El Cabanyal-Canyamelar: defensar l’habitatge és defensar una manera de viure

Hi ha barris on la casa s’obri directament al carrer. On traure una cadira a la porta, conversar amb qui passa o trobar-se amb les mateixes persones quan vas a comprar el pa, forma part de la vida quotidiana. El Cabanyal-Canyamelar és un d’aquests barris. Ací, l’habitatge no és només un espai privat: és també una manera de relacionar-nos, de cuidar-nos i de construir comunitat.

Amb motiu de la vaga general de l’11 de novembre, tenim l’oportunitat de plantejar una pregunta necessària: quines polítiques d’habitatge necessita realment el Cabanyal-Canyamelar? La crisi habitacional és compartida amb la resta de la ciutat, però les respostes no poden ser idèntiques en tots els territoris. Defensar el dret a l’habitatge implica també protegir les condicions urbanes i socials que permeten continuar vivint al barri. I defensar el dret a la ciutat suposa reivindicar la capacitat col·lectiva del veïnat per a decidir sobre el seu territori i transformar-lo d’acord amb les seues necessitats.

Un barri no és només un conjunt de cases

La presència d’habitatges tradicionals en planta baixa, l’escala dels carrers i la relació directa entre l’espai domèstic i l’espai públic afavoreixen una manera d’habitar singular. Els comerços de proximitat, les escoles, els centres de majors, les biblioteques, el mercat, els casals fallers i altres espais de trobada conformen una xarxa de relacions que sosté la vida quotidiana.

L’urbanisme feminista ens ha ensenyat que la ciutat no es construeix únicament amb edificis i infraestructures, sinó també amb els espais que faciliten les cures, l’autonomia i les relacions de suport. Al Cabanyal, aquesta dimensió és especialment visible: el carrer és una prolongació de la casa, un espai de trobada i una infraestructura quotidiana de vida comunitària. Protegir aquesta manera d’habitar significa reconéixer que el valor d’un barri no es pot mesurar únicament en termes immobiliaris.

No és casualitat que el barri haja sigut escenari de lluites veïnals tan importants com l’oposició al PEPRI i la mobilització de Salvem el Cabanyal i altres col·lectius veïnals. Aquelles reivindicacions van demostrar que el barri no és un escenari passiu sobre el qual actuen les polítiques públiques, sinó un subjecte col·lectiu amb capacitat per a intervindre en el seu futur.

Hui, aquesta capacitat d’organització ha d’afrontar una nova urgència: garantir que les persones que volen romandre al Cabanyal-Canyamelar puguen fer-ho.

Rehabilitar abans que substituir

El problema de l’habitatge no és únicament que els preus augmenten o que resulte difícil trobar un lloguer assequible. També apareix quan la casa deixa de complir la seua funció residencial i passa a respondre prioritàriament a les expectatives de rendibilitat. Quan el valor de canvi s’imposa sobre el valor d’ús, l’habitatge deixa de ser una llar per a convertir-se, abans que res, en un actiu financer.

Aquesta contradicció és especialment preocupant en un barri que, precisament pel seu patrimoni i la seua identitat, ha esdevingut un espai d’atracció turística i d’inversió. No podem acceptar que el Cabanyal acabe expulsant les persones que han contribuït a construir tot allò que el fa atractiu i singular. Recuperar físicament un barri no garanteix, per si mateix, que se’n conserve la comunitat. La rehabilitació ha d’anar acompanyada d’una política pública i justa d’habitatge que vincule la recuperació dels immobles amb les necessitats residencials de la població i el seu dret a romandre.

Per això, abans de plantejar noves construccions, cal preguntar-nos quins habitatges tenim, en quin estat es troben, per què estan buits i què necessitem fer perquè tornen a complir una funció residencial. La memòria justificativa del PEC recull que, segons les dades de 2022, hi havia 2.858 habitatges buits al barri: un 24,5% del parc residencial, enfront del 14,1% estimat per a la ciutat de València en el mateix període. Una realitat que obliga a situar la recuperació del parc existent al centre de qualsevol política d’habitatge.

El PEC incorpora objectius que compartim, com la recuperació del carrer, la protecció del teixit residencial i la regeneració urbana. Tanmateix, també presenta contradiccions que cal posar damunt la taula. La previsió d’aproximadament 900 nous habitatges i les actuacions que comporten enderrocaments, com les del Clot, ens obliguen a preguntar-nos fins a quin punt estem parlant d’un model de rehabilitació o si, en determinats àmbits, continuem reproduint una lògica de substitució i nova construcció. No es tracta de negar la necessitat de construir habitatge públic i assequible, sinó de qüestionar que la regeneració d’un barri haja de passar necessàriament per enderrocar i substituir el seu teixit existent.

Aquesta contradicció interpel·la també el principi de «l’urbanisme paga l’urbanisme». Si la regeneració depén dels aprofitaments urbanístics que genera, cal preguntar-se quines operacions s’estan incentivant, quins interessos determinen les prioritats i quin cost social i patrimonial assumeix el barri. La transformació urbana no pot convertir-se en una finalitat en si mateixa ni quedar condicionada exclusivament a la rendibilitat de les operacions que la financen. La regeneració ha de posar les necessitats de les persones al centre, no els aprofitaments urbanístics.

Necessitem un cens rigorós i actualitzat de les cases buides, acompanyat d’una investigació social que permeta entendre les circumstàncies de cada situació. No és el mateix una casa pendent de rehabilitació per falta de recursos que un immoble abandonat o un habitatge retingut com a inversió. Cada realitat requereix instruments diferents. A partir d’aquest diagnòstic, cal impulsar polítiques valentes: ajudes i assistència tècnica per a la rehabilitació, mobilització d’habitatges cap al lloguer assequible, adquisició pública d’immobles -tanteig i retracte- i fórmules alternatives com la cessió d’ús, la gestió cooperativa o la masoveria urbana. 

Rehabilitar no és només conservar façanes ni embellir carrers. És recuperar llars, evitar la pèrdua de patrimoni, adaptar els habitatges a les necessitats actuals i garantir la continuïtat d’una comunitat.

El dret a quedar-se és una lluita col·lectiva

Res d’això serà possible sense organització veïnal. La història de Salvem el Cabanyal i del ric teixit de moviments urbans al barri ens recorda que la defensa del territori pot articular una mobilització àmplia quan es posen en risc els espais de vida compartits. Ara necessitem actualitzar aquella capacitat i posar-la al servei d’una reivindicació concreta: que viure al Cabanyal no es convertisca en un privilegi.

El repte és també construir una consciència col·lectiva al voltant de l’habitatge: explicar què està passant, fer visibles les conseqüències de la pèrdua de llars i transformar problemes que sovint es viuen individualment en reivindicacions compartides. Per a fer-ho, el barri compta amb una xarxa social i comunitària que cal reconéixer, cuidar i mobilitzar.

La vaga general de l’11 de novembre pot ser un punt de trobada entre reivindicacions que sovint es presenten separades: el dret a l’habitatge, la defensa dels serveis públics i de l’educació pública, les condicions materials de la vida i les cures. Perquè l’habitatge no és una qüestió aïllada de l’ocupació ni de les desigualtats. És una condició bàsica per a desenvolupar una vida digna.

El Cabanyal-Canyamelar no necessita convertir-se en un museu de si mateix ni romandre immòbil per a conservar la seua identitat. Necessita transformar-se sense perdre allò que el fa habitable. La identitat d’un barri no resideix únicament en els seus edificis històrics ni en la imatge que projecta a l’exterior, sinó sobretot en les persones que l’habiten, en els seus vincles i en les condicions que permeten que aquests vincles continuen existint.

No reclamem només més habitatge. Reclamem una política pública que reconega les particularitats del Cabanyal-Canyamelar, que prioritze la recuperació de les cases buides i que garantisca que ningú haja d’abandonar el seu barri perquè altres puguen traure’n rendiment.

Defensar l’habitatge al Cabanyal-Canyamelar és defensar el dret a quedar-se, a cuidar, a trobar-se i a decidir col·lectivament quin barri volem ser.