La fusta torta de la humanitat

Aquests dies estic fent un doble experiment. Per una banda, tracte de llegir una biografia breu de Stalin. Un llibre de Maximilien Rubel que, veges per on, va traduir i publicar en castellà la “Biblioteca ABC (Protagonistas de la Historia)”  el 2004. Vaig trobar el llibre per pura casualitat al preu d’un euro en una de les parades de diumenge a la Plaça del Mercat de València, entre la Llotja gòtica del segle XV i el Mercat Central modernista del XX, que continuen sent els millors -o més icònics- edificis de València. Normalment, aquesta mena de llibres -i més en una anomenada “Biblioteca ABC”- no tenen cap interès, però aquest sí, perquè l’autor -Maximilien Rubel- no és un qualsevol. Tanmateix, la traducció d’aquest volum, publicat originalment en alemany en una col·lecció força acreditada de Rowohlt Verlag el 1980, és tan desastrosa i lamentable -amb errades tan grosses- que he hagut de fer-me amb l’original, per acabar d’entendre el que diu l’autor. Tot i que el que diu ja ho sabia, més o menys.

Paral·lelament vaig traduint de l’italià a la “valenciana prosa” un text d’Enrico Berlinguer, el mític secretari general del Partit Comunista Italià, sobre “Austeritat. Ocasió per a transformar Itàlia”, un discurs que va fer el 1977 davant una assemblea de les forces de la cultura, per emprar el llenguatge d’aquell temps, i que es publicarà com a “document” a la revista L’Espill. Un text d’allò més interessant -si el mirem amb perspectiva històrica. Davant la crisi dels anys setanta del segle XX -el xoc del petroli i les conseqüències, els primers advertiments sobre “els límits del creixement”- Berlinguer plantejava una gran aliança de les forces populars i democràtiques a Itàlia, una mena de “compromís històric” amb comunistes, socialistes i la Democràcia Cristiana més progressista o d’inspiració sincerament cristiana per a renovar el país i fer front a la crisi. Fins i tot s’oferia, com a PCI, a entrar en el govern. No proposava cap “programa de transició a una societat socialista”, sinó “més modestament,” deia, reformes socials i mediambientals, i contra el malbaratament de recursos. Una austeritat ben entesa, reformes i canvis que, això sí, diu Berlinguer, se n’eixien “del marc i de la lògica del capitalisme”. Més aviat sembla que la cosa no anava massa lluny, una mena de “Pactes de la Moncloa” avant la lettre, però sí que afectaria interessos molt poderosos, i aspectes geopolítics delicats... A hores d’ara ja sabem que allò no va poder ser i que l’intent va patir tota mena d’operacions (avui en diríem “híbrides”) de desestabilització: terrorisme, accions molt tèrboles, maniobres de l’OTAN, de la CIA, rumors de colp d’estat, desestabilitzacions diverses, amb l’acció de l’extrema dreta i la instrumentalització de l’extrema esquerra. Foren els terribles “anys de plom” a Itàlia. Que acabaren, passat el temps, amb el triomf de la Lega Nord -secessionista fake, com Aliança Catalana-, i Berlusconi, els homini antecessor de Giorgia Meloni. La qual, hereva del MSI neofeixista, s’ha fet amb el (seu) país d’Itàlia...

Al llibre de Maximilien Rubel -un marxòleg (estudiós i gran coneixedor de la vida i l’obra de Karl Marx) i alhora marxista-, Stalin hi és retratat des dels orígens al seu país, Geòrgia -tèrbol, disciplinat, llop solitari-, fins a la consecució del poder absolut a Rússia, desfent-se de tots els seus adversaris... Stalin era una derivació de Lenin, però no n’era idèntic. Era una altra cosa, però també el producte genuí d’una manera de fer instaurada pel “leninisme”. Els seus èxits? Homogeneïtzar el Partit Bolxevic per la via d’anorrear totes les veus independents o crítiques, suprimir sense miraments la resistència dels camperols a la col·lectivització imperativa, imposar una industrialització forçada i a tot drap, una “acumulació socialista” segons el model de l’acumulació capitalista primitiva que va descriure Marx a El capital. Als anys trenta esclafà tothom, amb processos-farsa que fan feredat. Imposà un sistema de treballs forçats, un gulag on hi anaven a parar tots els qui feien nosa. Un gran assoliment. Ara bé, amb mètodes brutals aconseguí crear una base industrial i resistir l’agressió nazi -que volia reduir Rússia a colònia de la raça superior, els alemanys, i esclavitzar els eslaus- durant la Segona Guerra Mundial. Això li va proporcionar un prestigi increïble, no tan sols entre les esquerres. Dialèctica de la història, ironies de la història... ¿la fusta torta de la humanitat? 

Maximilien Rubel  fa una anàlisi bastant equilibrada, basada en fonts i documents, però molt radical i deixa Stalin al seu lloc. Un caucàsic brutal que es va identificar amb la Rússia imperial i va confondre la restauració imperial amb el socialisme. Tanmateix, el que hi diu no era prou per als editors d’ABC. No sabrien, segurament, qui era l’autor. Contractaren el llibre i avant. I deixaren la traducció en mans -diguem-ne- inexpertes. Un desgavell. Però al pròleg, un tal Ramón Pérez-Maura -se suposa que editor responsable per l’ABC- encara es permet de criticar l’autor. No havia anat al fons de la qüestió! Havia d’haver-se carregat “el marxisme”, culpable de tot plegat. Un desori editorial... Maximilien Rubel (1905-1996),  nascut a Czernowitz (Galítsia, abans part de l’Imperi Austro-Hongarès, avui Ucraïna), s’instal·là el 1931 a Paris, es va nacionalitzar francès i esdevingué investigador del CNRS. Fou un estudiós dels Grundrisse, que va contribuir a donar a conèixer, un gran estudiós de l’obra de Marx -com demostra la seua biografia intel·lectual d’aquest pensador o el llibre Crónica de Marx (Anagrama, 1972) i del seu alè utòpic-alliberador, radicalment diferent del que fou al final la revolució russa i la dominació de Stalin, una mena de despotisme asiàtic de la variant industrialitzadora.

La “fusta torta de la humanitat” és una frase profètica d’Immanuel Kant, que es deixa interpretar de moltes maneres, i que Isaiah Berlin -un liberal autèntic- tenia molt present. La revolució alliberadora fou altament ambivalent, amb un balanç desastrós. L’intent d’introduir elements de socialisme en el capitalisme s’ha saldat -fins ara- en un fracàs relatiu. Els grans interessos, els privilegiats de la terra, burxen en els pitjors instints i disposicions humanes, en l’egoisme individual i de grup, en el sadisme social i de moment van guanyant... La frase de Kant (del 1784) diu: “D’una fusta tan torta com està fet l’home, no se’n pot fer res de completament recte.” I ara, apliqueu-la al present...