Votar en temps de reculada de la democràcia al món fa pensar. Ficats en any electoral, amb les urnes autonòmiques i municipals a la vista, i les generals en l'horitzó d'uns mesos, és lícit preguntar-se pel valor de la mobilització col·lectiva que suposen els processos polítics en marxa. Formem part de la minoria de països en què hi ha un sistema democràtic homologable, no sols perquè ens convoquen a les urnes en un ambient sense coercions, amb unes regles clares, sinó perquè vivim en una societat on el pluralisme i les llibertats públiques estan garantits, la qual cosa no vol dir que no discutim sobre lleis, formes de convivència o reformes de les institucions, ni que no denunciem abusos i injustícies i contraposem acaloradament idees i aspiracions. Si hi ha alguna cosa que propicia la democràcia moderna és precisament la possibilitat de resoldre els conflictes socials sense acudir a la violència.
Ja ho va explicar Norberto Bobbio: la democràcia està sempre en transformació, perquè és un camí, un sistema que es reajusta de manera permanent. I que està sotmés a amenaces externes (la guerra en primer lloc) i perills interns que el gran politòleg italià caracteritzava com a “promeses incomplides”. Es referia a la incorrecta representació d'interessos, l'existència d'àmbits als quals no arriba pròpiament la democràcia, la supervivència d'oligarquies al seu si i del que denominava “el poder invisible”, els dèficits d'educació ciutadana i, en general, l'espai limitat en què el mecanisme democràtic funciona.
Avui dia resulta especialment inquietant el problema del “poder invisible” en una era dominada per la tecnologia digital, la globalització de les comunicacions, les xarxes socials i les computadores, amb la intel·ligència artificial obrint-se pas estrepitosament. En una societat on s'han sofisticat els instruments de control de la ciutadania adquireix una importància vital el control públic del poder, i no exclusivament del poder polític. Així i tot, a partir de la definició mínima de democràcia, que Bobbio va formular com “un conjunt de regles procedimentals per a la presa de decisions col·lectives en què està prevista i es propicia la més àmplia participació possible dels interessats”, la convivència democràtica retrocedeix en tot el món.
Hem vist intents d'assalt a les institucions en dos dels més grans països democràtics, els Estats Units i el Brasil; observem grans nacions, com Rússia i l'Índia, lliscar cap a l'autocràcia tot desencadenant guerres i fortes tensions geopolítiques; assistim a una cridanera involució en estats com Hongria i Polònia al si de la mateixa Unió Europea... L'últim informe de V-Dem, un institut amb seu en la Universitat de Gothemburg, a Suècia, que monitoritza l'evolució de la democràcia en el món, alerta d'un procés d'“autocratització” que s'ha accelerat en els últims 10 anys. “Els avanços reeixits en els nivells globals de democràcia en els últims 35 anys s'han esfumat”, destaca el document, que assenyala que el 72% de la població mundial -5.700 milions de persones- viu en autocràcies i el grau de democràcia de la ciutadana mitjana mundial se situa en nivells del 1986. “Per primera vegada en més de dues dècades, el món té més autocràcies tancades que democràcies liberals”, afegeix l'informe per a proclamar “un rècord de 42 països en vies d'autocratització”, que abasten el 43% de la població mundial, enfront dels 33 països i el 36% de la població d'un any abans.
La llibertat d'expressió es deteriora en 35 països, quan fa 10 anys només ocorria en set; la censura governamental dels mitjans de comunicació augmenta en 47 estats; la repressió de les organitzacions de la societat civil s'agreuja en 37, la qualitat de les eleccions empitjora en 30... El panorama resulta aclaparador i els autors de l'informe de V-Dem adverteixen que “desinformació, polarització i autocratització es reforcen mútuament”. Contra tot pronòstic, la democràcia està a la defensiva a hores d'ara en el segle XXI, amb implicacions notables, per exemple en l'alteració dels equilibris del poder mundial. Les democràcies representaven en 1998 el 74% del comerç mundial, i han retrocedit al 47% en 2022, les dictadures i les autocràcies depenen cada vegada menys de les democràcies per a les seues exportacions i importacions.
Considerava Franklin Delano Roosevelt que el feixisme consisteix en l'apropiació de l'Estat per part d'un individu, un grup o qualsevol poder privat, una tendència contra la qual cal lluitar. Però és precisament el pendent pel qual, ara mateix, es precipita el món, una vegada constatat el fracàs de la fantasia neoliberal que augurava que el capitalisme globalitzat difondria de manera natural la fórmula democràtica (vegeu el cas de la Xina). La realitat és que en moltes societats democràtiques, com la nostra, alguns sectors deriven cap a l'autoritarisme postdemocràtic. I que en desenes de països, milions de persones lluiten, sotmeses a nivells variables de repressió, per conquistar o restaurar la llibertat d'expressió, el debat lliure i el pluralisme polític, el dret al dissens, la possibilitat de formar majories alternatives i el poder de canviar de govern. Lluiten per aqueix “ideal reajustat” que, segons Bobbio, és la democràcia, sempre imperfecta, sempre en transformació. Per això acudir a votar en aquest context fa pensar tant.