Carles Salvador ja té ruta literària
A l’any 2020, sent alcalde de València Joan Ribó, a proposta de la regidora Lluïsa Notario, l’Ajuntament posà en marxa les rutes literàries. Una feliç iniciativa que pretenia fer de caixa de ressonància de la literatura escrita en valencià, vinculant l'obra i la trajectòria vital dels nostres escriptors amb els carrers de la ciutat. Des d’aquella data, ja se n’han fet quatre: les dedicades a Vicent Andrés Estellés, Carmelina Sánchez-Cutillas, Marc Granell i Maria Beneyto. Cal recordar, però, que si aquestes persones han pogut fer servir una llengua normativitzada, dignificada i esporgada de barbarismes, ha estat gràcies a l’esforç i dedicació d’homenots com ara Carles Salvador, mestre, gramàtic i poeta.
No obstant això, paradoxalment el nostre gramàtic encara no n’hi comptava amb la seua. Un fet que a alguna gent de Benimaclet, desitjosa de mantenir ben viva i forta la seua memòria, ens causava cert neguit. És per això que el 12 de maig del 2025 una comissió del barri mantingué una reunió amb la instància municipal corresponent a fi de plantejar-hi la pertinència de corregir aquest greuge comparatiu.
La reunió es va celebrar en un ambient cordial i relaxat; no debades, el regidor José Luis Moreno és persona educada i receptiva. Tot i això, a poc a poc s’assentà entre nosaltres la convicció que, tot plegat, o ens hi posàvem a la faena amb els nostres mitjans i limitacions o Carles Salvador es quedava sense ruta. Resultat: després de moltes hores de treball repartides al llarg d’un any, ja tenim ruta. Carles Salvador ja té la seua ruta literària al seu Benimaclet i, per tant, a la seua estimada València.
Dissabte 21 de novembre, a les 11 h, al col·legi Carles Salvador inaugurem la ruta, que consisteix a fer un recorregut per nou indrets del barri —estacions poètiques— tot detenint-nos en cada una d’elles per tal de recitar textos del poeta vinculats d’alguna manera al lloc en qüestió. Així podrem contemplar Benimaclet des d’una perspectiva diferent. La ruta havia de començar forçosament a aquest col·legi del barri on Carles Salvador exercí el magisteri durant els últims vint-i-un anys de la seua vida i que du el seu nom arran de la sol·licitud que presentà l’Associació Veïnal a l’Ajuntament el 1982, en aprovar-se’n la construcció. Ens hi acompanyaran tabalets i dolçaines d’Estrela Roja i una representació de la Fundació Carles Salvador.
Parlar de Carles Salvador és parlar d’una escola valenciana i en valencià, una escola oberta i arrelada al medi. Carles Salvador es declarava ciutadà de l’escola, de la llengua i de la poesia. De fet, d’ell mateix deia que era «senzillament un mestre d’escola». Els poemes triats per aquesta estació —«Figures de pessebre» i «Vaixell de joguina»— s’han seleccionat pensant especialment en la xicalla d’educació primària.
A continuació ens desplaçarem a l’edifici conegut com La Cooperativa, on estigué ubicat durant molts anys el Grup Escolar Cardenal Reig, escola pública a la qual s’incorpora Carles Salvador com a mestre titular el 1934. Instal·lada inicialment en una planta baixa inadequada, en un moment determinat que no hem pogut datar, l’Ajuntament decideix traslladar-la ací, per a la qual cosa lloga el primer pis d’aquest edifici, una cooperativa de consum (La Fraternitat). Ací llegirem «Als meus deixebles», «La més gran petita revolució» i «Fora la guerra», textos on plasma les seues idees pedagògiques al voltant de la rutina educativa, de l’autoritarisme i de la seua ferma posició antibel·licista.
La tercera parada la farem al Centre Instructiu Musical de Benimaclet, perquè Carles Salvador va mantindre al llarg de la seua vida una forta vinculació amb la música i, des de la seua arribada al barri, una estreta relació amb aquest centre. Nombrosos sonets i versos dedicats a personalitats i músics relacionats amb ell estan presents en la seua obra, com es pot comprovar en els poemes que llegirem ací: «Sonet dedicat al Centre Instructiu Musical de Benimaclet en la Festa de Santa Cecília» i «A Benimaclet».
L’estació número 4 la tenim al començament del carrer que, com el col·legi, duu el nom del poeta. Carles Salvador s’ho mereixia, i en setembre del 1956, catorze mesos després de la seua mort, l’Ajuntament li va dedicar un carrer. El rètol corresponent va ser descobert en acte solemne presidit per l’alcalde de la ciutat. Des del començament de la seua obra, Carles Salvador conrea la literatura fallera, festiva i popular; i en les falles troba un espai on poder aplicar les seues propostes i desenvolupar el seu compromís cívic i amb la llengua. En aquesta estació llegirem dues composicions dedicades a l’activitat fallera: «El perquè de la falla» (del llibret de la falla de Benimaclet del 1943) i «Epigrama de les falles».
Al final del carrer de Sant Esperit ens trobem l’estació número 5, des de la qual podem contemplar la Plaça de Benimaclet, única que hi havia al barri en vida del poeta, quan el repicar de les campanes de l’església era l’acompanyant habitual de bona part dels diversos esdeveniments veïnals. És el lloc que hem triat per llegir «Campanar vibrant», poema que ens ajuda a rememorar la importància que tenia el toc de les campanes en aquella societat. També hi llegirem «Gràcies a tots... en ocasió d’un soterrar que no s’ha fet».
La sisena parada la fem al bell mig de la mateixa plaça, davant de l’església i al costat de la casa al primer pis de la qual visqué i morí Carles Salvador. En acabar la guerra, aquesta casa fou assaltada i part dels escrits del mestre desaparegueren. Sotmès, com tants altres docents, a un expedient de depuració, aconseguí superar-lo, de manera que el setembre del 1939 pogué reiniciar les classes en la seua plaça docent. Ara recitarem «Elogi de la meua terra» ─poesia lligada al territori i a la natura possiblement inspirada en la pau del Penyagolosa─ i «Oda als meus 60 anys», un dels seus últims poemes.
Al creuament entre els carrers Alegret i Masquefa tenim l’estació número 7. En el temps de Carles Salvador, la xicalla encara jugava pels carrers i pels camps i séquies del barri sense la vigilància dels adults. A partir dels seus textos, podem fer-nos una idea de com eren aquells carrers. «Cal vore com està el pis tot a clotets, no gens llis, i de terra algun carrer que està fet sempre un fanguer», ens conta en el llibret de la falla de la Plaça de Benimaclet del 1946. Ací llegirem quatre textos d’eixos llibrets relatius a sengles carrers:«El de Mitja galta», «El de la Rambla», «El de Masquefa» i «El d’Alegret». Llegirem també «Masclets de Beni... masclet».
Entre aquell Benimaclet i la resta de la ciutat gairebé no hi havia més que horta. Un món del que ja en queda ben poca cosa. És el preu del progrés, diuen; però també una de les conseqüències de la voràgine especuladora del sector de la rajola i de certes polítiques urbanístiques. Ronda Nord endins, allà on Carles Salvador només veia horta, hui només queden els horts gestionats per l’Associació Veïnal (sempre sota l’amenaça del PAI) i poca cosa més. Reivindicar aquesta illa d’horta en la seua configuració actual és una de les raons per les quals hem decidit fer la huitena parada a aquests Horts urbans. Dels poemes que Carles Salvador dedicà a l’horta, per llegir ací n’hem triat «Canyar» i «Caminet de l’horta».
Arribem finalment al cementeri parroquial, novena i última estació de la ruta. Ací jau el poeta, al costat de sa mare, perquè així ho va voler. De la mort va parlar en elegies i sonets. Per a començar recitarem «Idil·li sobre l’asfalt», poema molt vitalista que va escriure just tres dies abans de morir. A continuació llegirem «Xiprers», l’evocació dels quals és un tema recurrent en la seua obra. Per acabar recitarem «Elegia primera», poema trist i sincer, amb molta força emotiva.
Aquesta ruta literària ─que també pot ser adaptada a les característiques específiques d’escolars i estudiants tot convertint-se en una activitat didàctica─ ha estat elaborada per gent de Benimaclet amb l’íntima il·lusió que, abans o després, l’Ajuntament en prendrà bona nota i acabarà fent-la seua. És l’única manera en què hom podrà donar-li el mateix tractament que ja han rebut les altres rutes; és a dir, dotar-la de plaques metàl·liques incrustades al terra, codis de barres, arxius digitals sonors, fullets explicatius i altres elements complementaris que resten fora del nostre abast i permeten a la ciutadania interessada fer-la al seu aire quan li vinga de gust. Mentrestant, qui no puga acompanyar-nos dissabte 21 de matí durant les vora dues hores i mitja que dura la passejada només podrà fer-la d’una manera: comprant El mestre del poble: Carles Salvador a Benimaclet, car la guia de la ruta, amb els poemes corresponents, n’és el capítol 6. Aquest llibre ─publicat per Caliu, el segell editorial de La Repartidora─ es presenta al local d’aquesta llibreria la vespra, divendres 20, a les 19 h.
Si visquérem a un país normal, totes dues iniciatives (llibre i ruta), no tindrien altre significat que el de reforçar la memòria i presència de Carles Salvador al barri i a la ciutat, retre homenatge una volta més a un il·lustre conciutadà. Però resulta que no. No vivim a un país normal. Amb la reocupació de la Generalitat i de l’Ajuntament de València per una dreta que se’n fot de tot allò que tinga res a veure amb la cultura valenciana ─la darrera i molt recent agressió a la nostra llengua ha estat protagonitzada per Vicent Satorres, director de Política Lingüística de la Generalitat─, rememorar Carles Salvador, reivindicar-lo, torna a ser una exigència cívica. En fi, que mig segle després d’haver-se iniciat aquella lamentable Batalla de València estiguem encara així, és veritablement decebedor. Com deia el Raimon, «quan creus que ja s’acaba, torna a començar».