A quin contenidor va el fem polític?

El meu amic Juan Ponce sempre reclama una recollida més selectiva del fem perquè si separem millor en origen, el tractament dels residus és més senzill, més sostenible i genera més llocs de treball. La pregunta, doncs, és: els responsables polítics que han estat al capdavant de les institucions valencianes aquests darrers 20 anys, a quin contenidor han d’anar? El que és indubtable és que són, políticament parlant, rebuig, fem, però no està clar que toque posar-los en “orgànic”, ja que poden acabar contaminant el compost resultant.

El futur govern de la Generalitat haurà d'arremangar-se per fer front a aquesta problemàtica. Llevar-nos de damunt tant de fem acumulat d’un dia per un altre no resultarà fàcil. Moltes de les plantes de tractament del país estan saturades i l'allau de rebuig polític que s'acosta agreujarà la situació. Caldrà buscar un contenidor especial i no imagine cap altre de millor que el Palau de les Arts que, a la vista del que està eixint d’ell, no hauria de modificar massa els seus continguts. El Palau en qüestió passava per ser un gran contenidor cultural. Però això només era una veritat a mitges: contenidor, sí, però cultural? No, cultural no.

El Palau de les Arts és un contenidor de fem des de fa molts anys, quinze per a ser exactes. Un contenidor de fem dirigit per una senyora generosament pagada amb diners públics, de nom Helga Schmidt, es forrava a costa nostra i vivia com una reina. La setmana passada l’acomiadaren. Ara sabem que la tal senyora Schmidt contractava les seues pròpies empreses, sense complir les regles de contractació, amb sobrepreus i, damunt, maltractant als pobres treballadors de la casa com si fóra una diva capriciosa. Una diva tan diva que, quan viatjava, pagant nosaltres, és clar, no en tenia prou amb un seient de primera classe i es reservava la plaça del costat, i la deixava buida, no fora cosa que algun vulgar mortal se li acostara.

Pel contenidor de fem disfressat de cultural passava sovint Zubin Mehta, el prestigiós director d’orquestra a qui, per iniciativa d’Schimdt, la Generalitat pagava prop de 500.000 euros a l’any. Mehta diu ara que no pensa tornar al Palau si no es readmet Schimdt i se li demanen disculpes. Solidari i comprensiu Mehta amb la divinitat de l'exdirectora del recinte. Comparteixen exquisideses, i no sols musicals. Metha tampoc volia humans al seu costat i, en els desplaçaments en avió, també en primera clase, obligava a reservar el seient del costat per al seu gat que, després, menjava el que li cuinaven especialment per a ell en l'hotel de cinc estreles on s'allotjava el seu amo. Per cert, a 2.500 euros diaris. Pagats a banda, és clar. I tots callats. I si algú protestava, repressió.

El Palau ja feia pudor quan els 80 milions que havia de costar van passar a ser quasi 500, quan la pluja l’inundava o quan se li queia el sostre “calatravístic”. Res d'espai cultural, un perfecte contenidor de fem... doncs que continue, perquè és gran i caldrà una instal·lació potent pel moltíssim rebuig que tocarà abocar-hi. Tocarà portar allà els residus polítics dels “putiferis” d'Emarsa, Terra Mítica, la Ciutat de la Llum o l'aeroport de Castelló, de les trampes de Rita en la Fira, dels ultres ignorants de la cultura i l'ensenyament, de tots els territoris que han empudegat Blasco i senyora, dels atracadors i violadors de Canal 9, dels robatoris d’Olivas i companyia en Bankia, de les màfies municipals d'Alacant, de la poca vergonya del “turbo-milionari” Zaplana, dels bandolers amb gomina de la CAM, dels abusadors del viatge del Papa, dels torturadors dels familiars del Metro, del “pijoterismo” de Gürtel, dels criminals de la Dependència, dels pirates depredadors de la Sanitat pública, del caciquisme fabrista de Castelló... Serà molta merda, moltíssima, però caldrà fer-li front. Tocarà treballar amb mascareta i usar potents dissolvents químics judicials. Tocarà fer-ho perquè, si no, la cosa acabarà en un greu perill d'higiene pública. El futur govern de la Generalitat ha de crear un ens especialitzat dins la conselleria de Sanitat que s'ocupe del tractament dels residus polítics i, seguint la tesi apuntada al començament, reciclar-los a fons i convertir-los en fertilitzant d’un nou país sense fem en les institucions.