La generació que només podrà emancipar-se amb herències o amb hipoteques als 40 anys

Cada vegada més joves amb feina estable descobreixen que el salari ja no és suficient per accedir a un habitatge. La impossibilitat d’estalviar per a l’entrada d’un pis, l’encariment del lloguer i la dificultat per obtenir finançament estan retardant l’emancipació i desplaçant l’accés a la propietat cap a fórmules cada vegada més dependents del patrimoni familiar, les herències o l’endeutament a llarg termini.

“L’única manera que trob ara mateix d’independitzar-me és fent fora de casa la meva mare”, expressa amb humor Lucía, d’Eivissa. Té 25 anys, treballa com a infermera a l’hospital de l’illa i, tot i que fa temps que es planteja la possibilitat de comprar un habitatge, continua vivint al domicili familiar perquè, de moment, no s’ho pot permetre.

Durant l’últim any ha continuat mirant anuncis immobiliaris i ha explorat diferents opcions per comprar. Tanmateix, tot i comptar amb una feina estable, no ha aconseguit estalviar prou per afrontar l’entrada que exigeixen la majoria d’operacions. “Seria per comprar, però òbviament és impossible”, resumeix.

L’opció del lloguer tampoc entra en els seus plans. Conscient dels preus que es mouen actualment a l’illa, considera que destinar una part tan important del seu sou a la renda suposaria una pèrdua de poder adquisitiu difícil d’assumir. Així que, de moment, com tants altres joves eivissencs, continua ajornant l’emancipació a l’espera que el mercat ofereixi alguna oportunitat que encaixi amb les seves possibilitats econòmiques.

La crisi de l’habitatge està enfonsant la taxa d’emancipació a mínims històrics des de l’any 2006, quan es tenen els primers registres. Un 85% dels espanyols d’entre 16 i 29 anys no s’ha pogut independitzar, tot i treballar, perquè no es pot permetre els preus ni de compra ni de lloguer, segons dades recents del Consell de la Joventut d’Espanya.

El nivell educatiu, fora de l'equació

L’informe on es recull l’anàlisi destaca que el nivell educatiu i la feina ja no garanteixen ni l’emancipació ni l’estabilitat, i recull que l’edat mitjana d’emancipació a nivell nacional és de 30 anys. De fet, només un de cada quatre joves amb feina està emancipat, és a dir, un 14,5%.

Un altre de les dades impactants del document és que l’oferta de lloguer d’habitacions ha crescut en quatre anys un 85% perquè als arrendadors els resulta més rendible, fet que ha transformat considerablement el mercat residencial.

La baixa taxa d’emancipació es produeix malgrat una millora general dels indicadors laborals. Tanmateix, mentre el salari dels joves se situava el 2025 en 1.191 euros al mes (14.292,22 euros anuals), a finals del mateix any, llogar un habitatge lliure costava de mitjana 1.176 euros mensuals, el preu més alt de les últimes dues dècades.

Aquest és el panorama a escala nacional i encara empitjora a les Balears, on fan falta uns set anys de salari íntegre per començar a somiar amb tenir un habitatge propi. Segons dades de 2024 de l’Observatori de Joventut de les Illes Balears, si a Espanya els joves necessitaven quatre anys de sou íntegre en aquest període per a l’entrada d’un pis, a l’arxipèlag en necessitaven diversos més, en concret 7,1 anys. Pel que fa a la hipoteca, suposaria —en cas d’haver pogut avançar l’entrada— un 111% del salari mitjà net. Així, només el 10,9% dels joves ocupats a les Balears vivien en el segon semestre de 2024 fora de la llar familiar. O, dit d’una altra manera, nou de cada deu joves amb feina no es van poder emancipar malgrat tenir ingressos.

Si a Espanya els joves necessiten quatre anys de sou íntegre en aquest període per a l'entrada d'un pis, en l'arxipèlag els joves necessiten 7,1 anys més

La situació, en l’últim any, només ha anat a pitjor, perquè el preu de l’habitatge no ha deixat d’augmentar: el preu mitjà se situa en el segon trimestre de 2026 en 4.173 euros per metre quadrat, amb una pujada interanual del 10,3% i nous màxims històrics, segons dades del Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària de les Balears. Dins de l’arxipèlag, Eivissa concentra els preus més elevats.

“Esclavitzar-se” amb dues feines

“No és res nou que el lloguer aquí [a les illes] et costa el salari sencer i has de triar: o menjar o viure emancipat. Ara mateix tinc dos feines per poder-me’n anar de casa”, explica José Vingut, eivissenc de 26 anys. “Si vols independitzar-te et costa això, duplicar la jornada laboral per —no aconseguir, sinó intentar— tenir una vida independent”, continua. De moment, continua vivint amb la seva mare.

No és res nou que el lloguer aquí [a les illes] et costa el salari sencer i has de triar: o menjar o viure emancipat. Ara mateix tinc dos treballs per a poder anar-me de casa

Vingut treballa al concessionari de Mercedes, a Eivissa, de dilluns a divendres de set del matí a quatre de la tarda i cinc dies a la setmana. Quan acaba, se’n va fins a l’aeroport, on la seva jornada laboral sovint s’allarga fins a les dotze de la nit. Tot i que el seu horari varia en funció, entre altres factors, dels vols programats per Aena.

Des de l’any passat fulleja pisos per comprar, però des de finals de l’any passat busca des d’una perspectiva “realista” [només mirant immobles que s’ajustin a les seves possibilitats econòmiques]. “He vist estudis de 35 metres quadrats per més de 275.000 euros, em sembla súper desorbitat. Pisos fets una pena. Els d’una habitació que estan en condicions ja arriben als 300.000”, explica l’eivissenc.

José Vingut treballa en el concessionari de Mercedes de dilluns a divendres de set del matí a quatre de la tarda. Quan acaba, es va fins a l'aeroport on la seva jornada laboral se sol allargar fins a les dotze de la nit

Aquest punt de vista “realista” implica, d’altra banda, una visió de futur que passa per formar una família, una cosa molt difícil de materialitzar i que entra en conflicte amb les característiques dels immobles que es pot permetre.

Ajuts amb condicions impossibles

Una de les opcions de Vingut és aconseguir beneficiar-se dels avals ICO per a primer habitatge que ha posat en marxa el Govern per a joves de fins a 35 anys. Es tracta d’una garantia pública oferida per l’Institut de Crèdit Oficial espanyol que dona suport a part de la hipoteca concedida pel banc i que permet arribar fins al 100% del valor de l’immoble en alguns casos. Això permet a les entitats bancàries, en determinades situacions, concedir hipoteques de fins al 100% del valor de l’habitatge en lloc del habitual 80%.

L’ajuda té però una condició important: està subjecta a diversos requisits. Entre ells, un límit màxim en el preu de l’habitatge que es vol comprar que fixa cada comunitat autònoma, tot i que la prestació sigui estatal. En el cas de les Balears, aquest preu límit és d’uns 275.000 euros. “És ridícul perquè els pisos o cases decents comencen a trobar-se a partir d’aquest mínim”, lamenta Vingut.

El preu límit per a acollir-se a un aval ICO per a primers habitatges és a Balears de 275.000, un preu que 'és ridícul perquè els pisos o cases decents es comencen a trobar a partir d'aquest mínim', comenta José Vingut

“D’altra banda, els lloguers no baixen dels mil i poc, que és la quota mensual d’una hipoteca. Per això molts residents de les illes preferim destinar, en el moment en què sigui possible, aquests diners a una hipoteca per a una casa que almenys serà nostra. Però no és fàcil”, valora. Quan li va comentar al seu pare que es volia independitzar, la resposta del progenitor va ser franca, directa: “Em va dir: no diguis ximpleries perquè això és impossible”. Acte seguit, li va explicar que quan poguessin heretar el pis de la seva àvia materna, seria per a ell.

El que ha fet és entrar en aquesta espera agredolça d’una defunció dins la seva família per poder independitzar-se i arribar a aquesta conclusió ferma: cal recórrer a les herències, ja sigui en vida o post mortem. Maria Antonia, de la mateixa edat i nascuda a Mallorca, explica que la major part dels seus amics estan en el mateix escenari: o viuen a casa de les seves famílies o han heretat habitatges dels seus avis on tenen previst anar a viure.

“Trobava a faltar l’illa”

María Peña (Eivissa, 30 anys) es considera, dins del que cap, una de les afortunades de la seva generació, tot i que no compta amb la sort de la possible transmissió d’un patrimoni familiar. Mestra de Primària, va passar diversos anys vivint a Madrid, on assegura que podia pagar el lloguer amb el seu sou i fins i tot estalviar part dels ingressos. Tanmateix, quan va tornar a Eivissa per incorporar-se al curs escolar 2025-2026 es va trobar amb una realitat coneguda que ara li afecta de ple. Accedir a un habitatge en propietat és gairebé il·lusori.

“No em puc queixar del meu sou i sé que hi ha gent en una situació molt més complicada que la meva, però tinc 30 anys i vull viure sola”, explica. Tot i que podria assumir el cost d’un lloguer, la compra d’un immoble està totalment fora del seu abast. “He estat mirant pisos, però si vas sola al banc, no et concedeixen hipoteques tan altes i al final et quedes igual”, resumeix.

No puc queixar-me del meu sou i sé que hi ha gent en una situació molt més complicada que la meva, però tinc 30 anys i vull viure sola

Peña va decidir tornar a l’illa perquè l’enyorava i perquè les condicions laborals dels docents són millors que a la capital. La seva intenció era establir-se a prop dels llocs on ha crescut, a la zona de Sant Antoni i Cala de Bou, però la recerca ha acabat topant amb els preus del mercat: “He intentat mirar alguna cosa per allà i és impossible”.

Hipoteques que arriben als 40

Rebeca, de Palma, va començar a treballar als 16 anys —“súper jove”— amb una autorització dels seus pares i, quan tenia gairebé 18, es va mudar a Madrid, a un pis compartit, i va començar a pagar lloguer. Ara, als 41, recorda com, estudiant Sociologia, havia de compaginar dos treballs per poder pagar la renda, cobrir les despeses i que li quedés marge suficient per estalviar. “Vaja, el que hem hagut de fer alguna vegada tots per sobreviure”, observa.

Era ‘sabadera’ a Sfera —així es coneixia a la botiga tèxtil als empleats que treballaven el cap de setmana— del carrer Preciados, prop de Sol, i alguns dies arribava a fer jornades de deu hores seguides. Després, a la nit, treballava servint copes: “Guanyava mil euros d’un costat i mil de l’altre”. Va ser als 29, amb tres feines, quan “per fi” va poder començar a estalviar; després va aconseguir una bona feina en un canal de televisió i amb això es va acabar el pluriocupació, als 31. “Aleshores vivia amb la meva parella i, tot i que continuava pagant lloguer, entre els dos era més fàcil”.

Va ser després de separar-se d’ell quan va començar a mirar opcions, mentre vivia a casa dels seus pares, i als 39, just abans de fer els 40, es va llançar a la hipoteca. Era el 2024 i ser propietari a les Balears ja era molt difícil, tot i que en els últims dos anys els preus han tornat a pujar vertiginosament.

En el procés de compra es va trobar amb un munt de situacions: pisos destrossats, edificis sencers ocupats… però, si pujava el preu de compra —fins a uns 300.000 euros—, la hipoteca superava els mil. “Una quota tan alta, havent donat un 20% d’entrada, era una bogeria. Vaig mirar-ne diversos que m’agradaven i hi vaig donar moltes voltes, però al final els vaig descartar perquè ho havia d’assumir sola i, si alguna cosa sortia malament, no volia veure’m en escenaris complicats”.

Finalment va trobar una opció més econòmica i la va reformar de manera gairebé integral, per a la qual cosa es va veure obligada a estalviar durant anys després d’una dècada de feines precàries: “M’he pegat unes bones pallisses treballant”, assegura la treballadora.

Ara, l’esforç laboral s’ha desvinculat completament de la capacitat d’adquisició perquè, amb la pujada continuada dels preus, l’emancipació es retarda i acomiadar-se de la llar familiar només és factible per a aquells que disposen de patrimoni familiar. “És el que està passant —diu Vingut— a Eivissa. Si no, emancipar-se és pràcticament impossible”.