Migrants, refugiats, els altres

Alguns personatges polítics superen la caricatura. La seua o la del seu partit. Es va poder comprovar en les Corts Valencianes, durant el debat d'investidura del socialista Ximo Puig com a president autonòmic per a un segon mandat. La portaveu de Vox, Ana Vega, va fer un discurs grotescament ultradretà, ple de prejudicis i desqualificacions. Entre altres consideracions apocalíptiques, va tirar en cara a l'esquerra valenciana que l'Aquarius “va prendre la metxa del polvorí de la immigració il·legal”.

Ara fa un any que el port de València va acollir aquell buc carregat amb prop de 630 migrants als quals havien prohibit els amics de Vox a Itàlia, en el Govern d'aquell país, que pogueren desembarcar en algun dels seus ports. Va ser un episodi d'escala europea que va posar a Espanya de part dels drets humans en el conflicte sobre la política migratòria. Gestionat per Metges sense Fronteres i SOS Méditerranée, el Aquarius, no obstant això, va deixar de complir mesos després la seua comesa per la pressió d'Itàlia i les objeccions del Govern espanyol que presideix el socialista Pedro Sánchez, la política del qual s'ha tornat decebedora en aquesta matèria amb el pas dels mesos.

Encara que Espanya promou la instauració d'un mecanisme europeu de rescat que evite situacions com la que va resoldre l'Aquarius, ha restringit a poc a poc els mecanismes que van permetre llavors que el buc estiguera allí i poguera desembarcar a València. Fins i tot va intentar evitar que un pesquer de Santa Pola deixara en territori europeu una desena de migrants rescatats davant de les costes de Líbia.

Com en qualsevol Estat, el Govern d'Espanya ha de vetlar perquè la immigració siga legal i ordenada. Per això ha de combinar polítiques diplomàtiques amb tercers països, de vigilància fronterera, de salvament i també de cooperació.

El problema és que ha apagat les llums del salvament marítim, no sembla disposat a acabar amb la ignomínia dels centres d'internament d'estrangers (CIE) i ha escanyat la  tasca que fan al Mediterrani les ONG que tant bé va exemplificar en el seu moment l'episodi de l'Aquarius.

No és inevitable que hi haja contradicció entre la política fronterera europea i un exercici digne de la solidaritat amb els migrants, els refugiats, els altres; amb aqueixes persones concretes que pereixen en aigües del Mediterrani davant la mirada d'odi dels intolerants. Per a contrarestar sense complexos el discurs xenòfob, precisament, cal comprometre's amb aqueixa metxa que es va prendre al juny del 2018 i a la qual va atorgar la Generalitat Valenciana en la festa del 9 d'Octubre una de les seues distincions.

La política migratòria podrà ser objecte de debat, però no pot permetre's la vergonya. I no serà vergonyosa si s'emmarca en el paradigma de la inclusió, del compromís amb els migrants, els refugiats, els desplaçats, els apàtrides, els pàries. Hannah Arendt ja va advertir amb eloqüència sobre els devastadors efectes de la normalització en les opinions públiques dels països desenvolupats que es puga deixar a éssers humans desposseïts de professió, de nacionalitat, d'opinió, d'una ciutadania que els identifique, fins i tot d'un salvavides o un port on poder refugiar-se. L'Aquarius és un símbol contra una tendència com aqueixa. L'extrema dreta sap per què l'ataca. I la gent decent espera que els nostres governants no hi reneguen.