L'ampliació de l'aeroport que es va endur per davant la 'Capella Sixtina' de l'arqueologia mallorquina
LLEGIR EN CASTELLÀ
Els avions toquen terra sense aturar a Son Sant Joan, l'aeroport de Palma, damunt el que va ser un dels grans conjunts cerimonials de la prehistòria de Mallorca. De les seves construccions monumentals només es va aconseguir salvar un petit santuari de pedra, desmuntat bloc a bloc a finals de 1970 i tornat a aixecar el 1971 en un racó de la mitjana de l'autopista de l'aeroport, sense senyalització i amagat entre la vegetació.
Amb les obres varen desaparèixer un túmul esglaonat de 25 metres de diàmetre, un laberint de corredors i cel·les i altres construccions d'un conjunt que incloïa talaiots, coves artificials i necròpolis. Els arqueòlegs que el varen excavar, Guillem Rosselló Bordoy i Joan Camps, el varen acomiadar el 1973 amb una frase que avui sona a resignació: “Una destrucció inevitable, per desgràcia”.
Anys després, el mateix Rosselló Bordoy va signar, juntament amb Maria Magdalena Riera Frau i Mateu Riera Rullan, un estudi sobre els materials conservats del jaciment en què afirmaven que “el manteniment in situ dels monuments sí que era possible, però la voluntat política de mantenir-los va ser inexistent”.
“Era un jaciment espectacular”
“Era un jaciment espectacular”, resumeix David Javaloyas, arqueòleg i professor associat de la Universitat de les Illes Balears (UIB). Mateu Riera Rullan, coautor d'aquell estudi de 2005 i professor associat de la Universitat Autònoma de Barcelona, no el va arribar a veure, però en coneix els plànols i les maquetes i el descriu sense vacil·lar: “Es varen carregar la Capella Sixtina de l'arqueologia de Mallorca. No tenc al cap cap jaciment que tengués tots els elements que tenia Son Oms”.
Es varen carregar la Capella Sixtina de l'arqueologia de Mallorca. No tenc al cap cap jaciment que tengués tots els elements que tenia Son Oms
Mateu Riera adverteix que tampoc no era un conjunt intacte. Durant segles se n'havien extret pedres per fer calç o parcel·lar terrenys, com si fos una pedrera. Tot i així, el que havia sobreviscut reunia una extraordinària varietat d'edificis i vestigis de diferents èpoques. Carlos Garrido, periodista i coautor de la Guía arqueológica de Mallorca (juntament amb Javier Aramburu-Zabala i Vicenç Sastre. Ed. Olañeta. 1994), sosté que “probablement el que hi ha davall la pista d'aterratge sigui la proto-Palma i se la varen carregar”.
Per imaginar aquell territori cal retirar mentalment les pistes, les carreteres i les urbanitzacions i tornar l'aigua a l'albufera del Pla de Sant Jordi, dessecada durant els segles XIX i XX. Al seu voltant es distribuïen nombrosos assentaments, llocs de culte i espais funeraris.
Garrido suggereix que la cala de Can Pastilla podria haver estat un primer port i que l'illot de sa Galera podria haver servit de referència als navegants. En aquest paisatge se situa també el conjunt funerari de Son Sunyer, “magnífic i poc habitual”, i un Son Oms “molt gran i monumental”, ben situat respecte de la badia.
Riera afegeix que l'albufera hauria ofert refugi a les naus i condicions favorables per carregar i descarregar. Fins i tot planteja que el derelicte de Ses Fontanelles, un vaixell mercant romà del segle IV, procedent de la zona de Cartagena, enfonsat davant l'actual Platja de Palma i extret recentment, podria haver tingut l'entorn de Son Oms “com a lloc de càrrega i descàrrega o com a lloc d'aturada”.
La badia de Palma ja estava densament ocupada a la prehistòria, recorda David Javaloyas. Aquelles societats no vivien aïllades: sobretot des d'època postalaiòtica, cap al 550 aC, mantenien un comerç intens amb el món púnic a través d'Eivissa i, després, amb el romà.
Garrido insisteix que la cultura talaiòtica va durar gairebé un mil·lenni i va deixar la seva empremta en les posteriors. La seva posició perifèrica, assenyala, no justifica la imatge d'endarreriment o salvatgisme que varen transmetre les fonts clàssiques: era una societat complexa de la qual sabem molt poc sobre la llengua, les creences o la cultura.
La protecció va ser “paper mullat”
El 25 d'abril de 1963, un decret va declarar monument historicoartístic el conjunt talaiòtic de Son Oms. La seva tutela va quedar en mans del Ministeri d'Educació. Javaloyas explica que la protecció va arribar precisament per l'amenaça: la zona es parcel·lava i urbanitzava a marxes forçades, mentre Rosselló Bordoy insistia en la necessitat de protegir-la i continuar excavant.
En aquella època el trànsit de l'aeroport de Palma creixia ràpidament. El 1962 havia superat el milió de passatgers anuals i el 1965 ja ultrapassava els dos milions. La imminent ampliació de Son Sant Joan havia de multiplicar el desenvolupament d'una activitat que proporcionava ingents quantitats de divises a l'Estat franquista.
Hi havia “una asimetria molt clara” entre els organismes encarregats del patrimoni i els qui decidien sobre les grans infraestructures, explica Javaloyas. “Si hagués estat un altre tipus de construcció, potser hauria estat possible modificar-la. Però parlam d'una pista d'aeroport”. La sort de Son Oms va quedar lligada a aquell traçat. Les obres de la segona pista varen començar a finals de 1970 i varen acabar el 1972. La declaració de protecció va acabar sent, en paraules dels autors de l'estudi de 2005, “simple paper mullat”.
No era la primera vegada. Javaloyas cita Es Mitjà Gran, destruït als anys vint per la construcció de les vies del ferrocarril de Palma a Llucmajor i del qual tenim “a penes un croquis”. Que monuments declarats i defensats pel mateix Govern “passassin a millor vida” no era nou a Mallorca, escrivien els investigadors.
Qui va donar l'ordre de posar la pista damunt Son Oms? Rosselló Bordoy i Camps varen deixar escrit que “es va imposar la destrucció” i que, “de comú acord”, la Direcció General de Belles Arts i la Direcció General d'Infraestructura del Ministeri de l'Aire varen organitzar una campanya d'excavació i salvament que va recuperar materials i documentació, però no va aconseguir conservar el conjunt monumental que se'ls va desfer entre les mans. Mateu Riera creu que va faltar voluntat per cercar una altra solució: “S'hauria d'haver cercat una alternativa a la pista. Aquest és el meu punt de vista. Segur que n'hi havia una. El que passa és que el patrimoni no va importar en aquell moment”.
“Va ser desolador”
La cronologia del salvament la va deixar escrita el mateix Rosselló Bordoy. El 1969, davant la imminència de la segona pista, es varen reprendre les excavacions sota el patrocini de Belles Arts i es va intervenir en el talaiot i el laberint. Les pluges de tardor varen obligar a aturar-se fins al febrer de 1970, quan es va excavar la cova múltiple i varen començar els treballs al santuari.
Només aquest darrer es va poder rescatar parcialment i traslladar. Se'n varen numerar i fotografiar els blocs i es va elaborar una fitxa sobre l'estat de conservació de cadascun. El desmuntatge es va fer a mà, amb palanques, entre novembre i desembre de 1970. Les pedres es varen dipositar a la mitjana de l'autopista Palma-Aeroport per reconstruir-hi l'edifici. En quedar exposades després de segles enterrades, algunes lloses es varen esquerdar i diversos blocs es varen partir.
La resta del complex no va tenir aquesta sort. Segons el relat de la intervenció, el talaiot i el laberint estaven massa degradats per poder-los moure. Els serveis d'Infraestructura varen proposar demolir-los “d'una manera racional” i estudiar-ne almenys l'arquitectura. La mida del túmul en dificultava el trasllat, de manera que es va desmuntar per investigar-lo i davall hi va aparèixer una doble naveta, una cosa excepcional en l'arqueologia mallorquina que hauria permès saber com els antics reutilitzaven les estructures dels més antics.
El talaiot i el laberint estaven massa degradats per poder-los moure. Varen ser desmuntats per investigar-los i davall hi va aparèixer una doble naveta, una cosa excepcional
“Va ser desolador veure com blocs de dues i més tones, en ser hissats per les grues, es desintegraven i quedaven reduïts a fragments”, varen escriure Rosselló Bordoy i Camps el 1973. Anys després, Rosselló va descriure el balanç de la primera jornada com a “descoratjador”: havia estat “un intent quixotesc, lluitant per salvar un bocí del passat de la nostra història, davant la indiferència de molts”.
Els investigadors Guillem Rosselló Bordoy i Joan Camps varen escriure que 'va ser desolador veure com blocs de dues i més tones, en ser hissats per les grues, es desintegraven i quedaven reduïts a fragments'
3.000 anys d'assentaments continuats
El que es va perdre s'entén millor per parts. El túmul esglaonat feia uns 25 metres de diàmetre a la primera grada i quatre d'altura. Un corredor en ziga-zaga conduïa a la plataforma superior i diverses habitacions s'adossaven radialment a l'estructura. S'hi va afegir una sala hipòstila oval, sostinguda per columnes i reutilitzada com a lloc d'enterrament. Davall el túmul va aparèixer la doble naveta, amb una llar formada per tres blocs verticals de marès i ceràmiques datades cap al 1250 aC. Javaloyas considera aquesta estructura la més singular: “No ho hem vist en altres llocs”.
El laberint va acabar convertit en forn de calç. Hi havia, a més, un talaiot circular amb columna central, coves artificials de diverses cambres i, a uns 250 metres, una necròpolis de nounats enterrats en urnes de marès i recipients. Entre els recipients hi havia un kálathos, un vas ceràmic ibèric.
En el conjunt patrimonial hi havia un talaiot circular amb columna central, coves artificials i una necròpolis de nounats
El santuari tenia sis columnes i banyes de caprins. Els seus materials permetien distingir diversos moments d'ús, des d'un nivell indígena-romà anterior al canvi d'era fins a un altre amb llànties del segle II. També hi varen aparèixer ceràmiques amb grafits, entre els quals els noms de Júpiter i Mercuri.
Però Son Oms guardava més història de la que s'havia pogut llegir durant les excavacions. La revisió dels materials del Museu de Mallorca va permetre identificar, quatre dècades després, una ocupació dels segles V al VII, en època vàndala i bizantina.
Onze inhumacions sense datar i sense un ritual aparent varen obrir preguntes que ja difícilment es podran respondre. Morts violentes? Una epidèmia? Els autors varen plantejar una possible relació amb la incursió vàndala del 425, la conquesta del 455 o la bizantina del 535, sense poder atribuir-les a cap d'aquests episodis. La “vergonyosa destrucció” del jaciment, varen escriure, fa que sigui “pràcticament impossible” contestar.
Per a Guillem Rosselló Bordoy i Joan Camps hi va haver una 'vergonyosa destrucció' del jaciment que fa que sigui 'pràcticament impossible' contestar les preguntes que han quedat a l'aire sobre ell
Tampoc no sabem amb certesa què pot quedar davall la pista. Riera recorda que desmuntar un edifici no sempre elimina tota la informació arqueològica del seu subsòl. Queden materials, plànols, fotografies i maquetes, però falta el lloc on tornar per excavar de nou i recuperar la memòria acumulada per centenars de generacions durant més de 3.000 anys d'assentaments continuats i superposats.
Podria tornar a passar?
Queda per saber què passaria avui davant un conflicte idèntic al de la segona pista de l'aeroport. Javaloyas admet que avui tenim “molts més mecanismes” i lleis “bastant conservacionistes”. Tot i així, sosté: “Continuu pensant que pot tornar a passar una cosa semblant”.
“Son Espases va passar fa dos dies”, afegeix. Al·ludeix al jaciment localitzat durant les prospeccions per a l'hospital de referència de Mallorca i a la hipòtesi que hi hagués un campament romà anterior a la fundació de Palma. Ho cita com un dels molts exemples de la tensió entre una gran infraestructura projectada i el patrimoni que apareix al seu camí.
Mateu Riera vol pensar que un desastre com el de Son Oms no es repetirà, però tampoc no ho dona per impossible. “La pressió urbanística fa por”, adverteix. I la capacitat de destrucció és immediata: “Avui, amb una retroexcavadora, et pots carregar un jaciment per sempre”.
Per la seva banda, David Javaloyas assenyala dues debilitats concretes de la protecció actual: la manca d'especialistes municipals i els catàlegs de patrimoni pendents. “Et podria comptar amb els dits d'una mà els municipis que tenen tècnics de patrimoni”, afirma. Els ajuntaments tramiten les llicències urbanístiques, però, segons el seu diagnòstic, molts no disposen d'aquests professionals ni d'un catàleg aprovat. Proposa reforçar els equips, també mitjançant tècnics compartits entre municipis, i millorar el coneixement del territori abans de projectar les obres.
Per a Javaloyas, les garanties no depenen únicament dels especialistes i de les normes. “Per molt coneixement tècnic, lleis i mecanismes de protecció que tenguem, la vertadera protecció és en la gent”. La seva pregunta remet a dos desenllaços de la història recent de Mallorca: per què sa Dragonera no es va urbanitzar i Son Oms es va destruir? Carlos Garrido respon: “Perquè la gent es va mobilitzar. És la gent del carrer la que ha d'entendre, apreciar i protegir el patrimoni arqueològic”.