Línies sobrepassades: la penetració rebel per la comarca dels Ports

Les defenses pel nord

Les forces franquistes van entrar al territori del País Valencià per la comarca dels Ports, en la fase final de l’ofensiva d’Aragó que buscava l’eixida al mar Mediterrani, amb l’objectiu de dividir en dues parts el territori fidel a la República.

L'octubre del 1936, l’òrgan que dirigia la política a València, el Comitè Executiu Provincial (CEP), entenent que per a defensar el territori valencià calia construir defenses en totes les vies de penetració[1] “... y que son la carretera Madrid-Valencia por Albacete, carretera Madrid Valencia por Tarancón, accessos por la carretera Cuenca-Teruel, carretera Teruel-Segorbe y entradas por Morella y Cantavieja de la zona del Maestrazgo”, ordenà als enginyers que iniciaren l’estudi de les ubicacions més adequades, per a iniciar els treballs de fortificació. Pel que fa a l’esbós preparat per al Maestrat, a principis de gener del 1937, el CEP el va traslladar a una comissió tecnicomilitar, depenent de les autoritats castellonenques, per al seu perfeccionament i execució.

Així, per barrar els accessos a Morella, s’havien elegit dos punts en els límits nord dels municipis de Morella i Sorita, tocant a la província de Terol: la Pobla d’Alcolea (també coneguda com La Pobleta), que controlava la carretera d’Alcanyís cap a Vinaròs, i el Xorrador, al final de l’estret format pel fossat del riu Bergantes, que s’encarregaria de vigilar la carretera Aiguaviva-Morella.

Els sectors en què s’havien de construir les defenses eren una zona molt abrupta de roca viva, i per obrir trinxeres i nius de metralladores, calia barrinar-la; sols amb explosius es podien fer les excavacions, i per a fer-ho calien especialistes, que no abundaven. També l'instrumental era escàs, per això, un any després d’iniciats els treballs en aquest sector, en un informe de la Inspecció General d’Enginyers de Castelló, signat el 29 de gener de 1938, es queixen que, per falta de personal, una part important de les construccions previstes estaven encara en una fase inicial i no podien ser ocupades per unitats militars operatives.

Paral·lelament als treballs dels fortificadors, se li havia encomanat un projecte més complet de les defenses del sector al militar txec Ferdinad Otto Miksche[2] , el qual, després de més de set mesos d’estudi del terreny i elaboració de les instal·lacions necessàries, va entregar el 20 de gener de 1938 un treball minuciós sobre les posicions defensives, situació de reserves i ubicació d’artilleria.

Però ja era massa tard, unes construccions complexes en un terreny difícil, amb pocs treballadors i escasses ferramentes, avancen molt lentament.

I per a complicar-ho més, el 7 de març del 1938, les tropes franquistes llancen una ofensiva per Aragó, que abasta un front de més de 200 kilòmetres, des dels Pirineus fins a Montalban. Les forces enemigues situades al sud de l’Ebre, tenien com a objectiu arribar al Mediterrani, i l’eix central elegit, després d’haver-ho intentat per Tortosa, fou la carretera Alcanyís-Morella-Vinaròs. L’enorme desplegament d’homes i de material militar dels rebels per tot el front fou devastador per a les línies de defensa republicanes, que foren arrossegades i desarticulades i les tropes, preses de pànic, es van replegar desordenadament.

Era urgent refer les línies de resistència i accelerar la construcció de les defenses; ràpidament mobilitzaren tropes i fortificadors cap al front, però no fou fàcil per falta de recursos per al transport; i així el Batalló de Fortificacions núm. 19 no va arribar a la Pobleta fins el dia 23 d’abril a la vesprada. Sols pogueren treballar cinc dies, quan reberen l’ordre de desplaçar-se cap a La Sénia, a conseqüència de la perillosa aproximació de les tropes enemigues. El minuciós projecte que havia dissenyat Miksche va quedar sobre el paper per falta de temps i de personal per a completar-lo.

L'ofensiva franquista cap a Morella

L’enfonsament del front republicà d’Aragó i la dispersió de les tropes que el guarnien, dificultaven enormement que els comandaments governamentals pogueren establir línies defensives sòlides que frenaren l’avanç enemic. L’Exèrcit de Maniobra, encarregat de defensar les vies de penetració cap a Sorita i Morella, va aconseguir consolidar una línia defensiva a l’altura de la Pobla d’Alcolea i a l’entrada de l'estreta vall del Bergantes. A la primera posició, com ja hem vist, hi havien ja construïdes línies de defensa, encara que no acabades, però que van permetre una defensa aferrissada davant de l’enemic. Allí s’havia posicionat la 79 Brigada Mixta, que el dia 2 d’abril va ser reforçada per dos batallons de la 129 Brigada Internacional. La primera es va atrinxerar en el massís entre La Pobleta i el nord-est de Sorita, en tant que la 129 Brigada Mòbil ho va fer entre La Pobleta i Herbers.

El dia 1 d’abril, les forces de la 83 Divisió franquista van envoltar pel sud les defenses governamentals situades a l’entrada de l’estret del Bergantes, arribant a tallar la carretera a Sorita pel nord del massís on se situa el santuari de la Balma; d’aquesta manera van encerclar les unitats atrinxerades de la 57 Brigada, les quals, amb l’ajut d’una nova Brigada, la 6a, que vingué de reforç, realitzaren un fort contraatac i alliberaren el pas per la carretera, trencant el cércol, i seguidament s’incorporaren a les defenses situades al sud de Sorita. El mateix dia, mes al nord, les forces de la 4a Divisió conqueriren els pobles de Mont-roig i Torredarques, situant-se davant de La Pobla d’Alcolea. Durant el dia 2 d’abril els franquistes concentraren les forces que haurien d'atacar, situant-se en les posicions idònies per a l’assalt, que es produiria l'endemà.

El dia 3 d’abril una Brigada de la 4a Divisió de Navarra inicia l'atac des del sud de Mont-roig per a encerclar per la dreta a les forces defensives republicanes i, al llarg del dia, aconsegueix trencar la línia de la 129 Brigada, després que aquesta oferira una forta resistència, aconseguint situar-se a l’esquena de les defenses principals governamentals. Al mateix temps, una altra Brigada, aquesta de la 83 Divisió, inicia una envestida des de les posicions acabades de conquerir al nord de Sorita, contra l’extrem esquerre de les defenses de La Pobleta sostingudes per la 79 Brigada.

Amb les dues brigades franquistes tractant de doblegar els extrems de les posicions republicanes, a les dotze del migdia, una tercera brigada, aquesta de la 4a Divisió, ataca frontalment el centre de resistència governamental, centrant-se fonamentalment en el Tossal de Perelló, posició clau que defensava la carretera cap a Morella.

Ara bé, per a fer-se una idea cabdal de com va ser la batalla de La Pobleta, cal mostrar l'estratègia seguida per les forces franquistes, ja que abans d’avançar la infanteria cap a les posicions enemigues actuava intensament l’artilleria, molt nombrosa, i l'aviació, primer la de bombardeig, després la de metrallament, acció que denominaven ‘en cadena’. El mateix corresponsal de guerra Luís de Armiñan, que acompanyava el Cos d’Exèrcit de Galícia, ens descriu, a grans trets, com fou la batalla: “Pasado Monroyo, núcleo rural sin importancia en su caserío, los rojos, aprovechando las estribaciones del monte, a media ladera construyeron fortificaciones bien alambradas y, por el color de la tierra, recientes. Con el fin de ahorrar bajas a nuestro ejército, se ordenó una concentración de fuego sobre ellas, magnífica colaboración de la aviación y de la artillería. La mañana de ayer dejó caer sobre esas trincheras y las dos torres fortificadas que guardaban la carretera todo el fuego de dos escuadras de aviones y el tiro de veintitrés baterías. Fue tan intenso el bombardeo, que entre las tres muelas de Monroyo y el altillo de La Pobleta, situado a la derecha, el humo nubló el horizonte clarísimo hasta hilarse en los barrancos y semejar profunda niebla, que duró largo rato. Durante media hora nada vimos; solo el gris, que poco a poco se desvaía... Y la cadena ayudaba al avance, lográndose las cotas 943, 885 y 1.045 [Feltré].

Los rojos abandonaron las posiciones formidables y nuestros soldados pasaron una altura más, que, por ser la última, hasta ahora nos pareció más terrible.

Allí estaba, entre otras Brigadas, la 79, compuesta por comunistas y anarquistas, que fue triturada, lográndose capturar al comandante y a su Estado Mayor con toda la documentación...“

Efectivament, la 79 Brigada quedà escapçada, però no ‘triturada’, ja que encara va combatre uns quants dies més frenant l’avanç enemic per Xiva de Morella i Morella la Vella. També va elegir un nou comandant, Miguel Arcas, que es va convertir en un heroi per als anarquistes, adscripció d’aquesta Brigada, i que, sota la seua direcció, va tindre una actuació molt destacada en la defensa de la província de Castelló com ja veurem en articles posteriors.

Desfeta la línia principal de resistència republicana, les unitats defensores hagueren de replegar-se cap al sud de Morella, ciutat que fou abandonada, no obstant després d'efectuar alguns contraatacs, sobretot la 129 Brigada, amb el suport d’uns quants tancs, per a intentar recuperar el coll de Torre Miró i retardar l’avanç enemic per a donar temps a evacuar Morella i tot l'armament i munició guardats al castell de Morella.

Uns itineraris per la història

Com ja vam apuntar en la presentació d’aquest cicle d’articles de recorreguts per alguns dels escenaris de la nostra guerra, no en tots ells han sobreviscut, al pas del temps i a la mà de l’home, les restes constructives de les fortificacions, precàries algunes d’elles, però resulta un bon exercici emocional recórrer eixos indrets en què van discórrer el combats, i gaudir dels paisatges que foren l’escenari dels combats i que ara són llocs per a l’esbargiment.

En el trajecte a seguir, cal començar per la Morella monumental, visita obligada i necessària; com ja hem comentat el castell fou utilitzat com a dipòsit principal d’armament i munició, des d’on s’abastia les unitats que operaven per la zona. Quan s’aproximava l’enemic, a principis d’abril, una de les prioritats del comandament governamental fou traslladar l’arsenal cap a la rereguarda, en concret a Sant Mateu; també algunes de les unitats que operaven pel sector, com ara la 70 Divisió que cobria el front de Sant Just, a l’oest del Maestrat, va aprofitar per a carregar precipitadament cinc camions d’armes i municions per a abastir les seues unitats, abans que caigueren en mans de l’enemic. Tot i això, els rebels aconseguiren un bon botí en material bèl·lic.

Ara, finalitzada aquesta visita anirem, per l’autovia cap Alcanyís, a La Pobla d’Alcolea i farem una parada a Torre Miró, punt cimer que domina els dos vessants, i on tingueren lloc els darrers combats defensius. Continuarem cap al nostre destí i en el trajecte podrem veure a la dreta de la carretera (Km 71,5) un dels molts monòlits que la VI Divisió de Navarra va alçar per a commemorar les batalles en les quals participà, en aquest cas la de Morella. Abans d’arribar a La Pobla d’Alcolea, abandonem l’autovia de l’Ebre per a prendre l’antiga carretera que ens durà a la població, i primer ens aturarem a l’ermita de Sant Josep per a gaudir d’una de les bones perspectives sobre l’escenari de la batalla: a la dreta, cap a l’est, tenim el cim de Feltré, per on envoltaren els franquistes les posicions centrals; enfront, cap al nord, veiem la plana per on operaren les brigades atacants i al fons, el poble de Mont-roig.

Continuarem fent una ràpida visita a l’aldea i seguirem per l’antiga carretera i, un poc abans de l’eixida cap a l’autovia, a mà esquerra, comença un camí, el prenem i immediatament n'hi ha un altre, a la dreta, més estret, que ens du a dalt d’un turonet, el Tossal de Perelló, la posició de resistència més importat d’aquesta línia de defensa. Si anem cap amunt, just en la segona corba tancada, per la dreta, comença la trinxera de defensa, una de les poques que es conserven en el sector, encara que està difícil de recórrer per la gran quantitat de matolls i bosc baix que cobreixen tot el terreny.

En aquest punt convé recordar que el 13 d’abril del 1840 tingué lloc, en el mateix escenari, un enfrontament entre les tropes carlines, que defensaren la posició de l’atac de l’exèrcit reial, cremant La Pobla d’Alcolea, i que immediatament es van replegar cap a Morella.

Ja abandonem aquest escenari i tornem cap enrere, i busquem Sorita per a anar al Santuari de la Balma, una altra de les visites obligades en aquest sector. D’allí continuem cap a Terol i ens endinsem per l'estreta vall per on discorre el riu Bergantes, un preciós paratge on va tindre lloc, travessant el riu, l’ofensiva de la 83 Divisió, en direcció a la Pobla d’Alcolea, i també la contraofensiva republicana per a eixir de l’encerclament enemic de la unitat que s’havia quedat aïllada més al nord.

Al llarg d’aquesta carretera que discorre al costat del riu, encara podem veure les restes de les construccions dels molins i fàbriques tèxtils, que per aprofitar la força de l’aigua, s’havien construït a la seua riba. L’excursió convé fer-la fins al límit amb Terol. El paisatge sho val.

[1] Memoria de la Delegación de Guerra del Comité Ejecutivo Popular. Centro Documental de la Memoria Histórica (CDMH), Salamanca. PS Barcelona, caixa 1420

[2] Aquest oficial txec formava part d’una bateria de l’Exèrcit de Maniobra; pels seus coneixements militars es va fer càrrec de dissenyar les defenses en els accessos des de Terol fins a Morella. Acabada la guerra, va passar a França i, després de la invasió alemanya, a Anglaterra, on formà part de l’Estat Major del general De Gaulle. Finalitzada la II Guerra Mundial, com a especialista militar va publicar nombroses obres i col·laborà amb organismes internacionals com ara l'OTAN.