Joves sense emancipació… ni insatisfacció

No és cap sorpresa. La població entre díhuit i trenta-cinc anys empadronada a la ciutat de València manifesta que els dos principals problemes dels joves són l’habitatge i l’ocupació. De fet, el 59,9% esmenta un o l’altre com el principal problema d’Espanya i un 47,9% com el que més els afecta. Tota la resta, com ara les addiccions tecnològiques (9,2%), estan a molta distància.

Si més no, són les dades que ofereix el baròmetre municipal d’opinió ciutadana de juliol. Sabem que qui encarrega un estudi pot estar interessat a donar una imatge diferent del que ocorre realment, que el disseny de les enquestes no és neutral i que hi ha errades mostrals i a l’hora de recollir les dades, entre altres. De fet, sembla justificada una certa sospita en aquest cas. Així mateix, és curiós, per ser suau, que no es pregunte per l’autoubicació ideològica ni per les preferències de vot. No convé saber què en pensen?

Cal insistir que el jovent no és un bloc monolític. Entre 18 i 23 anys i de 24 a 35 trobem diferències substancials. Així, per exemple, només l’11,9% dels primers manifesta que l’habitatge és el seu principal problema enfront del 30,9% entre 24 i 29 i del 29,7% entre 30 i 35. És lògic. Els més joves, en general, encara estudien o no es plantegen seriosament l’emancipació. De fet, un 25,2% dels de 18 a 23 considera que l’educació i la formació és el seu principal problema (5,6% i 2,8% en les dues altres cohorts, respectivament).

També hi ha unes certes, no excessives, diferències de gènere, com ara en salut i forma física (90,5% de satisfacció dels hòmens i 86,7% de les dones) i, de més importants, per districtes i classes socials.

La família, sobretot, la d’origen

Un 81,2% dels joves no té fills, encara. Només un 8,5% afirma tenir-ne dos o més. En canvi, quan se’ls pregunta quants en voldrien tenir, només un 11,5% respon que no en voldrien. Durant l’edat més fèrtil se’n tenen molts menys del que desitgen, doncs. És una bona notícia per a les clíniques privades de reproducció assistida, però genera un envelliment general, procés que només es pot pal·liar amb migrants, d’edat mitjana inferior a l’oriünda. Paradoxalment, pateixen una acollida negativa i fins i tot racista d’una part important de la població.

Un altre factor, que desmentiria mites, és que la majoria assegura tenir una parella estable: un 57,6%, tot i que poc més de la meitat viuen junts. De fet, amb qui més es conviu és amb la mare o tutora (50%) o amb el pare o tutor (39,2%). Aquests percentatges no són excloents i concorden amb el fet que el 55,1% no es consideren emancipats.

Una joventut conformista i hedonista?

Els resultats mostren una joventut conformista. Un 88,7% afirma estar, en general, satisfet o molt satisfet. Aquesta altíssima satisfacció inclou la família (94,5%); la parella (91,7%); la salut o la forma física (88,7%); el nivell educatiu (87,4%); fins i tot l’habitatge en què viuen (72,1%), molts ho fan al familiar, cal insistir; el treball (71,5%), i el temps lliure (71,1%).

Només els ingressos familiars són poc satisfactoris (47,2%). De fet, menys d’un de cada tres (el 30,7%), declara que viu exclusivament dels seus recursos econòmics. Ja els està bé? Semblaria com si, amb més diners, tot estaria fet. Una joventut materialista, doncs? Aquestes dades, però, contrasten amb unes altres sobre la situació de la joventut mundial, molt menys satisfeta, com s’analitzà en un article anterior. Excepció mediterrània? Mà negra de l’Ajuntament de València? Caldria investigar-hi més.

D’altra banda, estem davant d’una joventut hedonista? Si més no, quan se’ls qüestiona, en resposta espontània, quines dues paraules associen la joventut, un 30,1% esmenta diversió, esplai i festa i un 27,6%, energia, vitalitat i esport. Lluny, n’apareixen unes altres, com ara llibertat, il·lusió, canvis, futur­…, o incertesa.

Poc polititzats

En una escala de zero a deu, la política interessa de mitjana un 5,1 i l’opinió del funcionament de la democràcia a Espanya s’hi situaria a prop, un 5,3. Només un 26,1% afirma informar-se per mitjà de diaris i revistes.

La confiança amb els partits polítics i amb els polítics, fonamentals per a la democràcia representativa, és la més baixa (3,5), igualment que amb el Congrés dels Diputats. Sorprén que en una enquesta del cap i casal no es pregunte per les Corts Valencianes ni, ai, las!, pel consistori municipal.

És significatiu que la policia siga l’organització que més confiança genera (6,3), per damunt de sindicats (5) i de les ONG (5,1), una mostra més del gir conservador mitjà de les noves generacions. De fet, només el 13,2% declara pertànyer a una associació, un partit o un sindicat i fins a un 40,3% sosté que no ho faria mai. Un 38,5% tampoc donaria o recaptaria en cap cas diners per a una causa social o política i un 44,1% mai no enviaria missatges o compartiria informació política en xarxes virtuals.

Contràriament, amb el feminisme i la lluita per la igualtat de gènere hi ha una més gran implicació, tot i que amb una diferència substantiva entre xiques (7,7) i xics (6). En les dades d’aquest apartat hi ha desviacions típiques importants, la qual cosa indica pluralitat en aquests temes. Les mitjanes, de vegades, són enganyoses.

Una joventut… que vota

Aquest és el mapa. En huit mesos tindrem eleccions. I els joves hi tindran un paper important. Els partits polítics que vulguen poar en aquest calador, de prop de 180.000 persones (els estrangers de fora de la Unió Europea, però, no poden votar), hauran de contrastar programes. Què proposen? Com? Tanmateix, moltes persones, també els joves, voten d’acord amb criteris diferents dels interessos materials. Qui connectarà millor amb ells? Per fortuna, no disposem de prediccions infal·libles.