L’Església va aprofitar la llei d’Aznar per a posar a nom seu el 2014 la torre del Micalet a València malgrat el seu ús civil històric
El febrer passat el Govern va enviar al Congrés la llista de béns immatriculats per l’Església entre el 1998 i el 2015, un annex amb més de 34.000 edificis dels quals la jerarquia eclesiàstica es va apropiar aprofitant l’oportunitat que va brindar una llei promoguda en el seu moment per l’expresident popular José María Aznar. En la llista d’immatriculacions que el Govern va fer pública el febrer passat consten prop d’un miler d’edificis de tota mena al territori valencià, des de temples religiosos fins a aparcaments.
Entre aquest miler, n’hi ha uns quants que tenen una rellevància especial, bé pel seu simbolisme, bé pel seu propi valor. Les immatriculacions obrin el debat sobre a qui pertanyen els edificis públics, si a una congregació religiosa o a la ciutat de què formen part. La llista que va fer pública la Vicepresidència del Govern incorpora la “santa església catedral basílica metropolitana” de València amb les seues “dependències complementàries”, una categorització ambigua que es refereix al campanar, construït amb fons de la ciutat.
El 2014, en vespres de concloure el període legal, l’Església va incloure en la seua llista un dels immobles més emblemàtics de la ciutat de València: la torre del Micalet. El programa d’investigació Zoom d’À Punt Mèdia va reproduir dilluns el document del registre en què s’inscriu “la torre campanar, denominada Miquelet”, un edifici que tradicionalment ha unit el seu ús religiós i civil. L’històric campanar construït a la fi del segle XIV va servir de torre de guaita, d’advertiment davant l’arribada de vaixells a la ciutat, per a marcar el toc de queda als habitants de muralles endins i d’alerta antiaèria durant la Guerra Civil.
Pujar els 214 escalons d’un dels edificis emblemàtics de València costa dos euros, que s’han de pagar en efectiu. Multiplicar aquesta xifra pels milers de visitants que la torre rep a l’any i aplicar-li els impostos corresponents suposaria no sols un ingrés per a l’Estat, sinó equiparar les possessions eclesiàstiques amb les de la resta dels mortals.
Més enllà del debat sobre la propietat d’un immoble annex a un edifici religiós, cal recordar que la construcció de la torre va ser un projecte compartit del Consell de la ciutat i el Capítol de la catedral, es va erigir sobre sòl municipal i estava inicialment aïllat, fins que una ampliació del conjunt catedralici el va absorbir. És a dir, que es va pagar amb diners públics.
En exhibir-se la llista de béns immatriculats, la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de València van acordar iniciar accions legals per recuperar els béns i estudiar el cobrament d’impostos. La consellera de Qualitat Democràtica, Rosa Pérez Garijo, va assegurar que van iniciar el procediment per a “esbrinar quins béns, dels espoliats en el nostre territori, són de titularitat pública per poder dur endavant totes les accions possibles que permeten recuperar-los per al patrimoni públic, que és on sempre haurien d’haver estat”. Mentrestant, l’alcalde, Joan Ribó, ha posat en marxa un informe per a estudiar el patrimoni immatriculat, amb un interés especial en els habitatges, magatzems i altres dependències que, si tingueren caràcter públic, activaria els processos legals corresponents per recuperar-los.