Atenent a l'actualitat de les últimes setmanes, pareixieria que assistim a una onada de falsificacions de títols, mentides curriculars i corrupteles entre polítics. El baròmetre del CIS de novembre de 2024 situava els problemes polítics com la primera preocupació de la ciutadania (23,8%), disparant-se 5,2 punts al respecte del mes anterior coincidint amb la gestió de la DANA. En 2025, podem afirmar, a grans trets, que després de la vivenda -que ha sigut el primer problema durant vuit mesos consecutius fins juliol- o de la immigració, el que més preocupa a la ciutadania és la classe política, un indicador de crisi de legitimitat institucional sense precedents. Segons les dades disponibles, la percepció ciutadana sobre la corrupció institucional supera el 80%, un rècord històric que evidencia l'erosió dels fonaments democràtics. Quan la desconfiança institucional es generalitza, la ciutadania tendeix a refugiar-se en posicions extremes o a desconnectar completament del procés democràtic.
Segons l'Índex de Percepció de la Corrupció de 2024 de Transparència Internacional, Espanya ha caigut deu posicions amb una puntuació de 56 sobre 100, quedant per darrere de Portugal, i al mateix nivell que Xipre i República Txeca. Dins de la Unió Europea, Espanya ha descendit del lloc 14 al 16, superada per Letònia i Eslovènia. Un deteriorament relatiu que coincideix amb el que Transparència Internacional qualifica com un estancament en les reformes anticorrupció i una politització dels mecanismes de lluita contra la corrupció; informe que coincideix amb les demandes que Europa realitza a Espanya en el seu informe anual del GRECO (Grup d'Estats contra la Corrupció del Consell d'Europa) en el que adverteix de l'incompliment en mesures anticorrupció per a alts càrrecs.
Quan els dirigents polítics menteixen sobre les seves credencials i sobre el seu CV, s'està produint un doble engany: es manipula la percepció ciutadana i s'erosiona la confiança en les institucions. D'esta manera es genera una desafecció institucional que alimenta moviments populistes i antisistema; es contribueix a la polarització política, on les mentides descobertes es converteixen en munició per a la confrontació partidista, intensificant la crispació dificultant els consensos necessaris per abordar problemes estructurals, debilitant la qualitat de les polítiques públiques. Aquest procés, segons la teoria de l'espiral del silenci, provoca que els ciutadans amb posicions moderades tendeixen a callar, deixant més espai a les veus extremes i accelerant la fragmentació social.
La substitució de càrrecs polítics per suposats “perfils tècnics” s'ha convertit en una estratègia de màrqueting que amaga una realitat inquietant: la desconnexió creixent entre la classe política i la ciutadania. L'intent de presentar dirigents polítics com a “tècnics neutres”, com el General Gan Pampols com a vicepresident i paladí de la recuperació després de la Dana, respon a una estratègia comunicativa que busca evitar la polarització, però que acaba generant més desconfiança, donat que la neutralitat absoluta és un mite: tot acte comunicatiu i tota decisió tècnica porta implícits uns valors i una visió del món.
El camí cap a la regeneració democràtica passa necessàriament per abandonar la il·lusió dels “perfils tècnics” neutres i assumir que la política és, per definició, ideològica i valorativa. La transparència exigeix que els dirigents assumisquen posicions polítiques amb honestedat i que la ciutadania puga avaluar-los basant-se en criteris clars de competència i integritat.
Mentrestant, Espanya continua enfonsant-se en els rànquings internacionals de transparència, mentre països com Dinamarca (90/100) o Finlàndia (88/100) demostren que és possible combinar eficàcia política amb alts nivells de confiança institucional. La pregunta és clara, la societat espanyola serà capaç de generar la pressió necessària per forçar aquest canvi o continuarà instal·lada en un cicle de desafecció i polarització que amenaça els fonaments de la democràcia?