Encerclament de les defenses d’Albocàsser a Alcossebre

L’avanç rebel, després del tall de les línies republicanes per Vinaròs, fou més difícil del que preveia l’Estat Major franquista, doncs el maig de 1938 l’Exercit de Maniobra governamental consolidà el front aprofitant el riu de les Coves des de Catí fins a Alcossebre.

L’operació franquista per arribar a Castelló fou modificada, davant la impossibilitat de trencar aquest front i incorporaren noves unitats d’atac —el Destacament d’Enllaç de Garcia Valiño i les divisions 55 i 108—, amb l’objectiu de desplaçar l’envestida principal a l’interior del Maestrat i encerclar per la rereguarda les sòlides defenses costaneres de la República. 

En una primera fase hi hagué dues direccions d’atac, per a confluir en Atzeneta: una des de ponent, partint de Mosquerola, i una segona, que avançaria des del nord, amb les divisions 4a de Navarra i 55, situades entre Castellfort i Vilafranca; aquest dispositiu tindria la protecció per l’est de la 84 Divisió, situada per Catí-Tírig. El sector d’Albocàsser fins a la costa quedava protegit amb les divisions 105 i 83.

Aquest desplaçament cap a l’interior i la renovada ofensiva franquista del Cos d’Exèrcit de Castella per la província de Terol, obligà l’Exèrcit Popular a reorganitzar l’operatiu defensiu, i fusionar els dos exèrcits que operaven en més de 150 kilòmetres de front actiu: el de Llevant, que defensava la part de Terol, i el de Maniobra que operava per Castelló. 

En aquesta fase, el XXI Cos d’Exèrcit republicà i la reforçada Agrupació Toral s'encarregaven de frenar l’atac franquista. Retardar-lo era un objectiu vital per a la supervivència republicana, ja que les unitats de fortificacions treballaven intensament en la construcció d'una xarxa de línies defensives a la rereguarda, per impedir que l’enemic arribara a València; guanyar temps era guanyar vides. 

El terreny per on es desenvoluparen les operacions era molt accidentat, amb vies de comunicació molt escasses i precàries; era difícil d'atacar i fàcil de defensar. Per això es donà un paper fonamental en l’ofensiva a l’actuació de l’aviació i a l’artilleria, per neutralitzar les defenses republicanes i permetre l'ocupació de posicions per la infanteria.

L’Estat Major franquista utilitzà l’Aviació Legionària italiana per recolzar les tropes de Garcia Valiño (Destacament d’Enllaç) i la Legió Còndor alemanya per facilitar l’avanç de les tropes del Cos d’Exèrcit gallec del general Aranda.

Els bombardejos del front i de la immediata rereguarda

L’artilleria i l’aviació tenien la funció de reblanir i desfer posicions defensives enemigues; ara bé, amb el perfeccionament operatiu d’aquesta arma, després de la Primera Guerra Mundial, el seu ús era cada vegada més eficaç i podia abastar un territori més ampli, incorporant la rereguarda al camp d’acció bèl·lica.

Amb l’ús de l’aviació, es bombardejaven les posicions enemigues del front i els punts neuràlgics darrere del front: els punts d’abastiment, els de concentració de forces i els llocs de comandament. Així, les poblacions civils passaven a ser també objectius militars, perquè albergaven instal·lacions o elements militars i, a més a més, perquè els bombardejos introduïen un cruel efecte psicològic: infondre la por en la població civil, que és en definitiva la que manté la moral dels soldats del front i aporta homes, queviures i subministraments a les forces combatents.

Sens dubte un dels ajuts claus per als rebels fou el proporcionat per l’Alemanya nazi, la qual, a través de la Legió Còndor, va proporcionar homes i maquinària bèl·lica que ajudaren a la victòria final.

La Legió Còndor era una unitat militar composta per distintes seccions, amb comandament, soldats i tècnics propis que funcionaven autònomament i que actuaven sota petició de l’Estat Major espanyol.

Pel que fa a armament, disposaren de 610 avions de diversos tipus, 122 peces d’artilleria i 72 tancs Panzer I, models A i B. Per utilitzar aquest  aparell de guerra, vingueren a Espanya 16.000 militars i tècnics nazis, i el seu objectiu principal, a més d’ajudar els rebels, era provar l’eficàcia destructiva del nou armament alemany, aconseguir experiència per als seus especialistes i cercar estratègies d’atac que després s'aplicarien en la II Guerra Mundial.

En aquesta ofensiva franquista, la Còndor s'adscrigué al Cos d’Exèrcit de Galícia i va actuar quasi sempre a petició del comandament franquista, amb gran intensitat destructiva, bombardejant centres de resistència i infraestructures governamentals, comunicacions i, sobretot, poblacions civils.

El resultat fou devastador per als pobles afectats amb atacs que solien coincidir amb ofensives sobre defenses republicanes situades prop d’ells. Una de les poblacions que amb més intensitat va sofrir bombardejos de l’aviació alemanya fou Albocàsser, fonamentalment durant les operacions per conquerir les posicions republicanes de Montegordo i el Tossal de la Nevera.

El butlletí d’informació de l’Exèrcit de Maniobra descrivia el 18 de maig les accions de l’aviació alemanya: “Agrupación Toral.- A las 7,45, 42 aparatos de bombardeo bombardean Albocácer, carreteras adyacentes y emplazamientos de baterías antiaéreas. A las 9,45 y 10 h. 9 aparatos ametrallan y lanzan bombas de mano sobre Nevera y cota 1.161. A las 11,45, 3 aparatos de bombardeo y dos cazas, bombardean Albocácer, lanzando solamente una bomba de gran potencia cada uno. A las 12,20 h. unos 25 aparatos de bombardeo bombardean la carretera de Albocácer-Castellón y emplazamientos antiaéreos, a las 13,15 h. 5 aparatos ametrallan y tiran bombas de mano durante 10 minutos, sobre Nevera y posiciones SO de Catí. A las 14 h. 3 aparatos de bombardeo lanzan sobre Albocácer una bomba de gran potencia cada uno, una de ellas no explotó. A las 14,30 h. 5 aparatos ametrallan por el Nevera, Montegordo y carretera de Tírig. XXII C de E.- A las 7,30 horas 37 aparatos de bombardeo enemigos, han ametrallado y bombardeado la línea de la 19 División y intensamente los pueblos de Torre Endoménech, Cabanes y alrededores de este último pueblo, hundiendo seis casas y causando una víctima de avanzada edad. A las 12,15 horas 36 aparatos de bombardeo, bimotores Junkers, cruzan nuestra zona de N a S bombardeando Cabanes, Torre Endoménech y alrededores”.

Pel mateix dia, la 84 Divisió franquista, reportava en el part de novetats que (se suposa que per error): “La aviación Cóndor dejó caer dos bombas sobre baterías 100/17 a la 11,15, causando 1 muerto y 4 heridos italianos.”

Aproximadament, les poblacions properes a aquest front, durant el període de maig i juny foren bombardejades pels alemanys les següents vegades: Albocàsser, 8; Ares del Maestrat, 5; Benassal, 3; Benlloc, 1; Cabanes, 2; la Serratella, 1; la Torre d’En Domènec, 1; Torreblanca, 1; Vilafamés 5, Vilar de Canes, 2 i la Vall d’Alba, 1.

Els bombardejos alemanys al llarg de tota la guerra espanyola foren molt potents i intensius, amb l’objectiu de provar la seua eficàcia i capacitat destructiva; per aixó Raúl Arias, en La legión Cóndor en la guerra civil, diu: “En cuanto a los aparatos K/88 [conjunt d’unitats de bombardejos alemanys], estos lanzaron mas de 21.000.000 toneladas de bombas sobre territorio enemigo y sobre las posiciones defendidas por los combatientes del Ejército Popular”. 

Operacions d’encerclament

El 26 de maig les Divisions 4a i 55 iniciaren l’ofensiva cap a Benassal, Culla i Ares del Maestrat, reforçades per artilleria lleugera italiana; les ocuparen el 29; al respecte,  l’Agrupació Toral informà: “El enemigo atacó nuestras posiciones del E. de la carretera de Culla-Benasal, en dirección a la ermita de San Cristóbal donde se libró un violento combate, que debido a los constantes bombardeos de artillería y aviación y ametrallamientos de esta, pudo conseguir su ocupación a última hora de la jornada”.

Mentrestant el Destacament d’Enllaç avançà cap a Vistabella del Maestrat. El 2 de juny, havia depassat les defenses republicanes del tossal de Batalla (actualment Mas de Monsó), defensat per la 58 Brigada i els obligà a retirar-se cap al sudoest de Vistabella.

El dia 3, la Ia Brigada del Destacament, ocuparà Vistabella i l’ermita de Sant Joan de Penyagolosa, mentrestant, l’agrupació ofensiva que operava per l’est, avançava pel sud de Culla i est de Benassal fins a ocupar la Torre d’En Besora i les altures a l’oest de Vilar de Canes. Asseguraven així les bases de partida per evolucionar cap al sud i confluir en el nus de comunicacions d’Atzeneta amb l’altra agrupació.

La nit del 3 al 4 de juny el Terç de Requetés de Montejurra, acampat als peus del Penyagolosa, rebé ordre de prendre el penyal. Segons el capellà de la unitat, Policarpo Cia: “La segunda Compañía del Tercio de Montejurra, antiguos Requetés de Zumalacarregui, destacóse del grueso y siguió avanzando con más precaución y silencio, hasta situarse a pocos metros de las trincheras enemigas, abiertas en la ladera Norte del Peñagolosa, como a quinientos metros de la cumbre. A las tres de la madrugada, hora prefijada, los Requetés iniciaron el asalto. Un centinela rojo dio inmediatamente la voz de alarma y lanzó la primera bomba contra los nuestros. Mas los Boinas Rojas de la Segunda Compañía siguieron presurosos a conquistar el objetivo y contestaron con la misma rapidez, y en un instante rebasaron las trincheras, subieron a gatas los últimos metros de la pendiente y clavaron la Bandera rojo y gualda en la cima pelada del monte.”

Alhora la pressió franquista continuà per la carretera cap Albocàsser i arribà a Vilar de Canes, posant en perill les defenses republicanes de Montegordo, que reberen ordre de replegar-se, abandonant les posicions que  amb tant fermesa havien defensat.

Per a continuar l’ofensiva, l’Alt Comandament Franquista preparà una ordre de combat per al 7 de juny, amb un primer objectiu, ocupar Atzeneta on convergiran les dues columnes i després, des d’allí, la columna Occidental, anar cap l'Alcora i la columna Oriental travessarà el riu Monlleó i es dirigirà a ocupar Vilafamés-Borriol. L'objectiu era tancar la retirada de les forces republicanes que defensaven Albocàsser i les Coves de Vinromà.

El primer dia, Garcia-Valiño trobà forta resistència en Xodos i emprà tot el dia per a reduir les defenses governamentals. Pensant que en Atzeneta tindrien una més ferma oposició, demanaren que la Legió Còndor fera un intens bombardeig en distintes fases: “1º.- Hasta las 8 horas, bombardeo de las mesetas al Sudeste de Adzaneta, entre la carretera a Useras y la rambla de la Viuda (casa del Curaco, cotas 550, 500 y cota 500 al este de la rambleta) 2º.- Servicios de interdicción, sin limitación de horas, de las carreteras Useras-Alcora y La Varona-Villafamés. 3º.- Servicio de cadenas. A las 9 horas sobre las mesetas Nordeste y Sudeste de Adzaneta (cotas 550, 450 y 500)”.

A les 14 hores la 4a i 1a divisions rebels ocuparen Atzeneta. El perill per als defensors republicans situats més al nord era evident i calia un ràpid moviment de tropes evasiu per evitar quedar encerclades, acció que ens explica Francisco Ciutat, cap de la Secció d’operacions de l’Estat Major de l’Exèrcit de Llevant: “La pérdida de Adzaneta obligó al XXII C. d E. dar las órdenes de repliegue de las dos o tres divisiones que mantenía avanzadas en la línea de Alcocebre-Cuevas de Vinromá-Albocácer y reforzar la defensa inmediata de Castellón. Al propio tiempo, el mando del Ejército tomaba medidas para organizar la línea del Mijares, desplegando en ella el embrión de lo que luego fue el XX C de E en base a la 47 División, empezando a organizar las defensas entre Espadilla y la desembocadura, al mando del coronel [Gustavo] Durán.”

L'11 de juny les defenses republicanes s’enfonsaren i es retiraren anguniosament a la carretera de la costa per replegar-se a Castelló, ja que una companyia de la 4a Divisió franquista impedia el pas per la carretera de Sant Mateu a Castelló. Pel sector quedaren destruïdes peces d’artilleria i vehicles pesants inutilitzats pels mateixos republicans davant de la impossibilitat de retirar-los pels pocs camins que els quedaven lliures.

Les defenses de Castelló quedaven obertes a l’enemic!!!