El valor d’un vot

Amb el temps, les anècdotes -i alguna categoria- que hem pogut observar, no sense perplexitat, aquests dies davant els pactes de l’esquerra de l’esquerra estatal, passaran. Seran arxivades, oblidades. El que es recordarà, i per molt de temps, serà la prova real, fàctica, carregada de conseqüències, de les eleccions del 29 de novembre del 26, en què es juguen tantes i tantes coses. I tothom jutjarà en funció de la responsabilitat mostrada per uns i altres, i traurà les seues conclusions. En el cas valencià, i tant de bo, finalment ha imperat el trellat. La crua realitat que es viu ací, segurament, hi ha tingut alguna cosa a veure.

Una realitat que podria anar, encara, molt a pitjor. Perquè totes les eleccions són importants, però poques vegades tan decisives com les generals que tenim molt a prop, ja a la vora. En un recompte sumari, el que hi ha en joc seria: 1)el fre a la pujada abusiva del preu de l’habitatge (lloguers, hipoteques); 2)la revaloració segons l’IPC de les pensions de jubilació; 3) la pervivència de la sanitat pública universal; 4) l’ensenyament públic en tots els nivells; 5) el procés cap a la igualtat real de la dona; 6) els drets LGTBI; 7) la protecció del medi ambient i la defensa davant el canvi climàtic; 8) el control de l’urbanisme depredador; 9) el respecte degut a la llengua (en el cas valencià) i a la nostra cultura -de valencians, catalans i balears;10)  la convivència democràtica i la integració dels nouvinguts, o una exclusió perillosa; 11) les llibertats en sentit ampli; 12) el futur del pacte constitucional i de l’Autonomia... I, last but no least, 13) la supeditació submisa a Trump o una aposta europeista decidida;  i 14) augmentar la despesa militar al 5% del PIB comprant armament als EUA o potenciar una defensa autònoma coordinada amb els  altres països europeus i Canadà...

No són poques coses, ni de cap manera assumptes menors. Són 14 raons de molt de pes. Crec que totes tenen a veure amb assumptes vitals, fonamentals, que demanen una resposta i una mobilització absoluta i sense reserves, com mai, dels votants, no ja d’esquerres, sinó simplement demòcrates o amb sentiments humanistes, humanitaris o ètics, de la gent bona i decent d’aquest país. Fins i tot diria que de la gent amb sentiment patriòtic, en el millor sentit de la paraula, d’identificació i solidaritat amb els altres, amb els qui compartim país, herència, territori, present i futur. El patriotisme de la pitjor espècie ja el va definir fa temps (1775) molt bé Samuel Johnson: “Patriotism is the last refuge of a scoundrel”. I molt d’això es pot veure ara en l’allau dels qui s’omplen la boca amb la paraula.

Després de fer una oposició bruta i brutal, de terra cremada, en la qual des del primer moment la dreta del PP ha acaçat el govern legal i legítim -i en primer terme el seu president, sotmès a una denigració deshumanitzadora imperdonable- amb la voluntat declarada de fer-lo caure fos com fos, per tots els mitjans, acarnissant-se i traspassant tots els llindars ètics i jurídics... la base social de la dreta -les dretes, els benestants, els privilegiats i els aspirants a ser-ho, els enganyats- està altament mobilitzada i exultant, com apunten les enquestes pre-electorals. 

Les dretes, a Espanya, consideren que el poder els pertany. No en tenen mai prou amb el poder econòmic i la primacia social, volen controlar l’Estat i totes les administracions, que consideren de la seua propietat exclusiva, la seua finca. No fos cas que des del poder legislatiu i executiu -derivats del vot popular- s’introduïren reformes lesives per als seus interessos. O que no pogueren col·locar als ministeris i les administracions els fills i nebots que no donen per a més... 

Si per a recuperar el poder, tot el poder, han d’aliar-se amb una extrema dreta d’inspiració franquista inconfessa i feixista implícita, com Vox (que no amaga la seua intenció de discriminar persones i destruir l’Estat de les Autonomies), avant. Si cal moure tots els fils en el poder judicial al límit de la prevaricació, avant. Si cal enverinar l’ambient a través de mitjans afins i comunicadors altament tòxics, avant. Convé mirar la història, el que ha passat sempre quan el poder se’ls ha escapat de les mans... tot i que vivim en un temps de present excloent i imperatiu, amnèsic. Però qui vulga i puga, pot fer el petit esforç d’observar o estudiar el passat. El 1931, el 1936, per exemple. Les dretes a Espanya tenen, com a mínim, escassa cultura democràtica. En tot cas, acomodatícia. La democràcia com a contingència, com a oportunitat, com a instrument i mitjà que pot servir o no.

Ara bé, mirem també a l’esquerra. Les promeses incomplertes, la irresponsabilitat d’alguns -com la vella guàrdia del PSOE, Felipe i la resta, que fan tanta vergonya-, l’obnubilació d’uns altres davant l’oripell del poder i els diners -a imitació dels poderosos amb els quals sovint coincidien als passadissos de les institucions o en les ocasions socials- que va dur probablement a la corrupció de responsables que haurien d’haver actuat d’una manera radicalment diferent. L’influx corruptor -brutalment corruptor- del sistema social vigent que concentra el poder i una riquesa exorbitant en poques mans -i que es materialitza en converses en reservats de restaurants 5 estreles-  no s’ha de perdre de vista. És un poc com el que passa amb el narcotràfic, capaç de corrompre fins i tot membres de les forces i cossos de seguretat encarregats de combatre’l, tot deixant tothom bocabadat, atònit. (Com s’explica en un llibre recent, Aduana, de Brais Cedeira, Ed. Planeta). Els qui, a l’esquerra, es corrompen o mostren un comportament impropi -contrari als valors que teòricament defensen- tenen doble delicte, com a mínim. 

No es pot simplificar, per descomptat. Encara que en situacions límit, com la que ens convocarà el 29 de novembre de 2026, la tria és molt simple i molt clara. Perquè és de vida o mort, literalment (penseu en Mari Carmen i totes les que la precediren i les que podrien seguir-la). Cal votar, i tothom ha de votar. Hem de deixar de banda manies i pretextos i cal animar tots els amics, coneguts, saludats, i també els desconeguts, a anar a votar. No són eleccions per a llepafils. És molt, massa, el que hi ha en joc. Pensem-hi i obrem en conseqüència.