Els qui pertanyem a una generació que va veure el primer astronauta trepitjar la Lluna un dia de juliol del 1969, tot intuint el risc que implicava a causa de l'amarg regust de la tragèdia de l'Apol·lo I ocorreguda dos anys abans, i va seguir una dècada després amb fascinació Carl Sagan en els seus programes televisius de divulgació sobre el Cosmos, sabem des de molt joves que la conquesta de l'espai és, alhora, una epopeia del coneixement humà i el reflex de les contradiccions de la civilització i els seus conflictes. En l'escala geopolítica, per exemple, la carrera espacial vingué marcada per la Guerra Freda, que espentava els Estats Units i la Unió Soviètica a una competició de coloracions èpiques a causa de les implicacions militars i de defensa. En l'escala cultural, les anècdotes sobre el desfasament entre la ciència i la tecnologia, d'una banda, i els prejudicis i les mentalitats, d'una altra banda, són variades. Vam veure enlairar-se la sonda Pioneer 10 a principis dels anys setanta del segle passat amb destinació als confins de l'univers, amb una placa a manera de missatge per a potencials intel·ligències extraterrestres que incloïa el dibuix d'una parella d'humans nua, objecte de polèmica llavors per l'acusació de sectors conservadors que tal representació resultava pornogràfica. Es va enlairar anys després la sonda Voyager, equipada ja amb un disc que contenia frases en 55 idiomes, sons de la Terra, peces de música i la imatge d'una dona embarassada, mentre la Pioneer es perdia més enllà del sistema solar després d'enviar impactants imatges de Júpiter.
Malgrat al xoc per l'accident del transbordador Columbia el 2003, que va frenar aqueix programa de la NASA, hem experimentat la curiositat de veure construir peça a peça l'Estació Espacial Internacional, fruit d'una col·laboració entre països en un altre temps impensable i ara amenaçada per la deriva de Rússia en convertir-se en un Estat malvat. Vam assistir als parsimoniosos recorreguts dels primers rover per la superfície de Mart i ens van deixar atònits les increïbles galàxies enfocades pel telescopi Hubble, mentre Europa s'incorporava a l'exploració espacial i noves potències com l'Índia i, sobretot, la Xina desenvolupaven pel seu compte projectes amb la Lluna de nou en el punt de mira.
En aquestes primeres dècades del segle XXI, la indústria aeroespacial s'ha diversificat tant que empreses privades competeixen per la construcció de nous coets i el llançament de satèl·lits s'ha convertit en una pràctica habitual. També ocorre a Espanya, on una companyia radicada a Elx denominada PLD Space, una de les tres del seu tipus a Europa, usa l'aeroport de Terol per als assajos de motors en estàtic i preveu llançar des d'un port espacial a la Guaiana Francesa un coet reutilitzable anomenat Miura 5 que posarà en òrbita satèl·lits comercials. Compta la ciutat il·licitana amb una altra companyia, denominada Embedded Instruments & Systems (Emxys), centrada en la fabricació de satèl·lits amb tecnologia de comunicació òptica. És lògic, per això i perquè té un edifici preparat així com un campus tecnológic i un modern polígon industrial, que la capital del Baix Vinalopó siga una de la vintena de candidates a acollir la seu de l'Agència Espacial Espanyola. De Canàries a Catalunya, passant per Andalusia, Castella-la Manxa i Castella i Lleó, Múrcia, la Comunitat Valenciana, Madrid o Aragó, una constel·lació de ciutats opta a protagonitzar l'arribada a la “nova frontera” d'un país que s'ha anat incorporant amb discreció a l'activitat aeroespacial, com si en aparença no hi tinguera més relació que la clàssica estació de seguiment de Robledo de Chavela i la fama de Pedro Duque en la seua condició de primer astronauta espanyol.
Amb el suport del PERTE aeroespacial (Projecte Estratègic per a la Recuperació i Transformació Econòmica) amb què el Govern vol mobilitzar 4.500 milions d'euros fins el 2025, la posada en marxa de l'Agència Espacial Espanyola, que coincideix amb la selecció per l'Agència Espacial Europea de dos nous astronautes espanyols, Pablo Álvarez Fernández i Sara García Alonso (curiosament, tots dos de Lleó), es projecta amb un moviment polític descentralitzador cap a una concepció federalitzant del territori, malgrat les resistències dels que persisteixen en la mentalitat centralista d'un Estat que, no obstant això, està obligat a evolucionar. La futura Agència Espacial Espanyola, va dir aquesta setmana el ministre d'Afers exteriors, Unió Europea i Cooperació, José Manuel Albares, “culminarà l'arquitectura institucional en l'àmbit de l'espai i servirà de canal i de planter d'idees”. I no és l'única palanca per a aqueixa altra arquitectura institucional d'Espanya concordant amb el seu model autonòmic i la seua diversitat real, perquè en paral·lel també es decidirà la seu de l'Agència Espanyola per a la Supervisió de la Intel·ligència Artificial, concurs al qual opten ciutats com Alacant, Barcelona, la Corunya, Gijón, Saragossa, Segòvia, Salamanca, Guadalajara, Palma, Tenerife o Granada. La gestió de la ciència i la tecnologia més capdavanteres ve així a trencar, també, certs tabús polítics.
L'astrònom Frank Drake va advertir que tant la placa adossada a la Pioneer com el disc de la Voyager, en els seus viatges cap a l'espai profund, “duraran més que el nostre planeta” perquè en 4.000 milions d'anys el Sol, convertit en una estrela supergegant, s'engolirà la Terra i “destruirà tot allò que coneixem”. De moment, l'aventura espacial ens desafia a avançar en tots els sentits.