Fabrizio Plessi, l’alquimista del videoart que va voler humanitzar la tecnologia

L’aigua mai no va ser només aigua en les obres de Fabrizio Plessi (1940-2026). Podia aparèixer atrapada en una pantalla, convertida en un flux de llum o repetida en bucles infinits fins a fer que allò digital semblés convertir-se en un element viu. L’artista italià, mort aquest estiu als 86 anys, va dedicar gran part de la seva vida a alterar d’aquesta manera les regles de la natura. Com un dels pioners europeus del videoart des dels anys seixanta, Plessi va apostar així per unir el passat i el futur i va anticipar un món dominat per la multiplicació de les pantalles. “Si no humanitzem les tecnologies, seran elles les que ens dominaran”, advertia el creador en un vídeo d’Es Baluard Museu de Mallorca, l’illa on va desenvolupar la seva feina durant més de tres dècades i que ara celebra el seu llegat amb dues exposicions que el mateix artista havia deixat preparades abans de morir.

“Què és l’aigua? És un element antic, ancestral, primordial. El vídeo, en canvi, és un element d’avui, lligat a les tecnologies, i sempre he pensat que entre l’aigua i el vídeo existeixen unes complicitats secretes i profundes”, expressava Plessi el 2018 davant la càmera en el mateix vídeo del museu, on també assegurava, recordant els seus inicis, que “el videoart explicava coses; jo mai no vaig voler explicar res, jo només volia transmetre emocions”. “Com passa sempre quan contemplem Picasso, Goya o Velázquez: o ets capaç de provocar una emoció en les persones que contemplen la teva feina o, en cas contrari, tot és inútil”, afegia.

El videoart explicava coses; jo mai no vaig voler explicar res, jo només volia transmetre emocions. Com passa sempre quan contemplem Picasso, Goya o Velázquez: o ets capaç de provocar una emoció en les persones que contemplen la teva feina o, en cas contrari, tot és inútil

Aquesta mateixa idea de l’aigua com un element sensorial és la que recorre els seus dos últims projectes, Digital Splash i Plessi/Roig, que s’inauguren aquesta setmana a Mallorca en el marc de la Nit de l’Art. La primera, concebuda específicament per al Museu de Mallorca dins del programa Biennal B i comissariada per David Barro i Jackie Herbst, s’ha convertit en una mena de comiat inesperat. “Aquesta exposició no és pòstuma en sentit estricte, perquè ell ho va concebre tot al detall i és tal com ell la va pensar. L’únic és que no ha arribat a inaugurar-la”, explica a elDiario.es David Barro, director d’Es Baluard Museu.

Aquest estiu, Barro va viatjar juntament amb Herbst, Carla Ventura —companya de l’artista— i el seu fill Rocco fins a l’estudi de Plessi per tancar amb ell les últimes decisions d’una obra que encara “continuava creixent i transformant-se”. En aquesta mostra, una videoinstal·lació i una selecció de dibuixos acosten el visitant a la fascinació pels elements naturals i al procés de creació de l’artista que s’autodefinia com “un mag, un alquimista”, quan explicava que la seva obra es basava a unir els materials pobres de l’Arte Povera —moviment artístic italià de finals dels seixanta que va utilitzar materials quotidians i elementals— amb el component canviant de la tecnologia.

Després de presentar l’exposició a Palma juntament amb la família del creador, Carla Ventura va revelar a David Barro, a més, una de les claus íntimes de la peça: Plessi l’entenia com una mena d’autoretrat. En venecià, explica Barro, existeix una dita que recomana no crear onades quan la mar està tranquil·la. Plessi va fer exactament el contrari durant tota la seva vida. “Ell sempre va voler modificar-la”, assenyala el comissari. Aquesta pedra que cau una vegada i una altra i trenca la imatge seria així la representació d’una personalitat incapaç d’acceptar que les coses romanguessin immòbils.

Aigua, foc, pedra, fusta, lava, llamps i llum travessen així una obra en què allò electrònic i allò elemental es contaminaven constantment. Tanmateix, Plessi mai no es va reconèixer del tot com a videoartista. Bernardí Roig, artista mallorquí i amic de Plessi, coincideix a assenyalar aquesta distància: “No li agradava que l’anomenessin videoartista perquè seria com anomenar Miquel Àngel artista del marbre. Per a ell, el vídeo era simplement un altre material: una eina que podia utilitzar amb la mateixa llibertat que el ferro, l’aigua o el foc”.

'No li agradava que l’anomenessin videoartista perquè seria com anomenar Miquel Àngel artista del marbre. Per a ell, el vídeo era simplement un altre material: una eina que podia utilitzar amb la mateixa llibertat que el ferro, l’aigua o el foc', comenta Bernardí Roig, artista mallorquí i amic de Plessi

Roig explica que fins ara no havia tingut cap exposició conjunta amb l’artista italià. En aquest sentit, Plessi/Roig és un projecte en què dos treballs independents “acaben fregant-se fins a alterar mútuament el seu significat”, explica l’artista mallorquí. La relació entre tots dos va començar a finals dels vuitanta, al voltant de la Galeria Joan Guaita, i es va prolongar durant unes tres dècades. Però la seva veritable geografia compartida va ser una altra. “Jo sempre dic que vaig conèixer Plessi en una platja de Creta fa 3.000 anys”, bromeja Roig. “On més temps he passat amb ell ha estat passejant per la platja des Carbó”, afegeix en recordar molts estius en què van compartir aquella platja, converses i caminades.

El galerista Joan Guaita recorda també aquell moment com una etapa especialment activa i combativa de l’art contemporani, en què els artistes intentaven imposar noves formes d’entendre la creació. “Era una lluita de l’estètica”, explica. “Volíem imposar una estètica i una filosofia”, afegeix, i destaca el caràcter “més agressiu, més intel·lectual, més humanístic” d’aquella escena. Des de la seva perspectiva actual, com a observador allunyat de la pràctica artística, percep un canvi: “Ara és més fluix”.

Per a l’exposició Plessi/Roig, l’artista italià va preparar Energy (2026), una obra formada per tres pantalles superposades verticalment on els llamps travessen contínuament un fons negre. Davant seu roman un dels grans blocs blancs que Roig va utilitzar en l’obra Mehr Licht! el 2021 i que ara rep el centelleig d’aquestes imatges. Entre tots dos se situa The Man with the Golden Arm (2026), una figura de Roig col·locada cap per avall darrere de l’altar de l’antic oratori, parcialment sostreta a la mirada.

Un Mediterrani entre Mallorca i Venècia

I mentre l’obra de Fabrizio Plessi continuava viatjant per alguns dels grans museus i biennals del món, Mallorca romania com un lloc silenciós de producció. “Durant els estius, que eren estius de quatre mesos, ell treballava, i tot el que es feia aquí sortia disparat cap als millors museus del món”, recorda Roig. La seva trajectòria el va portar a participar en nombroses edicions de la Biennal de Venècia, a la documenta de Kassel i a mostrar les seves obres en institucions com el Centre Pompidou de París, el Guggenheim de Nova York o el Martin-Gropius-Bau de Berlín. Però, enmig d’aquest recorregut internacional, va trobar al sud-est de Mallorca un altre lloc des d’on pensar i treballar. Va arribar a l’illa el 1989 i va acabar establint-hi casa seva i el seu estudi.

L’artista va trobar al sud-est de Mallorca un altre lloc des d’on pensar i treballar. Va arribar a l’illa el 1989 i va acabar establint-hi casa seva i el seu estudi

La primera gran trobada entre Plessi i Mallorca es va produir el 1989 amb Videosal, una exposició al Palau Solleric de Palma. Dos anys després va presentar també Plessi a Mallorca al Centre de Cultura Sa Nostra. A poc a poc, Mallorca es va convertir en una nova finestra per mostrar la seva feina, amb exposicions a la Fundació Pilar i Joan Miró, Es Baluard Museu i la Llotja, on el 2011 va presentar La llum del llaüt / Plessi. Llaüt-Licht, una de les seves mostres més emblemàtiques a l’illa. En aquesta instal·lació, Plessi va utilitzar 14 llaüts —embarcació tradicional de pesca de Mallorca— per transformar-los en grans objectes lluminosos que evocaven la mar i el so de l’aigua.

El 2004, pocs mesos després de l’obertura d’Es Baluard, Plessi va tornar institucionalment a Palma amb I lavatoi dell’anima, una videoinstal·lació al gran aljub del museu. L’artista va omplir aquell dipòsit de pedra del segle XVII, construït precisament per emmagatzemar aigua, amb una nova versió de Bombay-Bombay, obra sorgida després de visitar els safareigs públics de Dhobi Ghat, a l’Índia, i dedicada a l’escriptor i director de cinema italià Pier Paolo Pasolini.

Nekane Aramburu, directora del Museu Fenosa i d’Es Baluard entre 2013 i 2019, va poder treballar estretament amb Plessi durant la seva etapa al capdavant del museu. El 2019 va organitzar l’exposició Fabrizio Plessi. 30 anys a Mallorca, una revisió de les obres creades durant les seves tres dècades de relació amb l’illa. El projecte havia de ser també el preludi d’alguna cosa més ambiciosa: un centre dedicat a la seva obra a S’Abeurador, a Santanyí, que Plessi preparava juntament amb l’arquitecte García-Ruiz. La idea prolongava el seu vincle amb Mallorca a través d’un espai propi, com ja passava al pas del Brenner, on existia un museu dedicat a l’artista. Però el projecte mai no va arribar a materialitzar-se. “El va afectar molt”, recorda Aramburu.

La ‘humanització’ de les tecnologies

En aquell vídeo del 2018, Plessi explicava la seva relació amb la tecnologia gairebé com un programa artístic. “Jo crec que utilitzar les tecnologies és un deure per a un artista”, afirmava. Posava com a exemple Leonardo da Vinci: “Hauria treballat amb l’ordinador, amb el làser, amb allò digital”. Per a ell, la qüestió mai no era abraçar una eina per la seva novetat, sinó posar-la al servei d’una idea. Per això defensava una cosa que avui adquireix una ressonància inesperada: “La humanització de les tecnologies era molt, molt important perquè, si no humanitzem les tecnologies, seran les tecnologies les que ens dominaran”.

De fet, l’artista que va començar treballant amb televisors quan encara semblaven objectes estranys dins d’un museu va acabar experimentant amb eines digitals i intel·ligència artificial fins als seus últims anys. “Sempre va tenir la voluntat de reinventar-se i d’empènyer-se més enllà de les seves pròpies possibilitats”, resumeix el seu fill Rocco Plessi, que durant els dos últims anys el va acompanyar en l’exploració de noves eines. “Sempre el recordaré com un etern somiador”, conclou.

Més de trenta anys després d’aquella primera exposició al Palau Solleric, les imatges de Fabrizio Plessi tornen ara a Mallorca per partida doble. Ho fan amb aigua que flueix on no hauria de fer-ho, amb llamps que trenquen la foscor i amb unes pantalles que, a les seves mans, mai no van ser només màquines. Plessi va passar bona part de la seva vida intentant que la tecnologia deixés de semblar tecnologia i recuperés alguna cosa tan antiga com el foc, la pedra o la mar. El 2018 va acabar aquella conversa amb una frase que resumeix, potser millor que cap altra, la lògica de tota la seva trajectòria: “Una vegada que la nostra ment s’obre a idees més grans, mai no tornarà al seu format original”.