Privatització i pèrdua d’autonomia per a planificar el que la ciutat considere en uns espais que són de facto de la mateixa ciutat. Aquesta ha sigut la millor solució que ha trobat l’alcaldessa de València, María José Catalá, com a alternativa per a gestionar la Marina de València després de l’embolic jurídic en què va quedar sumit el Consorci València 2007, l’òrgan integrat pel Govern (40%), la Generalitat (40%) i l’Ajuntament (20%) que l’administra des de la seua creació l’any 2003 amb motiu de la celebració de la Copa de l’Amèrica.
El Consorci està en procés de liquidació des que el novembre del 2021 la representació de l’executiu central va decidir abandonar-lo després d’assumir l’Estat els 380 milions d’euros de deute que pesaven sobre l’ens. L’eixida d’un dels socis de l’organisme va obligar a iniciar-ne la liquidació en un procés que està previst que acabe aquest estiu i que podria abocar a l’atur una dotzena d’empleats.
Com va informar aquest diari, després d’acordar amb l’Autoritat Portuària de València (APV) la privatització d’un 47% de l’espai (235.000 metres quadrats de superfície), en concret els amarraments i la Marina sud, Catalá es disposa a firmar un conveni amb l’organisme portuari per a la creació d’un nou ens que, en la pràctica, suposarà la pèrdua de l’autonomia de què fins ara gaudia la ciutat per a desenvolupar i promoure activitats en els espais que queden fora de la zona privatitzada, principalment els magatzems, les bases i l’edifici Veles e Vents. Dit d’una altra manera, tot el que decidisca la ciutat haurà de tindre el vistiplau de l’APV.
Sens dubte es tracta d’un pas arrere respecte de la gestió unitària i pública que hi havia fins ara del 100% de la Marina de la mà del Consorci la presidència del qual ha detingut l’alcalde o alcaldessa de la ciutat. A més, suposa un retrocés important respecte del que va aconseguir l’anterior alcaldessa del PP durant 24 anys, Rita Barberá, també gràcies a un treball previ iniciat en l’època del socialista Ricard Pérez Casado, que va començar les negociacions per a tornar a la ciutat allò que li corresponia pel que fa a l’ús de la dàrsena històrica.
El mateix esborrany del conveni recorda textualment que “mitjançant ordre del ministre de Foment del 31 de maig de 1999 i altres de posteriors, del 19 de febrer de 2003 i del 30 d’octubre de 2012, es van desafectar del domini públic portuari estatal els terrenys de la zona de servei del port de València circumdants amb la denominada dàrsena interior del port, amb una superfície total estimada de 237.261 metres quadrats”, és a dir, que aquests terrenys van passar de ser de titularitat de l’Ajuntament, després de llargs anys de debats i reivindicacions.
El document prossegueix: “Després d’aquesta desafectació, el 26 d’abril de 2013, l’Ajuntament de València va acordar aprovar un conveni de cessió a subscriure amb l’Autoritat Portuària de València, el text del qual va quedar incorporat a l’acord com a Annex i acceptar, lliures de càrregues i gravàmens (...) els béns objecte d’aquest conveni. En virtut d’aquest conveni l’APV va cedir una sèrie d’immobles desafectats a l’Ajuntament de València”, en concret, els esmentats anteriorment (els magatzems, les bases i l’edifici Veles e Vents), un total de 160.000 metres quadrats de terrenys i infraestructures.
La finalitat d’aquest conveni era que el Consorci obtinguera els recursos necessaris mitjançant l’explotació de la Marina per a la devolució del crèdit de 380 milions. No obstant això, després d’assumir l’Estat aquest deute el 2021, l’APV va iniciar una estratègia per a recuperar el control de l’espai la titularitat del qual va cedir en el seu moment a la ciutat. Mitjançant un polèmic informe de l’Advocacia de l’Estat, va advertir l’Ajuntament que en aquests terrenys i béns cedits ja no eren possibles activitats amb ànim de lucre i només es podien dedicar a una finalitat d’utilitat pública. En cas contrari, el Port de València podria reclamar la recuperació de tot l’espai.
Lluny d’adoptar una postura reivindicativa com a alcaldessa i desoint els seus propis serveis jurídics que contradeien l’informe de l’APV, Catalá va claudicar i va seguir el seu criteri renunciant a exigir autonomia per a decidir el futur de tota la Marina de València, com un espai més de la ciutat que és, una cosa que la seua antecessora Rita Barberá sempre va reivindicar, el mateix que Joan Ribó, que va advertir a l’APV de recursos judicials si finalment optava per recuperar els terrenys desafectats, precisament basant-se en els informes del secretari municipal que Catalá ha obviat.
El Port, més acostumat a menjar terreny a la ciutat que a cedir-ne, com va passar amb les desaparegudes platges de Natzaret i la Punta, hui recobertes de formigó, grues i contenidors arran de l’ampliació sud, recupera així el poc que en el seu moment va cedir, però que mai va acabar de soltar.