El que morí quan allò d'Arévalo

Hi ha records que no saps molt bé què fan ací, no pareixen tindre cap valor, però són persistents, com berrugues en la memòria. I hi ha d’altres que tenim por que s'esvaïsquen perquè pareix que augmenten el valor de la nostra guardiola mnemònica. Com aquella vegada, fa ja un porró d’anys, que, a càrrec d’una targeta d'empresa, et van invitar a dinar en el Maxim's de Nova York (no el de París) i et vas trobar dues taules més enllà a Charles Aznavour, amb aquell parpelleig seu tan estrany, un tic compulsiu que l’obligava a tancar els seus ulls celluts violentament. O quan, en aquella mateixa ciutat, en el Novotel en què t'hostatjaves es van obrir les portes de l'ascensor que estaves esperant, i se't va aparéixer José Luis López Vázquez acompanyat d'una senyora de molt bon veure (així es deia llavors), com eixit d'una de les seues pel·lícules de destape, però fora de context i revestit d'un banal avorriment. Guardes aquells moments com si foren valuoses relíquies perquè et fan sentir mundà, tot i que en realitat són bijuteria i la teua figura és la del pallús de la faula. Com aquella altra vegada, en aquella mateixa ciutat, quan vas reservar taula en el Michael's Pub per a sentir tocar Woody Allen. Vas arribar un poc abans de l'hora —donaven a sopar en dues tongades— i et van fer esperar en la barra. Des d'allí no es veia l'interior del local, però se sentia a Allen tocar el clarinet i a la gent aplaudir i cridar entusiasmada —massa entusiasme, entusiasme pallús—. Et separava d'ell un simple paravent, era emocionant. Quan va arribar la teua tanda, vas asseure a taula i vas esperar i esperar el teu ídol amb una mosca cada vegada més gran al nas. Va resultar que Woody no tocava en el segon torn. Just abans que tu entrares havia alçat l'instrument en el seu maletí i se n'havia anat a dormir. Ocorre amb aquests records com amb aquests objectes que un vol vendre en Wallapop a un preu il·lusòriament elevat perquè tenen un valor sentimental que només tu perceps. I a mesura que envelleixen, o envelleixes tu, et vas adonant que l'única cosa que pots fer amb ells per a tractar que valguen el que creus que valen o perquè simplement valguen alguna cosa és presumir d'ells quan vas mamat en alguna reunió d'amics. No només tu; els ho has vist fer a altres. Dis-me del que presumeixes i et diré com a prop estàs de ser l’últim cagalló de la tira. L'equació és infal·lible, encara que no sé molt bé si és directa o inversament proporcional.

Pretenia escriure unes línies sobre un negoci i uns oficis molt pròspers ara mateix, amb tanta oferta com demanda, els relatius al calaix de sastre denominat «generació de continguts». Volia parlar de tota aquesta gent que, amb la sana intenció de millorar-la, supose, aspiren a preparar ells mateixos el ranxo amb què els apeixen nit i dia. Especialment volia referir-me a aquests que han trobat la seua vocació i la seua ocasió generant material per a farcir la plètora de contenidors digitals que actuen com a reclam i trampa caça-rates d'una massa creixent de població afligida d'una alarmant fragilitat identitària, soledat, tedi, ànsia insaciable de novetats i relats reconfortants. I, no sé ben bé per què, no per casualitat, vull suposar, aquells retalls de la meua memòria, els que he mencionat i uns quants més de la mateixa índole, han començat a pampalluguejar dins del meu cap com neons de club de carretera. Tinc la sensació que envaeixen un espai que haurien d’ocupar records impregnats d’una llum més vívida. Després de sentir insistentment aquest recurs conversacional de moda segons el qual som el que recordem, prescindiria d’ells ben de gust. Perquè si som això, u és molt poca cosa. Sense necessitat de ser fetitxistes ni col·leccionistes d’autògrafs, és sorprenent de veure com ens afanyàvem a fer lloc en la nostra biografia a aquells episodis. Era com si tota la resta no valguera res, com si la nostra ànima fora un magatzem buit o ple de trastos i de sobte, per fi, hi entrara alguna cosa valuosa. Durant una època, part de nosaltres es va alimentar d'una mitologia de dimensions domèstiques que es revela ara com la precursora de l'actual allau d'entreteniment ràpid, provisional, d'un sol ús i sempre insatisfactori que, més que omplir, anestèsia.

Ara la fama no és, ni de conya, el que era. I amb això no vull dir que fora millor ni pitjor. Durant els breus instants que durava la irrupció d'algun d'aquells personatges idealitzats en el món de les coses profanes, es produïa un prodigiós transvasament d'energia. Ells et transmetien part de la seua sacralitat, de la seua rellevància, et contagiaven una mica de la seua nitidesa existencial i tu l'absorbies com un vampir assedegat. Després, tal com havien aparegut s'esvaïen, l'abisme que us separava tornava a obrir-se, ell o ella tornava a la seua esfera inabastable i tu et quedaves sol amb tu mateix, vivint una vida que encara pareixia tangible i era teua de manera inequívoca. No estaven infiltrats en cada un de nosaltres com ocorre ara amb centenars, milers de personatges més o menys públics que van i venen ocupant totes les nostres hores. Eren menys i menys accessibles, però pareixien més sòlids i eren més duradors. Ara se'ls veuria ràpidament el cartó, cap plataforma podria fer-nos creure avui que Humphrey Bogart era més alt que Ingrid Bergman, o que Rock Hudson estiguera bojament enamorat de la seua secretària (ni ells haurien hagut de fingir-ho, una cosa per l’altra). Però, paradoxalment, les figures mediàtiques, ara que valen menys, semblen més necessàries que mai a fi la vida parega tindre sentit. El mecanisme s'ha sofisticat i s'ha tornat més pervers. Pense en tots els que s'uneixen a la rècua de seguidors d'algun famós i a través d'una xarxa social o un espai de comentaris es dirigeixen a ell o ella pel seu nom de fonts, com si foren cosins, li riuen les gràcies, l’amonesten, li donen consells en un sentit o altre o li mostren la seua animadversió, perquè followers i haters comparteixen la mateixa òrbita gravitatòria. Ara el transvasament aparenta ser bidireccional, però de cap manera ho és. A tu et sembla que el coneixes, però ell no té punyetera idea de qui ets. Això no és nou. «Un famós és algú a qui coneixen moltes persones que ell s'alegra de no conéixer», va dir Henry-Louis Mencken (A Little ‘Book' ‘in' C Major, 1916). L'empatia juga aquestes males passades. El que està en el costat de la irrellevància es veu reflectit en aquell que gaudeix de reconeixement social i acaba convençut que conversa amb ell de tu a tu. No s’adona que parla amb el personatge que té en el seu cap, és a dir, amb si mateix.

En l'era analògica no existia aquesta aparença d'interacció, aquest simulacre mediàtic bidireccional que ens ofereix la maquinària digital. Si les distàncies s'acurtaven massa, el famós perdia la seua capacitat de fascinar i l'admirador es quedava sense sant a qui adorar o era enviat estentòriament a la merda. Qui, per raons de treball o veïnatge ha conviscut amb alguna d'aquelles estrelles del famoseig analògic, per enana que fóra, ho sap bé. En aquelles circumstàncies la celebritat perdia ràpidament el seu carisma, esdevenia tan insubstancialment humana com un mateix. Entre tots dos deixava d'haver-hi aquella màgica transferència de gràcia, deixava de donar-se aquell transsumpte del miracle de l'Anunciació que esdevenia quan inesperadament se t'apareixia un famós en un entorn banal. No importava com considerares d’insigne l'aparegut, bastava que el revestira l'aura de la celebritat i que la col·lisió fora prou breu i superficial perquè ambdues esferes, la de la fama i la de la irrellevància pública no es mesclaren. És d'aquesta manera com s'ha encastat en la teua memòria, amb caràcter de fenomen paranormal, aquella vegada que guipares a Jaime Morey (espere que a banda de mi algú més se’n recorde d'ell) empassant-se un cubata en un bar d’El Viso; o el dia que et vas encreuar amb Kiko Ledgard, un que està més perdut encara que l'altre en el pou de la desmemòria popular, tan rialler com solia aparéixer en televisió, passejant per la Gran Via de Madrid avall; o aquell altre dia que, en els temps de Canal+, en un pàrquing solitari va passar pel teu costat Ana García-Siñeriz amb la seua parsimònia de vestal romana i tu vas fer com que la ignoraves; o aquella vegada que vas coincidir en una estació de tren amb Tip, el de Coll, o en l'aeroport de Son Santjoan amb Lluís Llach, el de l'estaca; o aquella altra en què veres que Arévalo, el dels acudits d'ennassats, anava en el mateix avió que tu i vas pensar: «Si aquest trasto s'estavella, la notícia serà la mort d'aquest paio, tu seràs tan sols un dels restants setanta anònims passatgers i els pocs que se’n recorden, quan intenten explicar qui eres, diran mentre fan esclafir els dits: “Sí, home, aquell que va morir quan allò d'Arévalo, no te'n recordes…?, com li deien…?”». I ara que hi pense, si això haguera passat cap de nosaltres estaríem ací; jo no estaria enlloc i el lector en alguna altra banda. Sic transit.