El frontisme no és la millor opció
En les eleccions generals del pròxim 29 de novembre, en les meses electorals de la província de València hi haurà dos paperetes d'Agenda Valenciana; una per al Congrés i una altra per al Senat.
Els qui ens hem embarcat en esta iniciativa som conscients de l'extrema polarització a la qual —a penes sense adonar-nos— ens ha anat portant la dinàmica política instal·lada a Espanya i més enllà. En paraules d'Augusto Monterroso, podríem dir: ens hem despertat i no era un mal somni; el dinosaure seguix ací, amenaçador.
Som moltes les persones que pensem que una sort de nova barbàrie està aconseguint enfrontar-nos —a les braves i sense miraments― entre Huns i altres, bons i roïns, meus i estranys. Els qui hem decidit crear Agenda Valenciana no estem d'acord amb esta perillosa dinàmica, i com millor podem, diem que així no s'arriba a res que valga la pena.
Este any electoral, la Comunitat Valenciana commemora diverses efemèrides, poc publicitades i escassament conegudes. Ja se sap: la Història vol ser mestra; cosa distinta és que hi haja voluntat d’aprendre. Fa 750 anys, va morir el rei Jaume I, el monarca més volgut i recordat al llarg de set segles de personalitat valenciana, basada sobretot en unes Lleis comunes. Fa 50, les Corts Espanyoles van aprovar la Llei de Reforma Política i, quasi al mateix temps, la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià va ser exclosa de la comissió encarregada de posar en pràctica la reforma. Aquella maçada al correcte encaix de la tercera ciutat i la quarta economia espanyoles en la democràcia que s'estrenava va tindre una llarga seqüela de discòrdies i disfuncions, totes elles empobridores. Fa una dècada, en 2016, el Tribunal Constitucional —a pesar d’una secular tradició jurídica, una llarguíssima reivindicació social i el que s'establix en el nostre estatut d'autonomia— va resoldre que les Corts Valencianes no eren competents per a legislar en matèria de dret civil propi, com sí ho fan altres sis parlaments autonòmics.
Una part de la ciutadania —a la qual apel·lem des d'Agenda Valenciana— portem massa temps veient amb estupor, i sense perspectives de canvi, que el pes demogràfic i econòmic de la Comunitat Valenciana no es correspon amb el grau d'incidència de les qüestions valencianes en les principals decisions polítiques de l'Estat —dèficit que ja no es dissimula, sense més, amb algunes carteres ministerials; que significatius indicadors socioeconòmics mostren un persistent comportament a la baixa si els comparem amb altres territoris; que el resultat de l'infrafinançament autonòmic és un escàndol que nega, de fet, la igualtat i la solidaritat entre espanyols; que les infraestructures de transport ferroviari no connecten bé el territori valencià amb Europa; que l'accés a la vivenda en la xarxa de municipis valencians, no obstant les orientacions de la Constitució, és més un negoci que un dret; o que les infraestructures hidrològiques no responen a la configuració climatològica i del territori en el qual vivim cinc milions de persones.
La busca de solucions a esta sèrie de qüestions concretes, i altres, és el que ens importa, i no el foment de l'antipatia entre conciutadans. Agenda Valenciana proposa moderació en els plantejaments, concreció en les qüestions, i la posada en pràctica d'una política acorde amb les necessitats i la rellevància econòmica, històrica, social i cultural de la Comunitat Valenciana. Eixe és, en síntesi, el mètode que proposa Agenda Valenciana com alternativa a la pèssima política dels fronts.