Kent, una banda sueca que té discos en anglès i suec (és a dir, que vostè no els entendria de cap manera, senyor president), cantava a “Before It All Ends”: “Estàs feliç ara? / Hi ha temps abans que acabe tot”. Els Nine Inch Nails, a “The Beginning of The End”, usaven una paleta sonora i lírica més obscura: “Pensem que hem arribat tan lluny / depenem de les nostres mentides / No veiem les conseqüències / Açò és el principi del final”.
Està clar que no parlava d’RTVV ni de vostè, però hem de reconèixer que la temàtica del final és ben present a la música popular. Els Beatles deixaven un testament sonor amb la molt breu “The End”, afirmant que “I al final, l’amor que t’emportes / equival al que has creat”, i no menys famós és el final dels Doors, associat indissolublement a la pel·lícula Apocalypse Now i les seues escenes més simbòliques, i que a un dels versos deia que “Aquest és el final / Únic amic meu, el final / dels nostres elaborats plans, el final”. Amb el mateix títol, PJ Harvey optava per una peça curta i instrumental –de vegades el final és massa dolorós per posar-li lletra- i Eddie Vedder, de Pearl Jam, recitava uns versos punyents que podrien aplicar-se a la relació dels valencians amb la nostra radiotelevisió pública: “Què eren tots aquells somnis que compartíem / fa tants anys / Què eren tots aquells plans que férem ara / abandonats al costat de la carretera / Darrere nostre a la carretera”.
Aquells somnis, molt miserable president, s’han perdut com les llàgrimes en la pluja de Roy Batty –el replicant de Blade Runner que mostrava al cel·luloide més humanitat i intel·ligència que no vostè a Les Corts-, com el paper vellíssim que es desfà en polsim a les mans inexpertes. Vostè va nu i tots –inclosos els seus companys de partit- ho saben, com li ha dit Ignacio Blanco; vostè no representa a un govern ni a un partit conservador, sinó a una banda de cínics i corruptes, com li ha dit Josep Moreno; a vostè, en definitiva, no li eixirà debades tancar RTVV i segrestar l’autogovern dels valencians, com li ha assegurat Enric Morera.
I és que açò, en definitiva, és el final, this is the end, i per això he començat amb la llista de reproducció. És el final, però no el d’RTVV, per molt que ara impose una interrupció forçosa: és el seu final, el de vostè i els quaranta lladres que no tindran cova on amagar-se, per llefardosa que siga; el final el de la màfia putrefacta de la qual vostè n’és el cap visible, i que ja conspira nerviosa per tal de salvar el botí del saqueig i el pillatge.
A moltes d’aquestes cançons hi apareix el desig d’una última oportunitat, l’intent desesperat i sincer de reprendre el camí i desfer tots els nusos. A “Nothing Really Ends”, els belgues Deus es preguntaven “Tinc l’oportunitat / de tornar a ballar aquella vella dansa”, i vostè és l’amant colèric i rancuniós que rebutja qualsevol intent de refer la relació. Vostè ha ignorat i menyspreat informes i propostes que oferien solucions més barates per a la Generalitat, menys doloroses per als treballadors i el conjunt dels valencians. Però no: amb una reacció de pati d’escola, d’amors fugaços que es transmuten en odis viscerals, ha decidit que es farà allò que decidí una vesprada d’ira i fel, en connexió telepàtica o telefònica –qui sap- amb el director d’un periòdic madrileny.
Es troba vostè, molt prescindible president, en allò que en anglès se’n diu una dead end street, és a dir: un carreró sense eixida. Els Kinks li ho pregunten a la seua cançó homònima, en una coda antològica: “Carrer sense eixida / Com se sent?”. I honestament, ha de reconèixer que no té a ningú al costat per a ajudar-lo a canviar de rumb: ni a un grup parlamentari corcat per la corrupció i amb els escons a vessar d’immundícia, ni a un govern espanyol que li dispensa un tracte denigrant, per al qual vostè és tan sols una nina inflable on eixugar-se les ànsies sexuals més urgents. “Do You Finally Need A Friend”, cantava Terry Callier amb la seua meravellosa veu, i si bé és cert que li hem oferit la nostra ajuda i col·laboració fins l’extenuació, no ha volgut entendre que ho dèiem amb la mà al cor, com l’entranyable cançó de Randy Newman, “You’ve Got a Friend in Me”. Ara però, és massa tard, i està vostè sol, més sol que mai. Nu, sol, hipotecat, venut, abandonat, ha esdevingut nidorosa carronya que aguaita un final indefugible.
Avui s’ha disparat vostè al pit; les analogies amb bales travessant-li les falanges del peu són massa toves i no copsen la magnitud de la tragèdia. Vostè no podrà respirar a partir d’ara: ens ha robat la radiotelevisió pública, que és com dir part central de l’autogovern i element fonamental de l’esquelet on malviu la nostra malmesa consciència i memòria col·lectiva. I ens ha despertat d’una letargia tòxica: el meu agraïment.
Sap, Alberto? Espere amb moderada i continguda alegria que siga vostè maleït per l’únic conjur que funciona: el de les eleccions. El meu desig, mentre el veig amb el cap cot i la mirada perduda a Les Corts, és que abandone vostè l’escó a la major promptitud possible, i que cap Mozart li ofrene una bellíssima Lacrimosa, que la banda sonora que l’acompanye siga un silenci eixordador, i la seua imatge tan sols un malson.
The End.