Astúries, el refugi dels illencs davant la pujada del preu de l’habitatge: “Eivissa ja no és un lloc amable per viure-hi”

La casa pareixia treta d’un conte. Els murs de pedra, la construcció d’estil tradicional, l’hórreo i una finca d’una hectàrea. Mentre recorria amb ull clínic la propietat on pensaven gastar els seus estalvis, Laura va pensar que ni la reforma que havia de menester ni el clima cantàbric no eren per a tant. Com a arquitecta, ja s’havia enfrontat a projectes més complexos. I a Astúries plou tres vegades més que al litoral mediterrani, és cert, però l’orbayu, aquella pluja fina i persistent que verdeja els praos, no seria una mala companyia per començar una nova vida lluny d’Eivissa. Si eren capaços de resistir l’hivern, no haurien de viure amb el ventilador encès a l’estiu. Dit i fet: varen passar per la notaria.

Fa un parell de setmanes, Laura i Pau, el seu company, varen omplir una furgoneta de mudança amb capses i mobles. Després, varen pujar al seu cotxe, el varen embarcar i, una vegada arribats al port de València, varen conduir vuit-cents quilòmetres a través de la península fins a arribar als afores d’Oviedo. En un dels conceyos que envolten la capital asturiana hi ha la seua nova llar.

La brúixola d’aquesta parella eivissenca no és l’única que apunta cap al nord d’Espanya. A les Illes Balears, Astúries és la destinació predilecta per mudar-s’hi o invertir-hi. Un estudi acadèmic —El auge de Asturias como destino de compra de vivienda, firmat per Tania Fernández García, Elena Lasarte Navamuel i Álvaro Muñiz Fernández, doctors en Economia— indica que només els vesins lleonesos compren més cases al Principat que les persones empadronades a l’arxipèlag balear. Més d’un centenar de propietats, només durant el primer trimestre de 2026.

Per què? Pels preus, més pacífics que a Cantàbria i al País Basc. El metre quadrat de sòl asturià costa, de mitjana, 1.800 euros, mentre que a les Illes Balears en costa 4.000. Més del doble, segons els valors taxats pel Ministeri de l’Habitatge. Amb la calculadora a la mà, Laura i Pau no varen tenir cap dubte. Sense haver d’invertir més sous, l’apartament que s’haurien pogut comprar a l’illa es transformava en una casa on els sobrava espai per viure i treballar molt més feliços. Si algú vol seguir el mateix camí pròximament, potser no ho tendrà tan fàcil: els preus del mercat immobiliari asturià estan en màxims històrics i no deixen de pujar.

Els ciutadans de les Balears són els segons que més cases compren a Astúries. El metre quadrat de sòl asturià costa, de mitjana, 1.800 euros, i a l'arxipèlag, 4.000

“Hem normalitzat pagar 1.800 euros”

—Si Laura no hagués estat arquitecta, hauríem dubtat moltíssim per la dificultat d’estimar el cost de la rehabilitació que necessitava la casa. El propietari que hi havia viscut ja havia mort i ens faltava molta informació, però vàrem fer la passa i ens hem convertit en propietaris; nosaltres, que som de començaments dels vuitanta, la generació que va creure que era possible viure de lloguer per sempre.

Ho diu Pau, assegut al costat de la seua companya en una cafeteria de Vila, la capital eivissenca. Deixen enrere els carrers, la natura i la mar que els han acompanyat durant la darrera dècada i de la qual ara s'acomiaden. Falta menys d’un mes perquè afegeixin una mudança més al seu currículum. Tot i que varen néixer i créixer a Barcelona, tots dos es reconeixen com a “catalans sense arrels”.

De fet, es varen conèixer a Eivissa. Na Laura venia de passar una llarga temporada a Saragossa. En Pau havia recorregut uns quants barris barcelonins abans de provar l’experiència de viure en una illa —el record de les vacances a ca els seus padrins mallorquins l’hi empenyia.

Com que és dissenyador gràfic, fa feina pel seu compte i ja tenia a Eivissa uns amics d’infància i joventut —que estaven muntant una fàbrica de cervesa artesana—, no li va resultar difícil fer-se un lloc en una microsocietat que sol ser molt endogàmica. A Pau li va anar bé, explica, fins que la intel·ligència artificial va començar a arrasar els professionals del seu sector: “Ara anem a precari”. Per facturar el mateix que facturava fa un parell d’anys, diu, ha de dedicar-hi moltes més hores. Un equilibri que es va convertint en impossible. En molts àmbits del dia a dia.

—Jo crec que aquí hem estat molt feliços, però durant els darrers anys hem vist que tot anava a pitjor (per exemple, m’he quedat sense pneumòleg perquè el que m’atenia se’n va anar i no me n’han assignat cap altre) i que no compensa pagar el que costa —diu Laura—. I, malgrat això, sento que estam renunciant a un privilegi. Vivim al mateix pis que vaig trobar quan vaig arribar. Pagava 980 euros i la propietària, que té un quants edificis a la ciutat i aplica la mateixa política a tots, només ens ha apujat el preu segons l’IPC. Ara paguem 1.200 euros. I dic que sembla un privilegi perquè, on trobes un pis de diverses habitacions a l’illa per menys de 1.800 euros? En quin moment ho hem normalitzat?

Aquí hem estat molt feliços, però durant els darrers anys hem vist que tot anava a pitjor. Un exemple: m’he quedat sense pneumòleg perquè el que m’atenia se’n va anar i no me n’han assignat cap altre, i no compensa pagar el que costa

El fracàs de la cooperativa d'habitatge

Mirant pel retrovisor, potser Laura i Pau varen començar a acomiadar-se d’Eivissa quan, abans de la COVID, la cooperativa d’habitatge que havien posat en marxa amb altres “quinze unitats familiars” va naufragar per la base: la manca d’un terreny on construir. Comprar-lo, expliquen, era impossible pel preu del sòl en un territori on la superfície és tan reduïda com cotitzada. La possibilitat que l’Administració cedís una parcel·la per desenvolupar el projecte es va descartar “després de moltes reunions” en què la proposta “sonava com una marcianada”: “Ens confonien amb una d’aquelles cooperatives que es dissolen després d’abaratir els costos de construir un edifici o una urbanització. I nosaltres no volíem ser propietaris”, diu Pau, que no pot evitar somriure quan ho recorda. Sobretot perquè el mapa polític de l’illa era molt diferent de l’actual. No estava pintat de blau i, en lloc de majories absolutes del PP, hi havia fins i tot polítics de Podem ocupant càrrecs de govern al Consell Insular i en alguns ajuntaments.

Que els preus de l’habitatge —tant de compra com, sobretot, de lloguer— s’hagin duplicat —com, pràcticament, el nombre de turistes— entre 2016 i 2026 és una de les principals raons que expliquen que les Illes Balears hagin deixat de ser, de mitjana, una de les regions més pròsperes d’Espanya. Una tendència que es va accelerar després del desconfinament, però de la qual ja hi havia més que indicis a finals de la dècada anterior. Laura i Pau els varen veure. Per això, expliquen, volien replicar a Eivissa el model d’inquiliní que s’estava posant en pràctica —a petita escala— a Barcelona —durant la primera legislatura d’Ada Colau— i —de manera menys intensa— a Madrid.

A l’illa, la idea consistia a proporcionar un terreny perquè un grup de persones interessades hi construïssin habitatges i pagassin un lloguer a una cooperativa sense ànim de lucre. Setanta o vuitanta anys més tard, els habitatges tornarien al parc públic. La proposta, però, es va encallar. Laura n’explica els motius:

—Vàrem tocar totes les portes. És una llàstima, però aleshores parlaves del problema que suposava l’habitatge per a moltes persones que arribaven a les illes per motius professionals o econòmics i que ja veien que no podrien arrelar-hi, i els polítics d’esquerres no s’ho prenien seriosament. Per a alguns, la manca d’accés a una llar era una qüestió d’exclusió social i ara veiem que el risc d’exclusió social el pateix qualsevol que hagi de sortir al mercat immobiliari amb el seu sou.

—Què se n’ha fet, de la resta de persones que varen muntar aquella cooperativa d’habitatge amb valtros, Laura?

—La majoria són fora, se n’han anat de l’illa.

Per a alguns, la manca d’accés a una llar era una qüestió d’exclusió social i ara veim que el risc d’exclusió social el pateix qualsevol que hagi de sortir al mercat immobiliari amb el seu sou

Els nous asturians

El passat 1 d’octubre, Rodrigo Cuevas va interpretar un grapat de romanços al Festival de Literatura Expandida de Magaluf. Abans de dedicar alguna cobla als protagonistes del turisme de borratxera (Los turistas de Inglaterra tienen muchos coscorrones / por tirarse a la piscina saltando de los balcones), el cantant asturià havia fet una roda de premsa en què va voler desmuntar diversos mites que empenyen molts a invertir a la tierrina:

—Al·lots, ja sé que Astúries és molt atractiva, molt sexy, però el que heu de fer és protegir les vostres illes. Lluitau pel vostre territori. A Astúries hi ha moltes cases buides, també tenim un problema d’habitatge terrible, encara que no ho sembli. (...) Si veniu, veniu a viure-hi, a fer-hi la vostra vida, perfecte, però no vengueu a comprar-hi per venir quinze dies; per a això, anau a un hotel, que gastareu menys, vos ho dic també com a consell econòmic. (...) Les cases donen molta feina: s’ha de desbrossar, hi ha goteres, ratolins, hi entren els lirons, et destrossen els cables... Una casa dona molta feina, amb el temps vos en penedireu.

Al·lots, ja sé que Astúries és molt atractiva, molt sexy, però el que heu de fer és protegir les vostres illes. Lluitau pel vostre territori. A Astúries hi ha moltes cases buides, també tenim un problema d’habitatge terrible, encara que no ho sembli

Pau va llegir aquelles declaracions de Rodrigo Cuevas i, abans de mudar-se, no amagava que la seua por era que els prejutjassin com a “gentrificadors”. O, si més no, sentir-se’n: “Per això ja m’he posat a estudiar asturià”. El Principat guanya població des de 2023 i no és perquè augmenti la natalitat. De fet, continuen morint-hi més persones de les que neixen en una comunitat autònoma amb un nombre d’habitants semblant al de les Illes Balears —però amb el doble de territori.

El motiu són els nouvinguts. Històries que, de vegades, rimen amb la darrera gran onada migratòria d’un país de migrants. De la gran diàspora asturiana cap a Amèrica —a començaments del segle XX— o cap a Europa —després de la Guerra Civil— als jóvens que se n’anaven a causa del terratrèmol econòmic que va provocar el tancament de fàbriques i mines durant la Transició. Com la mare de Laura, que es va criar molt a prop d’on ara viu la seua filla abans d’emigrar a Barcelona en fer els trenta anys:

—A mi em va agradar el que va dir Rodrigo Cuevas perquè era un “veniu, però a viure-hi” —explica l’arquitecta—. Després de molt de temps sense tornar-hi, fa cinc anys que hi anem de vacances i, per a mi, ha estat tot un exercici de recuperar les meves arrels. A nosaltres ens ha costat fer aquesta passa, ens ho hem pensat bé. Hi ha gent que compra a Astúries pensant que podrà anar amunt i avall durant els pròxims quinze anys per teletreballar-hi al juliol i a l’agost, “i quan em jubili, ja si de cas, me n’hi aniré a viure”. No és gens el nostre plantejament. I, a més, amb l’escassetat de combustibles fòssils i el seu preu, crec que no serà assequible per a moltes butxaques.

"Hi ha gent que compra a Astúries pensant que podrà anar amunt i avall durant els pròxims quinze anys per teletreballar-hi al juliol i a l’agost, 'i quan em jubili, ja si de cas, me n’hi aniré a viure'. No és gens el nostre plantejament

—Veis Astúries com un refugi climàtic? En aquella intervenció, Rodrigo Cuevas va ironitzar dient que els asturians havien descobert la suor i que, qui volgués fresqueta, que es compràs una casa a Noruega.

—Jo no sé com hi estaré, allà —continua Laura—, però Eivissa ja no és un lloc amable per viure-hi. Per a mi, la DANA de València va ser un clic; vaig pensar que alguna cosa s’havia trencat. Les guerres d’Ucraïna o l’Iran ens demostren que la lluita pels recursos que ens queden serà ferotge. Fins quan hi haurà vols barats per entrar i sortir d’Eivissa? Fins quan tindrem aigua per abastir tants de turistes i una població que no deixa de créixer? Què passarà amb l’electricitat o els residus? Totes aquestes qüestions, com que Pau i jo hem treballat amb associacions i organismes ecologistes o relacionats amb la suficiència energètica, ens inquietaven a l’hora de comprar. Perquè ara pots invertir-hi 200.000 euros —el mínim que et demanen per comprar a l’illa, i parlem d’una barraca—, però d’aquí a uns anys el clima pot devaluar el valor del pis.

—I, com que ens agrada tenir hort —diu Pau—, a Astúries podrem continuar cultivant els nostres propis aliments. A l’illa també ho fèiem, però la concessió del trosset de terra dels horts urbans de Can Tomeu és temporal.

No gaire lluny de les hortalisses, hi haurà bestiar. Abans que comprassin la casa, allà ja pasturaven les vaques d'en Jose, el llevador (pastor) que duu el seu ramat a pasturar per finques com la de Laura i Pau dende cuentayá (des de fa molt de temps). La parella de nouvinguts ha renovat l’acord verbal amb el ramader. No hi ha clàusules ni contractes: una part posa la pastura i rep la terra adobada i mantenguda. L’altra, aliment de franc. Aquesta simbiosi conserva un paisatge bell i viu, i manté els coneixements locals. Allà on vagis, fes com vegis.