Heike Freire, filòsofa: “Massa pantalles estan perjudicant la relació humana a les aules”

Heike Freire (Gijón, 1965) fa gairebé tres dècades que investiga la relació entre natura, educació i desenvolupament humà. Filòsofa i psicòloga, és una de les principals referents de l’anomenada Pedagogia Verda, un enfocament que reivindica el contacte amb el món natural com una necessitat bàsica, especialment durant la infància. És autora, entre altres llibres, d’Educar en verde. Cómo superar el déficit de naturaleza y cultivar el amor a la Tierra (Paidós, 2026), edició renovada i ampliada de la seva obra de referència publicada originalment el 2011; ¡Estate quieto y atiende! Ambientes más saludables para prevenir los trastornos infantiles (Herder, 2017), i Patios vivos para renaturalizar la escuela (Octaedro, 2020).

Però la seva reflexió ha anat molt més enllà de treure els infants de les aules: Freire sosté que la crisi ecològica que vivim és també una crisi interior. Ens hem separat dels nostres cossos, dels nostres ritmes i de la resta d’éssers vius fins al punt d’oblidar que nosaltres també som natura.

Davant una societat accelerada, hiperestimulada i cada vegada més mediatitzada per les pantalles, proposa recuperar l’atenció, les sensacions i la relació directa amb allò que és viu. Al voltant d’aquesta idea girarà Viaje a tu Ecología Interior, el taller que Freire impartirà el pròxim 26 de setembre a Espai Buit, a Palma, on atén elDiario.es.

Per situar-nos, què és exactament l’«ecologia interior»?

Solem entendre l’ecologia com un problema tècnic i material, però autors com Félix Guattari ens recorden que l’ecologia és una manera de relacionar-nos amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb la Terra.

Els ecosistemes necessiten diversitat, cicles de descans, observació, cura, equilibri, regeneració... i nosaltres també. Per això parlam de tres ecologies: l’ambiental, la social i la personal. Cap no és més important que les altres: formen part d’un mateix procés sistèmic i global.

Els problemes ecològics que tenim amb la natura «de fora» també són dins nosaltres. Els tenim amb la nostra pròpia natura. De fet, estam destruint la Terra precisament perquè estam desnaturalitzats. Aquesta desconnexió dels nostres ritmes i necessitats vitals, personals, creatives, socials i espirituals ens fa nocius per a nosaltres mateixos i per al planeta.

Pot existir una vertadera ecologia interior si la nostra atenció està contínuament colonitzada per estímuls externs?

No. Aquest és un dels principals problemes. Des de la Pedagogia Verda, un model de desenvolupament humà en el qual faig feina des de fa gairebé trenta anys, la base de l’ésser humà és la sensació. La sensació que duu al moviment del cos i de la ment és el primer «maó» en la construcció de l’edifici que és un ésser humà. Després venen l’emoció, la intuïció, la imaginació, la memòria, el pensament...

I allò que ens duu a sentir alguna cosa és precisament posar-hi l’atenció. Sense atenció a les nostres sensacions, no sentim res. Si, en lloc de tenir l’atenció dirigida cap a nosaltres mateixos i cap a les sensacions del nostre cos, la tenim segrestada per estímuls artificials programats per retenir-la i dirigir-la al marge de la nostra voluntat, no és possible.

Aquest diagnòstic ja existia abans del tsunami de les pantalles. Tanmateix, sembla que el procés de desconnexió s’ha accelerat.

Totalment. Els luddites, aquells obrers del segle XIX que varen lluitar contra les màquines perquè substituïen la seva feina, també denunciaven que destruïen els vincles socials i colonitzaven els seus cossos: els llevaven la llibertat de moure’s com ho feien als tallers artesanals.

Aquella màquina que colonitzava el cos humà —si has vist una cadena de muntatge, saps que el cos s’ha d’adaptar completament a aquells ritmes mecànics— ara també està colonitzant les nostres ments. I no només el pensament, la imaginació, la memòria o la lògica. També el món psíquic, el món emocional, allò que els antics anomenaven l’ànima.

Si ens centram en els més joves, les darreres dades de l’informe PISA tornen a assenyalar problemes seriosos de comprensió lectora, concentració i dificultats a l’hora d’esforçar-se. Estam començant a mesurar acadèmicament les conseqüències d’una transformació cultural molt més profunda?

La infància és un mirall on veim amb claredat com la cultura moderna construeix l’ésser humà. L’educació que donam avui a un infant produirà un determinat tipus d’ésser humà. I podem emprar la paraula «produir», perquè vivim en una societat de fàbrica i de producció.

Sense ànim d’alarmar, crec que estam tocant límits molt greus. Durant anys s’ha introduït moltíssima tecnologia a les escoles. A molts de centres hi han anat a fons: els alumnes passen moltes hores «endollats» a les màquines i, quan les mestres van a «desendollar-los», per pura fisiologia, es posen de molt mal humor. Els qui tenen fills saben molt bé de què estic parlant.

Aquestes reaccions fan encara més difícil la tasca educativa. I què fa la mestra davant aquesta dificultat? Els torna a connectar. Entram en un bucle que perjudica la relació humana. Això està passant a moltes aules on, desgraciadament, la tecnologia hi ha entrat a les totes, sense fer cap anàlisi pedagògica sobre com treballar amb una eina tan poderosa.

En moltes aules, malauradament, la tecnologia ha entrat 'a la bèstia', sense realitzar cap anàlisi pedagògica sobre com treballar amb una eina tan poderosa. Crec que estem arribant a un punt de retorn

Crec que estam arribant a un punt de retorn. A països com Suècia, i també en algunes comunitats d’Espanya, comencen a destecnologitzar les aules perquè realment hem anat massa enfora.

Recentment, el conseller d’Educació del Govern, Antoni Vera, ha afirmat que hem de tornar al paper i al bolígraf a les aules. Hi està d’acord?

On hem de tornar és a la natura. Abans d’aquestes màquines meravelloses ja teníem una escola tancada, molt mental i abstracta, que gira al voltant de dibuixos, gràfics i paraules; una escola on falten les sensacions, les emocions, la imaginació... Una escola on els infants estan asseguts durant sis hores dins una aula, amb el cos «fermat» a una cadira, sense moviment i sense estimulació natural. Aquella escola en què tu i jo miràvem per la finestra i somiàvem amb el món exterior.

Evidentment, el llapis forma part d’un món real i material que t’entra pels sentits, i escriure lliurement és una forma d’expressió que cultiva el teu món interior. Però necessitam tornar a trobar-nos amb la terra, amb els ecosistemes, amb tots els éssers vius. Necessitam recuperar aquest contacte precisament per ser més humans.

Què aporta un bosc, un jardí o el joc a l’aire lliure que no aporta aquesta educació tan mental?

Una construcció de la persona des de l’autonomia, que és la característica més important d’allò que és viu. Des de la llibertat i l’autoconsciència, que són claus per a un ésser humà ple. Una construcció que comença per la sensació i l’emoció per arribar més endavant a la lògica i al llenguatge.

També reconeix i confirma aquest vincle innat que tot ésser viu té amb els altres éssers vius. Perquè allò que és viu és una unitat, un microcosmos dins un macrocosmos enorme on tot està connectat.

I això, que sembla tan senzill, fins i tot obvi, és una cosa molt gran, perquè posa les bases d’una persona sana, autònoma, solidària i feliç. És allò que fa que algú sigui ella mateixa, autèntica, «salvatge», i no un engranatge més d’aquella cadena de muntatge.

Vostè afirma que «som natura». En quin moment començàrem culturalment a percebre’ns com una cosa separada d’ella?

Hi ha moltes hipòtesis. Però ja en la cultura grega la paraula «natura» apareix en un moment determinat com a oposada a cultura, a civilització.

En molts de pobles indígenes ni tan sols existeix aquesta idea: existeix el territori. Tenen consciència de pertànyer a un territori, de formar-hi un tot. En l’origen de la cultura occidental, la distinció natura-cultura és a l’origen de l’antropocentrisme: per controlar i dominar la natura, per explotar-la, l’ésser humà se’n separa.

Quan mires un paisatge —el paisatge tan polit de Mallorca, per exemple—, estàs mirant una escriptura, una cosa que els teus avantpassats han contribuït a dissenyar, que han sembrat i treballat. Però ho han fet en col·laboració amb tots els altres éssers vius que configuren aquell ecosistema.

El vertader problema és l’antropocentrisme. Sempre ens posam per damunt, amb la idea que tot està al nostre servei. Anam a la natura a extreure minerals, a explotar-la per al turisme, fins i tot a relaxar-nos, a «carregar les piles». Mai no pensam a donar. Tenim una relació extractiva perquè no ens consideram natura: ens consideram superiors, diferents, més espavilats.

Tots els llibres diuen: «L’ésser humà és l’ésser viu més intel·ligent». Idò mira, per ser sapiens dues vegades, estam actuant d’una manera bastant beneita, posant en perill tota la vida del planeta i la nostra pròpia vida.

Per ser sapiens, estam actuant d’una manera bastant beneita, posant en perill tota la vida del planeta i la nostra pròpia vida

Som enmig d’una crisi, el diagnòstic sembla fet i, tanmateix, el vaixell continua cap a les roques. Per què ningú no gira el timó?

No crec que el diagnòstic estigui «fet» en el sentit que hagi estat assumit per tota la societat. Record Gus Speth, que va treballar moltíssims anys en medi ambient i va ser assessor de la Casa Blanca sobre canvi climàtic. Una vegada va dir que, quan era jove, pensava que els tres principals problemes ecològics eren la pèrdua de biodiversitat, el col·lapse dels ecosistemes i el canvi climàtic. Després va arribar a la conclusió que eren l’egoisme, la cobdícia i l’apatia. No són problemes tècnics, sinó humans.

Potser el diagnòstic està fet, però només des del punt de vista tècnic. I qualsevol solució merament tècnica generarà problemes nous. Intentam resoldre els problemes ambientals amb energies eòliques i solars i generam altres impactes sobre el paisatge, la biodiversitat o conflictes socials i territorials. Les solucions no poden ser tècniques ni parcials: han de ser globals, holístiques, tenir en compte les tres ecologies i les seves interrelacions, perquè el problema també ho és.

Qualsevol solució merament tècnica generarà problemes nous. Les solucions no poden ser tècniques ni parcials: han de ser globals, holístiques

La crisi ecològica és també una crisi de la nostra relació amb el temps?

És clar. Per mi, un dels principals problemes ecològics és l’acceleració que duim, aquesta sensació de no arribar. L’estrès és un dels problemes més grossos perquè ens allunya completament de la nostra natura. No ens permet connectar amb nosaltres mateixos, amb les nostres sensacions, els nostres ritmes i les nostres necessitats autèntiques. La pressa ens allunya dels ritmes de la Terra, que són els ritmes del nostre cos. I hi ha tot un món artificial i tecnològic pensat perquè anem cada vegada més de pressa.

L’educació ens ensenya, en certa manera, a deixar de ser naturals? Què pot recuperar un adult d’aquella espontaneïtat infantil?

La pot recuperar tota, sense necessitat d’idealitzar la infància. Es tracta de reconnectar amb la nostra biofília innata, aquest amor per allò que és viu que duim a dins i que és imprescindible per a la nostra supervivència. Fa falta tot un procés de desdomesticació, anar llevant-nos les capes de por, la sensació d’impotència, d’aïllament... per atrevir-nos a ser qui realment som. La guia és l’amor per allò que és viu.

Fa falta tot un procés de desdomesticació, anar llevant-nos les capes de por, la sensació d’impotència, d’aïllament... per atrevir-nos a ser qui realment som. La guia és l’amor per allò que és viu

Parla de cos, emocions i ritmes vitals. L’ecologia interior és una evolució de la Pedagogia Verda?

No. Hi ha estat des del principi. Vaig estudiar Filosofia a París i les meves bases filosòfiques estan molt vinculades a autors com Deleuze i Guattari. Quan vaig començar amb la Pedagogia Verda i a treballar amb infants en espais naturals em vaig adonar d’una cosa fonamental: el lloc no és el problema de la pedagogia. Pots treure els infants al bosc, però, si la persona que educa té por, no connecta amb allò que és viu o no se sent part d’aquell entorn, difícilment podrà educar en contacte amb la natura.

Per això vaig començar a defensar una idea que aleshores era bastant difícil de sostenir: qui educa és la persona. Tothom cercava eines, metodologies, didàctiques... i jo deia: «No, qui educa és la persona». Si volem educar en contacte amb la natura, els qui educam necessitam recuperar també aquesta connexió.

Qui educa és la persona. Pots treure els infants al bosc, però, si qui educa no connecta amb allò que és viu, difícilment podrà educar en contacte amb la natura

I això serveix més enllà de l’escola. Des de la pandèmia els parcs s’han omplert i cada vegada cercam més paisatges naturals, però estar a la natura no significa necessàriament relacionar-s’hi d’una altra manera. Podem anar a una cascada, a un bosc o a un paisatge meravellós i continuar mirant-lo des de fora, com un objecte que consumim per sentir-nos millor.

La qüestió no és on ets, sinó com et relaciones amb allò que és viu. Per això don tanta importància a aquesta connexió interior: amb mi mateixa, amb els altres i amb la Terra; aquí, ara, en aquest lloc, en aquest territori. A partir d’aquí es poden trobar milions de camins.

Es parla molt de transició ecològica, però poc de la transició cultural i psicològica necessària perquè el canvi es manifesti a fora.

El més dramàtic és que l’ésser humà, quan extreu i destrueix, no ho fa realment en benefici propi. Ho fa perquè és un ésser desnaturalitzat. Extreu i destrueix per desnaturalitzar-se encara més, per crear més malestar, més dolor, per emmalaltir encara més. Hi ha una crítica a la noció de progrés que és imprescindible per renaturalitzar-nos. Pensam que explotam la Terra per viure millor. Però, si mires com evoluciona la nostra cultura, diries que estam millorant?

Pensam que explotam la Terra per viure millor. Però, si mires com evoluciona la nostra cultura, diries que estam millorant?

A Mallorca tothom diu que estima el territori i el paisatge, però continuam sostenint una economia profundament extractiva. Com es resol aquesta contradicció?

Per mi és molt important arribar a aquest ésser humà més natural, renaturalitzar-nos nosaltres mateixos. Ara parlam molt d’agricultura regenerativa. Necessitam regenerar-nos com a persones en les nostres relacions amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb la Terra.

Mira com són i com viuen les persones que estan defensant més del 80% de la biodiversitat de la Terra: són indígenes. Això no significa necessàriament renunciar a la tecnologia. Significa que estan immerses en una tradició, que honoren una memòria i que reconeixen i practiquen l’amor per la Terra.

El paisatge que teniu a Mallorca no és una condició perquè vosaltres estigueu bé. És el resultat d’unes persones més naturals que nosaltres que han cultivat aquest paisatge en col·laboració amb una multitud d’éssers vius al llarg de generacions. No significa que hàgim de tornar a les cavernes. Però no podem continuar amb els ulls tancats davant el fet que, si no ens transformam profundament, no hi haurà cap canvi a fora. Perquè el de dins i el de fora són el mateix.

No podem seguir amb els ulls tancats al fet que, si no ens transformem profundament, no hi haurà cap canvi fora. Perquè el que és a dins i el que és a fora és el mateix

Una persona que s’adona que s’ha desconnectat, quin camí ha de recórrer per tornar a connectar?

Si hagués de dir una sola cosa, en realitat en diria dues. La primera és connectar cada dia amb tu mateix i amb les teves sensacions. Tant és si és davall l’aigua de la dutxa, contemplant un nigul o escoltant un ocell de camí a la feina. És tornar al teu cos, tornar a tu i a allò que sents.

I l’altra seria fer una bogeria cada dia. Ho volem dominar i controlar tot. Per tant, va molt bé una mica de descontrol, una mica de bogeria que faci entrar aire fresc. De vegades dic a les meves alumnes: «Surt de la màquina!». Fes una bogeria, encara que sigui petita, però surt d’aquí, perquè això et connecta amb l’espontaneïtat d’allò que és viu dins teu.

Ho volem dominar i controlar tot. Per tant, va molt bé una mica de descontrol, una mica de bogeria que faci entrar aire fresc

Com imagina un món en què hàgim fet les paus amb la natura?

No me l’imagín com un final feliç. Per mi, el contacte amb la natura és un horitzó, no el final d’un viatge. L’ecologia, a tots els nivells, és una qüestió de lloc, de saber posar-te al teu lloc i saber estar al teu lloc. La connexió amb la natura és un viatge. I en el punt en què ens trobam ara mateix serà un viatge molt llarg, perquè cada vegada ens n’allunyam més.

Per mi, el contacte amb la natura és un horitzó, no el final d’un viatge. L’ecologia, a tots els nivells, és una qüestió de lloc, de saber posar-te al teu lloc i saber estar al teu lloc

Confii que arribem aviat a un punt en què la distància sigui tan gran que es produeixi un efecte rebot. Que comencem a donar valor a tot allò que hem perdut pel camí. Perquè l’amor per allò que és viu, la vida en si mateixa, té moltíssima força.

Si observam la resta d’éssers vius, no sembla que s’hagin desconnectat. Què ens ha passat a nosaltres?

Aquest és un dels problemes: quan pensam en diferències, les jerarquitzam. L’ésser humà és diferent a la seva manera, igual que cada ésser viu és diferent. No és «el diferent».

Hem d’aprendre a integrar la nostra diferència entre els milions de diferències que constitueixen allò que és viu. Perquè allò que és viu són diferències. No hi ha dos animals ni dues plantes iguals.

Els éssers humans tenim la nostra pròpia diferència, però això no ens fa millors ni pitjors, ni ens situa per damunt ni per davall. El que necessitam és entrar encara més en aquesta diferència, ser més això que som. La natura humana, quan la mires, és molt bella.

Em fa moltíssima pena aquesta mena de culpa que sentim per ser diferents, estar convençuts que som «dolents» per al planeta. Què ens està passant? Què ha passat perquè hàgim arribat a una situació tan malaltissa que ja ni tan sols sentim que tenim permís per habitar aquesta Terra?

Per acabar, oferirà un taller a Palma sobre ecologia interior. Què hi trobarà qui hi assisteixi?

Treballarem sobre totes aquestes coses que ens desconnecten. Interioritzarem una manera respectuosa i afectuosa d’entrar en contacte i relacionar-nos amb la nostra ecologia interior, amb totes les dimensions de la nostra persona. Com si el nostre interior fos un jardí o un hort que moltes vegades hem tractat amb pesticides i podes dràstiques i que ara observarem i cuidarem per regenerar-lo, perquè floreixi amb la seva pròpia biodinàmica.

Viurem el nostre cos i el nostre ésser complet, la nostra psique, com aquest ecosistema complex que és, amb els seus ritmes, els seus cicles i les seves estacions, per tornar a connectar amb allò que hi ha al fons: l’amor per tot allò que és viu. El que experimentarem és una mena de desdomesticació: llevar-nos totes aquestes capes que ens han limitat i redescobrir qui som realment i, per tant, on som, què sentim i què necessitam de veres.