i població local, Saarinen ha estudiat aquestes dinàmiques en escenaris tan diferents com la Lapònia finlandesa i el sud d'Àfrica, i ha col·laborat amb responsables polítics en qüestions com l'adaptació climàtica, l'estacionalitat i l'evolució de les destinacions turístiques.

Les seves investigacions conviden a mirar més enllà de les xifres de visitants i dels ingressos que genera el sector per preguntar-se qui guanya amb el turisme, qui n'assumeix els costos i quina capacitat tenen els residents per decidir sobre la transformació del seu entorn. Una qüestió especialment rellevant a les principals destinacions turístiques espanyoles, com les Balears, on l'aposta per atreure visitants de més poder adquisitiu conviu amb una dificultat creixent per accedir a l'habitatge i amb el debat sobre els límits de l'activitat turística. Aquest cap de setmana, Saarinen participa a l'Observatori COSTA, a Mallorca, per abordar els futurs del turisme de masses i reflexionar sobre els models de governança que poden fer compatible l'activitat turística amb les necessitats de les comunitats locals.

Estam assistint a una nova fase en què les destinacions concebudes per al turisme de masses es converteixen en espais reservats a aquells que tenen més poder adquisitiu?

La gran història d'èxit del turisme és que va començar sent una activitat exclusiva, amb l'anomenat Grand Tour, quan els aristòcrates britànics viatjaven a Itàlia i Espanya. Després van arribar les guerres napoleòniques i la màquina de vapor, que va abaratir els desplaçaments i va permetre democratitzar els viatges. A les dècades de 1960, 1970 i, especialment, 1980, la gent va començar a viatjar de manera generalitzada. A Finlàndia, anar a Mallorca o Tenerife era una cosa extraordinària; avui viatja gent corrent i les vacances s'han normalitzat. Però ens estem encaminant en una altra direcció.

Crec que el canvi climàtic serà un factor clau. Les transformacions geopolítiques i l'encariment dels vols també hi influiran. Viatjar no havia estat mai tan barat en termes històrics, però alguns desplaçaments ja costen molt més que fa una dècada i els salaris no han augmentat al mateix ritme. Això limitarà els viatges de les classes mitjana i mitjana-baixa.

Viatjar no havia estat mai tan barat en termes històrics, però alguns desplaçaments ja costen molt més que fa una dècada i els salaris no han augmentat al mateix ritme. Això limitarà els viatges de les classes mitjana i mitjana-baixa

Podria arribar un moment en què la gent corrent no es pogués anar de vacances?

És un procés gradual. Els viatges de curta distància continuaran sent possibles, però els de llarga distància plantejaran més problemes, especialment per a les destinacions del Sud Global. Espanya continuarà sent accessible, encara que potser no tant com ara. Moltes destinacions espanyoles depenen també dels propietaris de segones residències. Podran continuar invertint en un habitatge a Espanya els qui viatgen des del Regne Unit o Alemanya si no es poden permetre desplaçar-s'hi amb tanta freqüència? Això pot modificar l'estructura turística en un futur relativament pròxim. D'aquí a una dècada, les coses podrien ser força diferents.

En les seves investigacions planteja la importància d'una governança turística orientada a la sostenibilitat. En què consisteix?

El turisme és un negoci estrany: ens ven una cosa que no posseeix. Comercialitza la cultura local, la gastronomia, els paisatges, la forma de vida i els espais protegits, però no n'és propietari. Per això insistim en la sostenibilitat: el turisme ha de retornar alguna cosa a les comunitats. Els visitants hauran de contribuir cada vegada més a les destinacions de què gaudeixen. Les polítiques públiques són fonamentals perquè estableixen el marc en què es desenvolupa l'activitat i determinen com se'n distribueixen els beneficis.

He estudiat aquestes qüestions tant a la Lapònia finlandesa com a Botswana. Allà volien desenvolupar el turisme per diversificar una economia dependent dels diamants. Van observar la massificació dels safaris a Kenya i van optar per un model de baix volum: menys visitants que paguessin més. És una estratègia que recorda el pas del turisme de masses al turisme de qualitat que es planteja a Mallorca.

Però hi ha un problema: per oferir un producte turístic d'alta qualitat, sovint és necessari importar capital, coneixements i personal. Això genera fugues econòmiques, perquè els diners acaben tornant al lloc d'on prové la inversió. A Botswana, aquestes fugues superen el 70%. El producte pot ser excel·lent, però l'economia local amb prou feines se'n beneficia. El mateix principi es pot aplicar a Europa. Per això, la qüestió no és únicament quin tipus de turisme volem, sinó qui n'obté els beneficis.

Però hi ha un problema: per oferir un producte turístic d'alta qualitat, sovint és necessari importar capital, coneixements i personal. Això genera fugues econòmiques. A Botswana, aquestes fugues superen el 70%. El producte pot ser excel·lent, però l'economia local amb prou feines se'n beneficia

Creu que les protestes als carrers de diferents ciutats europees tenen a veure amb aquesta problemàtica, amb l'accés a l'habitatge i l'encariment de la vida? A Espanya, el cas de Maricarmen, una dona gran desnonada de casa seva per un fons d'inversió, es va convertir en un símbol d'aquesta situació.

Conec força bé el cas de Maricarmen. Ens trobem davant d'un procés de gentrificació. El cost de la vida augmenta i les classes mitjana i mitjana-baixa es veuen obligades a desplaçar-se a zones més allunyades, on també han d'assumir més despeses de transport. El turisme no és l'única causa d'aquests problemes, ni culparia els turistes com a tals. Però a les ciutats afectades pel sobreturisme, la pressió sobre l'habitatge agreuja la situació.

Tradicionalment distingíem entre els espais destinats als visitants i aquells on els residents desenvolupaven la seva vida quotidiana. L'autor Dean MacCannell va plantejar als anys setanta una distinció entre l'escenari turístic i el rerefons de la vida local. Mentre tots dos espais romanien separats, els habitants podien continuar amb les seves activitats. L'economia de plataformes ha canviat aquesta situació: ha portat els turistes a zones residencials i ha generat problemes de soroll, encariment de l'habitatge i desplaçament dels veïns. Quan aquestes pressions coincideixen amb una crisi general d'accés a l'habitatge, s'acumulen i es retroalimenten. No atribuiria les protestes exclusivament al turisme, però sí que crec que aquest agreuja els problemes existents.

Les Balears estan apostant per la cultura com a eina turística. Ho va dir, fa pocs mesos, la Comissió Europea en un informe per al procés de selecció de la Capital Europea de la Cultura 2031. Des de fa alguns anys, les institucions promouen fires d'art, grans exposicions i esdeveniments culturals com a part d'una estratègia per atreure un turisme de més qualitat. Pot la cultura transformar el model turístic o corre el risc de convertir-se en una altra eina d'exclusivitat?

Aquest perill existeix, especialment quan la cultura s'utilitza per atreure més visitants i fer créixer el turisme. L'objectiu original del desenvolupament sostenible no era mantenir el turisme i aconseguir que creixés indefinidament, sinó preservar les comunitats locals, el medi ambient, el seu benestar i la seva cultura. Tanmateix, el concepte de sostenibilitat turística ha estat segrestat, en certa manera. Ara sembla que l'objectiu és mantenir el turisme i continuar fent-lo créixer. La cultura s'ha convertit en una eina al servei del turisme, quan hauria de passar el contrari: el turisme hauria d'estar al servei de la cultura i de la comunitat local, i no a l'inrevés.

A Oulu, on visc, som Capital Europea de la Cultura el 2026. S'ha apostat per iniciatives que sorgeixen des de baix, amb milers d'esdeveniments de menor escala, en lloc de concentrar els recursos en grans infraestructures o esdeveniments elitistes. Un estudi realitzat a Austràlia va concloure que nombroses iniciatives culturals petites poden beneficiar més l'economia local que uns quants grans esdeveniments. Les primeres generen un flux constant de persones i afavoreixen les relacions entre visitants i residents. Els macroesdeveniments, en canvi, atreuen públic de fora i requereixen infraestructures el futur de les quals s'ha de resoldre un cop acabats.

Les Balears van batre el rècord de 19 milions de turistes el 2025, mentre els preus de l'habitatge continuen augmentant. Es pot considerar exitós un model que incrementa els visitants i els ingressos mentre una part de la població té cada vegada més dificultats per accedir a un habitatge?

Pot ser un bon negoci durant un temps. Però els inversors que venen de fora poden invertir, obtenir beneficis i marxar després a un altre lloc. En els estudis turístics parlem del cicle d'evolució de les destinacions: primer creixen, després arriben la consolidació i l'estancament. A partir d'aquí, es poden renovar i iniciar una altra etapa de creixement o entrar en declivi.

Els inversors que venen de fora poden invertir, obtenir beneficis i marxar després a un altre lloc. En els estudis turístics parlem del cicle d'evolució de les destinacions: primer creixen, després arriben la consolidació i l'estancament

Torremolinos n'és un exemple. Després de patir un deteriorament relacionat, entre altres coses, amb l'excés de desenvolupament urbanístic, va necessitar millorar les condicions sanitàries i mediambientals i els seus sistemes de sanejament per recuperar el seu atractiu. Mallorca hauria d'adoptar una perspectiva més proactiva i preguntar-se quina direcció vol seguir. També hauria de plantejar-se si un model de governança que permet el sobreturisme beneficia realment la destinació. Res no pot créixer per sempre: tard o d'hora, el creixement troba els seus límits.

Si pogués recomanar una sola mesura al Govern per reduir els efectes negatius del sobreturisme, quina seria?

En molt pocs llocs el sobreturisme es deu principalment a l'allotjament reglat, és a dir, als hotels. El problema rau en els lloguers de curta durada, que són sobretot un negoci immobiliari. Formen part de l'urbanisme, del desenvolupament urbà i de la governança de les ciutats. Per això, s'haurien d'establir límits. La capacitat d'allotjament sense regular ha generat problemes a Barcelona, Amsterdam, Londres i París. En ciutats com Amsterdam i París, les regulacions han contribuït a reduir-los, encara que no els hagin resolt del tot. També cal regular estrictament els creuers, establint quants vaixells poden arribar al mateix temps.

Una regulació ferma i sostinguda a llarg termini pot beneficiar la destinació, les comunitats i també les empreses, en contribuir a un turisme més sostenible. Hi ha una última qüestió fonamental: el turisme depèn no només de l'atractiu de la natura i la cultura, sinó també de l'acceptació social; és a dir, del fet que la població local consideri legítima l'activitat turística i hi estigui d'acord. Si els residents es mostren hostils, això acaba repercutint en l'experiència dels visitants. Aquests es preguntaran si són benvinguts i, si senten que no ho són, poden marxar a un altre lloc. Per això, la comunitat local és un actor fonamental i s'ha de prendre seriosament. Encara que el turisme sigui un negoci privat, ven una cosa que no li pertany: una cosa que pertany a la comunitat. Per aquesta raó, li ha de retornar alguna cosa a canvi.