José Ferrer, director mèdic d'Ascires: “Podem anticipar-nos 20 anys per a actuar contra malalties neurològiques”

Ascires fa aquest dimarts un pas més en la seua expansió sanitària amb la inauguració del seu nou hospital a l’avinguda de les Tres Creus de València. El grup, que va nàixer vinculat al diagnòstic per imatge i la medicina nuclear, completa ara el recorregut amb cirurgia, hospitalització, urgències i tractaments, en un centre concebut per a concentrar en un mateix espai totes les fases de l’atenció al pacient. La tecnologia torna a ser la gran aposta de la companyia, que incorpora equips d’última generació i un quiròfan híbrid, però també noves formes d’abordar malalties com el càncer o l’Alzheimer. “En medicina, el pitjor que pots fer és anar per darrere”, sosté el director mèdic, José Ferrer.

Ascires va nàixer i ha crescut molt vinculada al diagnòstic per imatge i ara fa el salt a la medicina general amb la inauguració d’un hospital de primer nivell. Per què?

És una altra lliga. Quan només et dediques al diagnòstic, et quedes en una part del que és l’atenció mèdica. Al final, la medicina consisteix a previndre, diagnosticar, tractar i fer seguiment dels pacients. Nosaltres ens quedàvem en una part del procés i ara completem tot el recorregut. Ha sigut un procés gradual. A València vam començar amb el radiodiagnòstic, després vam incorporar la radioteràpia i l’oncologia radioteràpica, amb acceleradors i tractaments, i posteriorment va arribar la medicina nuclear. Però continuàvem estant molt centrats en el diagnòstic. Va arribar un moment en què vam pensar que no podíem quedar-nos encotillats en una part del procés i que havíem de poder acompanyar el pacient de principi a fi. Fa set o huit anys vam començar a desenvolupar policlíniques, com Campanar, Universitat o els nostres centres de Gandia i Castelló. Ja era un enfocament de policlínica, però diferent del convencional: traslladàvem a aquests centres tota la nostra capacitat diagnòstica i tecnològica.

Per exemple, en un d’ells vam incorporar una ressonància amb unes prestacions extraordinàries, una cosa que no és habitual en una policlínica. També vam començar a realitzar tècniques terapèutiques ambulatòries. Però aleshores t’adones que pots fer més coses i que, per a fer-les, necessites un lloc on ingressar un pacient, un quiròfan o una UCI. I ahí està el germen d’aquest hospital. Ha sigut un procés natural: comences amb una cosa xicoteta, vas incorporant serveis i, a poc a poc, arribes a poder completar tot el procés assistencial.

La tecnologia és una de les grans apostes de l’hospital.

La tecnologia ha sigut sempre un dels senyals d’identitat d’Ascires. Des d’aquell germen inicial del diagnòstic, la nostra filosofia ha sigut buscar la millor tecnologia disponible. Hem viatjat per moltes parts del món per a conéixer què s’està fent i quins equips poden aportar alguna cosa al pacient. La idea és acurtar al màxim el temps que transcorre des que sorgeix una tecnologia fins que pot utilitzar-se amb els pacients. A vegades aquest desenvolupament és llarguíssim i hi ha molta distància entre les empreses que fabriquen la tecnologia i els qui finalment la fan servir. El nostre objectiu és acurtar aquest temps, però sense fer bogeries. Cal estudiar molt bé cada tecnologia i, quan comproves que realment funciona i val la pena, fer que arribe com més prompte millor al pacient.

Vosté és especialista en medicina nuclear. Què és el més nou que oferirà l’hospital en aquest camp?

Et diria tres coses. La primera són uns detectors digitals que estan entre els millors del mercat. En què es tradueix això? En el fet que abans podia detectar lesions d’aproximadament un centímetre i ara podem arribar a lesions d’uns dos mil·límetres. És a dir, podem detectar coses que abans no véiem. La segona té a veure amb els cirurgians. Moltes vegades m’han dit: «Tu veus un focus de dos o tres mil·límetres enmig de l’abdomen, però quan jo òbric tot té el mateix color». Jo puc veure-ho perfectament en una imatge, però el cirurgià, quan entra en el cos, no té aquesta referència. Per això podem portar determinats equips de medicina nuclear al quiròfan i, a més, aquest hospital disposa d’un quiròfan híbrid que incorpora sistemes d’imatge dins del mateix quiròfan: un TAC, una ressonància i un arc en C robotitzat. Això suposa un salt important. Tenim eines que permeten localitzar en temps real allò que abans era molt difícil de trobar. Tu tens les imatges del preoperatori, però quan obris el cos l’anatomia canvia. El que estava en un lloc pot desplaçar-se i, a més, estem buscant lesions de només uns mil·límetres.

Això permet anticipar-se a l’evolució d’una malaltia?

Exactament. En medicina, el pitjor que pots fer és anar per darrere. Si eres capaç de detectar lesions molt xicotetes, pots actuar sobre elles abans que cresquen i evitar haver de recórrer des del primer moment a tractaments sistèmics. Per exemple, en el càncer de pròstata tens pacients amb un tumor localitzat i altres amb una malaltia disseminada. Quan està localitzat es pot operar o tractar amb radioteràpia. Si està disseminat, normalment es recorre a tractaments sistèmics, com les hormones, que poden funcionar durant un temps i després deixen de fer-ho. Nosaltres podem afegir una tercera possibilitat: si la malaltia està disseminada, però puc veure exactament on estan els punts de disseminació, puc actuar directament sobre ells. D’aquesta manera puc retardar la utilització de determinats tractaments sistèmics. En medicina tens diferents línies de tractament. A mesura que les vas utilitzant, et queden menys opcions per al pacient. Si disposes d’eines que permeten intercalar tractaments entre aquestes línies, tens més possibilitats. És una lluita constant, però una cosa és anar per darrere i una altra anticipar-se. La clau és poder detectar la malaltia abans que produïsca una alteració anatòmica evident: saber que ahí hi ha alguna cosa, que hi ha cèl·lules malignes, malgrat que el gangli encara tinga un aspecte normal.

Parlava també de neurologia i de malalties com l’Alzheimer. Fins a quin punt es pot anticipar el diagnòstic?

És un camp molt important. Quan fem una ressonància a un pacient amb demència, moltes vegades trobem patrons d’atròfia cerebral que poden ser similars. Però quan estudiem la funció podem diferenciar quines zones del cervell estan afectades. No és el mateix un Alzheimer que una malaltia que pot presentar símptomes pareguts, com la demència frontotemporal. En l’Alzheimer s’alteren determinades zones, com el cíngol posterior o el precúneus, mentre que en la demència frontotemporal estan afectats el lòbul frontal i el temporal. Al principi els símptomes poden ser molt similars i és difícil saber quina malaltia tenim davant. En l’Alzheimer, a més, hi ha un depòsit de substància amiloide entre les neurones. Aquesta substància genera inflamació i contribueix a la mort neuronal. Nosaltres podem detectar aquest depòsit d’amiloide fins 20 anys abans que apareguen els símptomes. És una cosa tremenda: pots detectar que hi ha aquest depòsit dues dècades abans que la persona comence a notar els primers símptomes.

Però detectar la malaltia vint anys abans no significa necessàriament que pugues tractar-la.

Aquest és el problema. Quan apareixen els símptomes, moltes neurones ja han mort. Per això cal intentar intervindre abans. Ara han aparegut els primers tractaments destinats a eliminar aquest depòsit d’amiloide, dos anticossos que actuen contra aquesta substància. L’evidència dels assajos indica que, en eliminar aquest depòsit, es pot alentir la progressió de la malaltia. Però per a poder actuar necessites saber què està passant. Quan no saps què li ocorre a un pacient, no pots avançar en medicina. Quan comences a conéixer què succeeix, pots començar a buscar solucions. Durant molt de temps totes les demències es ficaven en el mateix sac. Ara sabem que no és així: hi ha alteracions vasculars, Alzheimer i altres malalties diferents. Fins que no comences a veure que els cervells dels pacients amb demència no són tots iguals, no pots dir què ocorre en cada malaltia i buscar tractaments específics per a cadascuna.

Aleshores, seria partidari de fer revisions neurològiques preventives?

El problema és que aquestes proves encara són cares. En un cribratge poblacional necessites proves prou econòmiques per a poder arribar a molta gent. Si la prova és molt cara, la sanitat pública no pot assumir un cribratge de tota la població. En qualsevol cas, hi ha una cosa que sí que sabem: l’activitat intel·lectual i social és molt important. Un dels millors exercicis per al cervell és una cosa tan senzilla com associar noms i cares, establir relacions i mantindre actives moltes funcions cerebrals. I la sociabilitat també és fonamental. Ho he viscut personalment amb ma mare, que va morir d’Alzheimer. Una de les grans repercussions de la pandèmia de la COVID va ser l’aïllament de les persones majors. L’ésser humà és un ésser social i aquest aïllament va tindre conseqüències.

Obriran un nou hospital a València en un moment en què també estan arribant altres operadors sanitaris. Quin valor diferencial vol aportar Ascires?

Primer, tecnologia. Intentar estar sempre pendents de quina tecnologia ve i quina pot marcar una diferència. Després necessitem equips humans. I això és complex perquè s’estan obrint molts hospitals. Per a atraure un metge has d’oferir-li un projecte que l’il·lusiona. La tecnologia és una part essencial, però també ho és l’entorn. I en acabant està la capacitat de crear equips multidisciplinaris i multiespecialitat. Cal fer-ho de veritat, perquè aquesta és la medicina. El pacient no pertany a una especialitat. El cos humà té cervell, cor, fetge, sistema urinari, aparell musculoesquelètic... El pacient és un tot. Si som capaços d’aplicar aquesta visió global i fer treballar conjuntament les diferents especialitats, aleshores estem fent medicina. Aquest és l’esperit de l’hospital: màxima tecnologia i fer medicina.

La idea és treballar també amb la sanitat pública?

Jo crec que la medicina és universal i has d’arribar a tot. La sanitat privada i la sanitat pública som dues potes d’un mateix eix i sempre hem treballat junts. Crec que ha de continuar sent així. Moltes vegades això es polititza i no hauria de ser així. Al final, l’un ajuda l’altre i l’altre ajuda l’un.

València també s’ha convertit en un pol d’atracció internacional. Heu pensat en el turisme sanitari?

Sí. Tenim professionals molt qualificats i reconeguts internacionalment. Per exemple, el doctor Lozano en neurocirurgia, que ha treballat tota la vida a Toronto i que, per ell mateix, atrau pacients internacionals. També tenim referents en neurologia i cardiologia. La doctora Maceira i el seu equip, per exemple, compten amb la triple acreditació europea en cardiologia. Crec que la projecció internacional de València ha crescut molt en els últims anys i hi ha un grup de pacients que pot beneficiar-se d’això. També ho hem pensat en medicina esportiva, tant per a esportistes d’elit com per a persones que practiquen esport habitualment.

I quin paper tindran les urgències?

Les urgències són importants, però hi ha una cosa que va molt més enllà de tindre bons professionals o bones instal·lacions: l’enginyeria de processos. Els metges que hem participat en la construcció de l’hospital hem pogut pensar des del principi com es mou cada persona per l’edifici: per on va el pacient, per on el familiar, per on el metge o la infermera; com es desplaça una mostra o com s’organitza una prova. Per exemple, un pacient que ve a fer-se una mamografia pot canviar-se una sola vegada i fer-se després la mamografia, l’ecografia, una biòpsia si la necessita i una densitometria. Això és enginyeria de processos. En urgències hem pensat molt com aconseguir que el pacient passe ràpidament a quiròfan, a l’UCI o a hospitalització quan ho necessita, i que les proves d’imatge es facen sense generar esperes innecessàries. És una part que hem estudiat molt i que cal revisar permanentment. L’objectiu final és que el pacient tinga la sensació que l’han atés i li han solucionat el problema. És una sensació subjectiva basada en fets objectius.

Abans d’acabar, em volies parlar del teragnòstic, un dels conceptes que més s’està desenvolupant en medicina nuclear.

Sí, perquè m’agrada molt. El teragnòstic consisteix a utilitzar un mateix mecanisme per a diagnosticar i després tractar de manera molt selectiva. Per exemple, imagina un pacient amb càncer de pròstata. Li administrem un radiofàrmac i veiem que el tumor de la pròstata capta aquesta substància, com també determinats ganglis i una metàstasi òssia. Hem fet servir una substància, per exemple PSMA, marcada amb un isòtop radioactiu per a localitzar on està la malaltia. Una vegada sabem que aquest pacient té aquesta diana, usem el mateix PSMA, però en lloc de marcar-lo amb un isòtop emprat per al diagnòstic, el marquem amb un isòtop terapèutic. El PSMA va al mateix lloc i el tractament actua allí. És medicina personalitzada de veritat. No administres un tractament genèric a un pacient perquè tinga una determinada malaltia. Primer comproves que aquesta diana està present i, si ho està, administres el tractament que saps que pot actuar sobre ella. Per això s’anomena teragnòstic: primer fas el diagnòstic i, si és positiu en aquest pacient concret, pots utilitzar el tractament.

El tractament actua només en aquesta zona?

No necessàriament. Pot tractar tot el cos, però és molt selectiu. Allí on s’acumula el radiofàrmac diagnòstic s’acumularà també el radiofàrmac terapèutic. Per tant, no done un tractament genèric a una persona individual, sinó un tractament individualitzat a una persona concreta, perquè prèviament he comprovat que aquest tractament pot fer efecte. En alguns assajos, això ha permés que pacients amb una expectativa de vida de tres mesos, per exemple en càncer de pròstata, passen a viure un any, un any i mig o dos anys. Guanyes temps. I quan guanyes temps en medicina poden aparéixer noves teràpies, pots combinar-les i prolongar encara més la supervivència. No sempre pots curar una malaltia, però sí que pots cronificar-la i fer que el pacient visca més temps i, a més, amb una bona qualitat de vida.