La veritat és que aquestes grans declamacions de capitals mundials d’una cosa o l’altra importen ben poc al veïnat. La gent no en fa cas o s’ho mira amb escepticisme. Ningú sap ben bé què en podria eixir, quin sentit té, de què va.
En el cas del disseny i València, l’assumpte és encara més enigmàtic. O més inversemblant. Disseny? A València i la resta del País?
Sí, és cert, comptem amb dissenyadors importants, competents, molt solvents. Professionals esforçats -com Dani Nebot- que han guanyat premis i han dissenyat de manera eficient marques, símbols i mobiliari urbà. Hi ha fins i tot una Escola de Disseny. O més d’una. Mai no hauríem de tancar els ulls davant les innovacions, l’aportació de generacions ascendents i diferents. No tenim mai tota la informació. Potser que la relació al·ludida -València i disseny- ha entrat en una altra fase, en un nou escenari imprevist i impensable, i no ens n’havíem adonat. Tant de bo fos així.
Però la cosa sembla bastant complicada. Si parlem de disseny urbà, el panorama presenta alguns elements problemàtics. Per exemple, s’han gastat milions en la remodelació de la Plaça del Mercat (i de la de Ciutat de Bruges) i les parades exteriors del Mercat són, encara, un horror, de disseny espantós. Disseny sí, però no exactament el que s’entén per aquest terme. I altres elements exteriors -com ara uns bancs de marbre en forma de paral·lelepípede embrutats- enlletgeixen definitivament un panorama urbà que ha costat molts milions i que encara no s’ha acabat. Els detalls i l’acabat final seran definitius. Tan definitius, per a una avaluació final, com la remodelació o la continuïtat in saecula seculorum de l’entorn, espantós per deixat, del carrer d’Eixarchs i adjacents, com el palau de Parcent mig en ruïna, com altres carrers i solars de Ciutat Vella.
Disseny urbà? De veritat? El llibre La València lletja, d’Adolf Beltran, feia el recompte d’una realitat sovintejada i aflictiva, vella i nova, i aquest seria el problema més greu: la lletjor d’allò nou... Publicat fa ja uns quants anys, ara se’n podria fer una segona edició, ampliada.
El “disseny”, d’altra banda, s’estén a tot: a les botigues, als carrers, a l’interior de les cases, als bars i locals diversos, a les façanes, a l’ambient urbà.
Hi ha de tot. Llocs i racons ben resolts. Botigues elegants, entorns acceptables o fins i tot magnífics. El Jardí del Túria en seria un, i ben important. O el Parc Central. O l’IVAM. O Bombas Gens. I molts carrers o edificis que venen del passat i que s’han conservat miraculosament. Com ara el Mercat de Colom. O la Llotja. O l’Almodí (malauradament desaprofitat). Però els entorns harmònics, ben dissenyats, de qualitat, no són tan abundants. I sovintegen els nyaps, els exemples barroers i lamentables. València es troba en un bon moment de transformació cap a una ciutat més amable i habitable, amb l’obertura de grans espais públics i la consumació de projectes fonamentals de mobilitat urbana i connexió entre districtes, de corredors verds, de soterrament de les vies del ferrocarril, d’aprofitament del nou llit del riu, i així successivament. Però ha de cuidar els detalls. En molts barris l’urbanisme de proximitat -per dir-ho així-, de detall, és una necessitat peremptòria, per resoldre coses deixades a mig fer que fan feredat.
Hi ha consciència de la importància del disseny? No està gens clar. Perquè el disseny és una qüestió profunda, multilateral, quasi filosòfica, que té molts punts de contacte amb la manera de veure, de viure i d’instal·lar-se al món. Té una relació estreta amb l’assumpte envitricollat del gust, del bon gust, de l’estètica. I per derivació, de la moda, de la manera de vestir. I de decorar els espais habitats.
Bon gust? Elegància? Al País Valencià? Una bona pregunta. Històricament hi ha hagut molts equívocs en aquest camp. La “distinció” social és execrable per classista, però de vegades té un component estètic interessant. Ara bé, entre nosaltres de vegades -més aviat, sovint- la distinció social ha incorporat dosis massives de mal gust, com els monyos híper-lacats de Mayrén Beneyto. L’escriptor Joan F. Mira s’exclamava fa uns anys davant les pàgines d’una revista -ja extingida- que es deia La Sociedad de la Comunidad Valenciana, una mena d’Hola de tercera divisió, on algunes representants de la societat benestant ensenyaven l’interior de les seues llars i els seus modelets, d’elles i de les filles. Horrorós. I Martí Domínguez retratava alguns interiors de l’Eixample de València, a la seua novel·la L’assassí que estimava els llibres, amb mobles pesants de fustes nobles i quadres de paisatges tan tronats que tomben de tos. No era precisament un compendi de disseny italià, tot plegat. I això té conseqüències.
Des de l’altra banda, no està gens clar que el lema de la malaguanyada i tan estimada Carmen Alborch –“si no pots ser elegant, sigues almenys extravagant”- fos un gran encert, perquè donava barra lliure a qualsevol cosa (com les invencions obnubilades d’un Montesinos) i obria pas, més que no a un cert bon gust, a l’apoteosi del kitsch. El kitsch, es pot pensar, és l’estètica pròpiament nostrada, com aquella imatge de Rosita Amores, exuberant, emergint d’una paella, que desconcerta els turistes despistats que li fan fotografies i es pregunten què deu ser això...
I no hem millorat molt, passats els anys, com es va poder comprovar a la recent Gala dels Premis Goya, on va destacar molt l’elegància sòbria de la vicepresidenta del Govern espanyol, deutora de la gran renovació -o revolució- estètica gallega. Deixaré ara de banda el cas dels artistes, que han convertit tot això en un circ. Algun assessor d’imatge hauria d’haver assessorat millor. L’estètica és política.
O una cosa encara més profunda, és reflexió, contenció, informació, criteri, síntesi d’experiències, lectures, viatges, capacitat d’assimilar i de decidir el que toca i el que no toca. Res de vestits llargs mal girbats. La sobrietat i l’austeritat, el concepte, és el que seria elegant en el nostre cas. Una manera de trencar amb un passat gens lluït, una manera d’innovar. No volíem fer un País millor i diferent, lliure de les hipoteques morals i culturals del passat? Doncs això.
Capital mundial del disseny? Una proposta interessant, però més profunda i provocadora -en el bon sentit de la paraula- del que sembla a primera vista. Un assumpte que té també una importància evident per a una economia exportadora, que se suposa que ha de competir a l’exterior -i també a l’interior- i no només amb receptes repetitives i d’un gust dubtós, que no en tindrà prou amb el “color local”... El disseny afecta el conjunt de dimensions de la vida social, econòmica, política, de la cultura, de la instal·lació al món. Si es pren seriosament, com caldria, podria ser un revulsiu per a innovar, que tanta falta ens fa. No, no estem condemnats al kitsch. O almenys, una bona part del jo col·lectiu es rebel·la davant això.