El depassament per l’est del riu Millars

Després de més de dos mesos d'intensos combats per a frenar l'ofensiva franquista a la província de Castelló, les tropes republicanes, en abandonar la capital de la Plana, es trobaven exhaurides en la seua capacitat de resistència, i això a pesar que a les Divisions se'ls havia adscrit algunes brigades noves de reforç. En definitiva, l'estat físic del conjunt es trobava bastant clivellat; tampoc la moral de les tropes era molt elevada, malgrat l'esforç realitzat en aquest sentit pels comandaments i comissaris. No obstant això, les divisions 6a, 70a, Extremadura i 52a, que havien combatut pràcticament des de la ruptura del front d'Aragó, encara estaven exercint, a la meitat de juny, un paper clau en la defensa de la línia de detenció del Millars i en el seu replegament, més o menys ordenat, fins a les faldes de la serra d'Espadà.

Per a conèixer quin era realment l’estat de les forces de les brigades en combat, l'armament disponible i els ànims dels combatents, reproduïm un fragment del comunicat del Comissariat de la 79 Brigada Mixta, del dia 15 de maig, quan estaven desplegant-se per l’oest de Vila-real amb instruccions de contraatacar i recuperar la població des de les seues noves posicions: “Moral de la fuerza.- La moral de nuestras fuerzas están un tanto resquebrajadas por el gran cansancio que acusan, y además porque los soldados ven cómo unidades llegan nuevas y de refresco abandonan sin causa que lo justifique su posición, quedando impunes tales hechos y también por las constantes deserciones que se llevan a cabo… Observaciones.- El total de hombres de esta brigada lo componen unos 1.000 hombres con 578 fusiles, 11 ametralladoras y 11 fusiles ametralladores, por esto y por estar aislados de una manera absoluta por el gran cansancio de las fuerzas y por las deficiencias que se observan en los servicios auxiliares y por las causas arriba expresadas, no le puedo asegurar que en el día de mañana nuestras fuerzas mantengan las posiciones tomadas en el día de hoy”.

Cal recordar que la plantilla oficial d’una Brigada Mixta estava formada per més de 3.200 soldats, dels quals hi havia uns 2.600 que eren fussellers i servidors de metralladores, i la resta formaven part de l’Estat Major, o estaven en intendència, comunicacions i altres serveis de la Brigada

Sense reserves pròximes per a rellevar les exhaurides forces de primera línia, es va recórrer a noves divisions reorganitzades i portades d'altres fronts, que es van situar en posicions endarrerides per a la defensa en profunditat a rereguarda, on algunes ocupaven la posició principal de defensa, que era l’últim reducte que permetia confiar en desbaratar definitivament l'ofensiva empresa per l'enemic sobre València: la línia XYZ.

El recuperat XX Cos d'Exèrcit, amb les Divisions 49, 50 i 53, se situa després de la línia ocupada per les unitats que combaten entre Fanzara i la mar, i anira rellevant gradualment aquestes forces que passaren a rereguarda per tal de descansar i reorganitzar-se.

Combats pel control de Vila-real

Amb la sorpressiva incursió de les avançades de la 4a Divisió franquista a Vila-real, el front republicà es va vore amenaçat, i el mateix dia 14 de juny s’incorporà urgentment la 203 Brigada, de recent constitució a la zona de Madrid, amb l'objectiu que es fera càrrec de la contraofensiva sobre Vila-real i desallotjar les forces ocupants.

Les ordres eren d'atacar la població a partir de les dotze de la nit del 14 al 15 de juny, i al mateix temps protegir el replegament de la 6a Divisió pel seu flanc esquerre; però una negligència en el municionament de la Brigada va obligar a retardar l'operació fins a les 9 del matí següent. Aquest retard va permetre l'enemic reforçar-se i organitzar les defenses de les posicions ocupades, tot fent-se fort a l'església arxiprestal i al Convent dels Carmelites, de manera que va poder rebutjar els forts atacs governamentals del dia 15. Al mateix temps, la 83a Divisió de les forces rebels, una vegada havia controlat Castelló, inicia el seu avanç cap al sud fins aconseguir conquerir el poble d'Almassora i connectar amb les forces d'ocupació de Vila-real.

L’exèrcit governamental continua la seua pressió sobre el nucli urbà durant el dia 16 i, amb el suport del Tren Blindat número 1, ocupa l'estació ferroviària i els voltants, mentre que pel sud els republicans llancen una ofensiva cap al centre de la ciutat, secundats per dos tancs T-25, i aconsegueixen penetrar fins a la rodalia de l'església, on són rebutjats per un ampli contingent ben armat. L'artilleria governamental, a més dels trets de contenció realitzats sobre el nord de la ciutat per a dificultar l'entrada de reforços, va concentrar els seus tirs durant uns moments sobre la torre de l'església, on els franquistes havien instal·lat diverses armes automàtiques des d'on assetjaven amb eficàcia les forces atacants, fent-les retrocedir. Una crònica publicada en el diari Verdad ho descriu així: “Las bocazas de nuestros cañones se enfrentaron con la torre de la iglesia de Villareal, el día que hicimos nuestro primer contraataque. Era una fortaleza erizada de fusiles, bajo la repulsiva bandera monárquica. El episodio fue algo emocionante: uno tras otro, los obuses se clavaban en lo alto de la torre... La bandera cayó abatida por un certero cañonazo. Y los siguientes fueron mutilando poco a poco la torre, hasta abatir el orgullo de sus ametralladoras, que dejaron de cantar, cegados por una catarata de escombros.”

El setge a la ciutat es va completar amb l'atac que, per l'est i nord-est, executaren forces de la 79 Brigada, que van aconseguir arribar fins al cementeri. D'aquesta manera, l’encerclament ofensiu estava quasi tancat, i només pel nord les forces d'ocupació estaven enllaçades amb el seu exèrcit.

Al llarg de la nit del 16 al 17 de juny, els atacs governamentals continuaren amb intensitat, però la 83 Divisió rebel ja havia ocupat Almassora i travessat per allí el fossat del riu Millars. Aquesta divisió organitzà per al dia 17 una forta ofensiva des de Vila-real al mar, amb l’objectiu de descongestionar la pressió sobre aquest poble i avançar cap a Borriana, alhora que per l’oest, la 55a Divisió franquista pressionava sobre les defenses republicanes en el Millars fins aconseguir forçar-les.

José de Arteche, escriptor catòlic basc, va ser testimoni dels combats pels carrers de Vila-real i, a la seua novel·la,  El abrazo de los muertos, ens detalla algunes escenes: “La Compañía se encuentra en Villareal. Son las once de la noche cuando salgo a buscarla. Llego en medio de furioso combate. Los camiones marchan por una calle interminable con los faros apagados; solo de cuando en cuando encienden, por un instante, en súbito destello, el faro piloto para dejarse ver. El fragor es tremendo. Estamos, sin ninguna duda, rodeados por completo. Las trazadoras surcan la negrura del espacio; las balas explosivas revientan encima de nuestras cabezas. Se oye silbar en todas direcciones. Las bombas estallan muy cercanas. Fusiles, ametralladoras y cañones disparan… Se luchó en las calles, de casa en casa y hasta dentro de ellas. Todas las bocacalles se convirtieron en trincheras… El calor es sofocante. Hay cadáveres por todas partes. Veo a dos camilleros que cruzan la calle llevando un soldado muerto cubierto con una manta. Al pasar por delante de un portal convertido en tenducho por un moro dejan al muerto en la acera y entran, con toda calma, a apagar su sed. Va oscureciendo. Comienzan los contraataques. Pasan largas hileras de camilleros. Después de la dura labor de días pasados, la Compañía descansa”.

Ara, la pressió enemiga de la 83a Divisió es concentra cap a Borriana, amb l’objectiu d’arribar i fixar el front a la riba del riu Sec. Al matí del 18 de juny, l’artilleria rebel colpeja les trinxeres republicanes al llarg de quatre hores i, a les onze, la infanteria avança cap al riu, protegida per una secció de carros,. Al final del matí ja ha ocupat les primeres cases de la població. Serà la 209 Brigada Mixta (6a Divisió governamental) l’encarregada de defensar Borriana i, immediatament, enllesteix un contraatac per a recuperar la zona ocupada de la ciutat i empeny ’enemic cap al nord fins al cementeri. Allí es mantindrà ferm el front, amb atacs i contraatacs per part dels dos bàndols, fins que el 4 de juliol les tropes rebels, avançant des de l’oest, amenacen les defenses de la 6a Divisió, i els republicans es veuran obligats a replegar-se cap al riu Sant Antoni, al nord de Nules. Per l’est, la línia defensiva del Millars ja ha sigut totalment depassada.

Una passejada a vora riu

El caixer del riu Millars, per la seua profunditat, fou una defensa natural que permeté els republicans atrinxerar-se darrere per impedir l’avanç enemic després d’haver d’abandonar Castelló de la Plana i replegar-se cap al sud.

Aquest nou escenari fou testimoni de cruels combats entre les forces rivals; les avançades franquistes aconseguiren trencar la línia defensiva a l’altura de Vila-real el 13 de juny de 1938 i penetrar en aquesta població. Quatre dies després, les forces rebels forcen també les defenses republicanes per la Talia d’Onda i des d’aquests dos punts forts, pressionen els defensors republicans fins a fer-los retrocedir. Aquest és el marc històric de la passejada proposada en aquest capítol, on encara es conserva, en les tallats del riu, l’únic búnquer en el terme de Vila-real: la cova de l’Os.  

Actualment, hi ha una senda habilitada des del mar fins al meandre del Termet en Vila-real, PR-CV 338. En conjunt és un recorregut tranquil i agradable amb molt poc de desnivell, amb gran varietat de vegetació i forta presència d’aus aquàtiques, així com de construccions per a aprofitament del pas de l’aigua: assuts, molins i sèquies de canalització per a aprofitament agrícola.

Per a poder fer una passejada d’anada i tornada, potser convé centrar-se en el tram de Vila-real, també conegut com el passeig botànic de Calduch, que iniciarem a l’assut de la Vila, prop de l’aparcament de l’ermita del Termet i continuarem per la vora dreta del riu, on anirem descobrint, a més del paisatge fluvial i la frondosa vegetació, les restes del molí fariner de l’ermita, restaurat i condicionat per a visitar-lo i, més endavant, es troben les restes d’un altre molí, el de Bisbal. Una vegada acaba la part abrupta del congost, s’entra en el pantanet de Santa Quitèria, format per l’assut d’Almassora, fins a finalitzar la ruta en el pont medieval amb el nom de la mateixa santa, i que també forma part del traçat de la Via Augusta.