La Gossa Sorda s'acomiada: “El País Valencià s'ha fet adult i ara veiem que, fins i tot, podem arribar a guanyar”

La Gossa Sorda es prepara per a dir adeu. El grup de Pego tancarà aquest diumenge 11 d’octubre, al seu poble, una gira de retrobada que va nàixer amb la idea de fer només tres concerts i que finalment n’ha sumat 14 y 200.000 persones assistents. Després de quasi dues dècades de trajectòria i d’un parèntesi que semblava definitiu, Josep Nadal i la resta de la banda tornaran a pujar a l’escenari per última vegada —almenys de moment— davant de prop de 20.000 persones. “Ens quedarem amb ganes i ho trobarem moltíssim a faltar”, reconeix el cantant, que afronta el concert de Pego amb la sensació d’haver complit allò que es proposaven: una tornada “curta però intensa” per a acomiadar-se de la seua gent.

Aquest diumenge 11 d'octubre La Gossa Sorda farà a Pego l'últim concert de la gira de retrobada. Com estàs davant d'aquest moment?

Ara estic, pràcticament, com durant tota la gira, o fins i tot més com en els primers concerts: immers en la voràgine de muntar-ho tot, intentant que tot encaixe, treballant i concentrats en l'últim concert. Ahir vam fer l'últim assaig tots junts i ara cadascú, des de casa, està repassant-ho tot. També estem pendents del més important: l'últim concert. Si hi ha alguna cosa que s'ha de dir ara, intentem no deixar-nos res per dir. I després hi ha tota la logística de portar quasi 20.000 persones a un concert. Com que és una autoproducció, tots els maldecaps passen d'alguna manera per nosaltres. Aquesta és la primera sensació que tenim.

Més tard, evidentment, ahir, quan vam acabar d'assajar, parlàvem que tot això se'ns ha fet més curt del que esperàvem. La veritat és que ens quedarem amb ganes i ho trobarem moltíssim a faltar. Però això era una mica el que volíem al principi: que fora una cosa xicoteta, passar a saludar, que fora forta però intensa, curta però intensa. I estem molt contents, a pesar de tots els maldecaps que hem tingut, perquè portem pràcticament dos anys treballant en això. Però era el que volíem.

Per tant, tanqueu definitivament aquesta etapa? Encara que cadascú tinga els seus projectes musicals, La Gossa Sorda s'acaba?

Sí, sí, sí. Tanquem l'etapa. No sé si d'ací a deu o vint anys podrem tornar a fer una cosa d'aquestes, però ara sí que hem de tancar-la. I jo supose que, quan acabe el concert, estarem una temporada, més o menys llarga, sense veure'ns les cares (somriu).

Vos ha sorprés l'acollida que heu tingut durant aquesta gira?

Sí, ens ha sorprés. A vegades començaven a arribar entrades, entrades, entrades, i no t'ixen els números i dius: “Hòstia, tota aquesta gent?”. Però també és veritat que la faena que havíem fet abans era una faena de formigueta: anar de poble en poble, de concert en concert, fer milers de quilòmetres. Tota aquesta gent que ens ha vist durant molts anys s'ha concentrat en mig any i en uns pocs concerts. I, clar, l'emoció ha sigut molt més forta.

Mirant ara arrere, una de les errades que vam cometre va ser plantejar només tres concerts. No pensàvem que aniria tan bé. Vam posar els tres concerts alhora a la venda i no pensàvem que es vendrien totes les entrades en dues hores. I, clar, hi havia gent que volia anar al concert de València, gent que volia anar al de Mallorca... Després tornaves a traure'n un altre i hi havia gent que ja s'havia comprat l'entrada per a Mallorca. Era tot un embolic que nosaltres ni ens havíem plantejat que poguera passar.

Aquest èxit de públic demostra que existeix una escena musical valenciana potent, encara que no puguem parlar d'una indústria?

Jo crec que el que hi ha és una escena, més que una indústria. Als valencians ens falta encara una mica més d'indústria. Tenim la matèria primera: tenim les idees, tenim els artistes... Però indústria encara en falta.

Evidentment, per a tindre una indústria nacional necessites un Estat darrere o, com a mínim, una part d'un Estat, com pot ser una comunitat autònoma amb prou força, com Catalunya o el País Basc. I això continua sent molt feble ací. Hi ha intents i gent valenta que tira endavant en tots els àmbits, però, per desgràcia, sempre s'intenta que València, o el País Valencià, siguem unes províncies de Madrid. I això encara queda lluny de canviar. La gent que triomfa continua anant-se'n a Madrid o a Barcelona.

I aquest èxit de públic també significa que encara hi ha un país que vol continuar sent país?

Sí, jo crec que sí. A més, és una cosa que potser en algunes èpoques de la meua vida no m'he cregut, però després vas creient-ho. Més enllà dels governs i de les institucions, hi ha molta gent de la meua generació, de les generacions més joves i també de les més grans que continua ací.

A pesar de totes les mancances, són desenes de milers de persones que confien en aquest país. I això sí que ho veig. Una escena musical va acompanyada de tota una sèrie de realitats i, sobretot, de reivindicacions socials i nacionals. Això és un país.

Un dels concerts més simbòlics de la gira ha sigut el d'Alacant, un lloc especialment complicat per a la cultura en valencià. Per què vau decidir assumir aquest risc?

Crec que va ser el concert més complicat que vam fer. Vam tindre molt de debat intern sobre si féiem el concert d'Alacant o no perquè, quant als números i a les previsions, al principi no pintava gaire bé.

Si els primers concerts no hagueren anat tan bé, segurament ens hauria generat més dubtes. Potser no hauríem fet més concerts i, segurament, el d'Alacant no l'hauríem fet, o almenys no com el vam fer. Imagina't què significa muntar un concert així al port d'Alacant i arriscar-te en un lloc d'aquestes dimensions.

Però, com que les coses havien anat bé al principi, era el moment d'arriscar-se. I també per una qüestió política: nosaltres som de Pego, Alacant és important per a nosaltres i perquè ens creiem el país.

La Gossa Sorda també ha tingut una relació molt estreta amb Catalunya i les Illes. Manteniu aquesta idea de cultura compartida?

Nosaltres ho hem tingut clar des de sempre. Som de Pego, cantem en la llengua que parlem a Pego i arribem a tots els Països Catalans. I per a nosaltres això s'ha convertit en una realitat.

Jo sempre comptava, al final de cada any, totes les gires, i entre el 35% i el 45% dels concerts sempre han sigut a Catalunya. És una realitat. És una qüestió natural: som valencians i, com a valencians, toquem a Catalunya. És el normal.

Quan vam plantejar els concerts de tornada volíem, sobretot, pujar al mapa i fer-ho fàcil a la gent que sempre ens ha seguit perquè poguera vindre als concerts. Evidentment, també hi ha la reivindicació política de la cultura compartida, però nosaltres aquesta cultura compartida l'hem vista en la pràctica.

Però entrar en el mercat català no és fàcil per a un grup valencià.

No, és realment complicat. Allà hi ha una indústria musical i, més enllà del corrent majoritari, hi ha quinze o vint grups que són els que roden per tot arreu, pels mitjans, per les festes dels pobles, pels festivals... I entrar-hi no és fàcil.

A més, nosaltres no tenim una delegació allí. No tenim una productora catalana ni una productora germana, ni tan sols una discogràfica catalana. Nosaltres hem arribat a Catalunya, hem trencat allí i ja està. Així ha sorgit una mica el que ha passat.

Des que va començar La Gossa Sorda han passat pràcticament trenta anys. Com ha canviat el país en aquest temps? Estem millor o pitjor?

Si parlem de vint anys, jo miraria fins i tot trenta, perquè trenta anys és 1996, quan vam començar a parlar de fer un grup. I en aquell moment sí que pensàvem que la música era una manera d'arribar a la gent més fàcilment. Jo sí que crec que una part del país s'ha fet adulta. Moltes de les coses que per a nosaltres significaven estar en el costat fosc, ser una colla de punkis incompresos, ara haurien arribat a molta més gent. I en alguns moments, en algunes coses, fins i tot som majoria.

Això té molt de positiu, però també significa que, quan arribes a un punt en qualsevol lluita en què veus que fins i tot pots arribar a guanyar, és quan els altres també van a destrossar-te més. Jo crec que estem en aquest punt. El País Valencià ha demostrat que, per molt que diguen els feixistes que no existeix, el país existeix. I llavors hem rebut encara més hòsties de les que hem rebut històricament, perquè realment també li fem por al sistema. I això ho hem vist. I, bé, ens hem fet majors també.

Això ho veus també en les noves generacions?

Sí. Ara ho veig, per exemple, en els professors, en les manifestacions de docents. Utilitzen molt les nostres cançons, les nostres lletres i els nostres lemes. Clar, és que aquests són els nostres públics.

I quina visió de futur tens del país? Hi ha una tendència a pensar que abans tot era millor.

Jo no veig que el passat fora millor. El passat era molt bo perquè érem més joves. Bàsicament. Però no crec que, ni en l'àmbit polític, ni cultural ni musical, fora millor del que tenim ara. El que tenim ara és que, de la mateixa manera que avancen la democràcia, els moviments progressistes o la cultura, el capitalisme també avança i tendeix a destrossar-ho tot. I ells no tenen pietat i intenten destrossar-ho tot.

Estem sotmesos a la pressió constant de la crisi climàtica, la crisi mediambiental, la crisi migratòria, l'extrema dreta, la intel·ligència artificial, els tecnofeixistes... Són crisis que es van multiplicant.

Però també hem de pensar que, per un altre costat, cada vegada hi ha més gent que ha pres consciència de moltes coses. En això sí que crec. Fa vint anys em sentia més a soles en tot el que deia i en tot el que feia. Ara, encara que les hòsties puguen ser més fortes, veig una resposta més positiva en la societat.

Quan parles d'«hòsties», et refereixes també a la pressió de l'extrema dreta sobre els vostres concerts i sobre la cultura en valencià?

Sí. Nosaltres, per exemple, no vam viure directament la Batalla de València, evidentment, perquè som més joves, però sí que vam viure els vint anys del Partit Popular a la Generalitat i els 24 anys a l'Ajuntament de València. Érem com una espècie de “tu no existeixes”. Era com si això no existira. I fins i tot vam arribar a creure'ns-ho: “Nosaltres som tan minoritaris que no farem mai res”. És el que ens repetien sempre.

Arriba un punt en què, quan veuen que comences a fer por perquè ja has arribat a una certa proporció de la societat, els atacs són més cruents. I crec que vivim una mica això. En els nostres concerts sí que notàvem, sobretot a última hora, el típic partit feixista que anava denunciant-nos. Però hem tingut la sort de no patir atacs feixistes directes als nostres concerts. Són concerts on ve molta gent i crec que no s'atreveixen. Però la contra sempre ha estat ahí.

Nosaltres tenim clar que més de la meitat dels ajuntaments valencians no tenen les portes obertes. Això sempre ha sigut així i continua sent així. I, per desgràcia, si hi va haver uns anys en què semblava que una part del PP als pobles podia ser menys radical en aquest tema, ara, amb la pressió de Vox i de l'extrema dreta, les portes continuaran tancades durant molt de temps.

Després d'aquest parèntesi amb La Gossa Sorda, què faràs? Continuaràs amb el teu projecte, Pep de la Tona?

Sí, la meua idea és continuar amb el projecte. Per a mi, això ha sigut un parèntesi. Ha sigut molt interessant i també una de les coses que havíem de fer en la vida, perquè si esperàvem més temps no ho faríem. I això és una cosa que hem pensat tots els del grup. En el meu cas, arribe a un punt de la meua vida en què vull dedicar-me a fer cançons. Sense haver sigut músic, més enllà del poc que he sigut autodidacta, m'agrada fer cançons, m'agrada dedicar-hi temps i vull continuar fent cançons i mostrant-les a la gent. Durant tot aquest temps també he estat pensant què faré amb Pep de la Tona i espere que el 2027 puga traure cançons noves i continuar rodant.

En les teues cançons i en les de La Gossa Sorda sempre hi ha hagut molta dimensió social i política. Ara que la crisi de l'habitatge travessa totes les classes socials, t'imagines escrivint sobre això?

Sí. Al final t'adones que, d'alguna manera, els temes de la crítica social són semblants. L'altre dia, en la manifestació que van fer a Llíber contra el macroprojecte que volen fer allí, els organitzadors em van dir que intentàrem fer una mica de publicitat. Jo era a Brussel·les i em van ensenyar el lema. I vaig pensar: “L'agafaré llogat per a una cançó”. Era “La victòria és poder viure ací”.

I això serveix tant per a parlar de defensa del territori com per a parlar de l'habitatge, de Palestina o del canvi climàtic. Com em deia la xica de l'organització: «Mira que som desgraciats, que l'únic que demanem és poder continuar vivint ací i criar els nostres fills ací». D'alguna manera, veig que tot va per ahí, que els temes van sobre les persones i que la nostra única victòria és intentar viure amb una certa dignitat i una certa normalitat.

Pego n'és un bon exemple, d'aquesta transformació del territori. Primer es va vendre la costa, després la segona línia i ara la pressió immobiliària arriba a tot arreu. Ens podem quedar sense país?

Sí. La veritat és que, geogràficament, estem rebentant els llocs on vivim. I també políticament, perquè aquest tipus d'economia necessita com més desenvolupament, millor. Com més es desenvolupa la gent en l'àmbit polític, cultural i en tots els àmbits, millor per a rebentar els pobles i vendre'ls al millor postor.

A Pego veiem com ja han rebentat la primera línia de platja i després han anat per la segona. Nosaltres ja fa molts anys que denunciàvem que no volíem que feren cases, que rebentaren les muntanyes, que feren xalets i urbanitzacions. I dèiem: “És que dins del poble hi ha 400 cases buides”. Què passa ara? Que hi ha 400 cases buides i estan totes a la venda, però, al mateix temps, ja no es pot viure a Pego perquè els preus s'han disparat. Com més cases es posen a la venda, més cares són. Ja estem en una situació en què el mercat intern competeix amb els mercats internacionals. I això... Fa vint anys érem molt marcians denunciant aquestes coses, però ara crec que fins i tot la majoria de la societat hi està d'acord. Una altra cosa és que, en l'àmbit polític, cadascú...

Ara són lluites de majories.

Sí. I, al final, aquestes coses només es canvien pegant punyades fortes damunt de la taula.

I per acabar: com veus el pròxim any, amb les eleccions que hi haurà? Tu has sigut diputat durant huit anys i la política sempre ha estat molt present en les vostres lletres.

Independentment de les eleccions, que evidentment per a mi també són importants, crec que el més important és ressaltar que ara hem estat a la plaça de l'Ajuntament mirant tot el tema de l'acampada per l'habitatge. Nosaltres, amb La Gossa Sorda, hem tingut la sort de donar suport als sindicats de llogaters des del primer concert, de donar-los veu en els concerts, tant al País Valencià com a Catalunya. Per a nosaltres aquesta és una de les lluites més importants. I és positiu que, després de molts anys de pegar-se cabotades contra la paret, ara hagen aconseguit traure el tema a l'esfera pública i que es veja que la majoria de la societat està d'acord amb el que plantegen. És una victòria política de primera classe.

També els docents, encara que siga un tema que segurament no és tan general, estan fent una lluita molt forta per l'educació pública. El fet d'estar tants dies en vaga demostra que els canvis positius que puga haver-hi al nostre país han de començar per ahí. Més enllà de si les llistes electorals es confeccionen d'una manera o d'una altra, poden passar moltes coses. L'important és que hi haja una societat mobilitzada, que pose el dit en la nafra dels temes importants i que se'n parle entre els amics, als instituts, als bars i a les xarxes socials. Quan aconsegueixes això és quan vas pel bon camí. Si no, estem sempre parlant de si aquest ha fet això o l'altre ha fet allò, i això s'ha d'acabar. És complicat i, evidentment, necessitem les institucions per a poder viure tots millor i assegurar un mínim de vida digna. Però primer s'ha de començar per la base.

I, en aquest sentit, estic content perquè veig que, encara que més tard del que tots haurien desitjat, sí que hi ha una reacció social davant d'aquests temes.