Natalia Castro-Picón, assagista: “La imaginació apocalíptica pot funcionar com a impuls revolucionari”

En un moment històric marcat per les guerres, les catàstrofes climàtiques i la sensació de viure davant d’un món que s’ensorra, imaginar el futur sembla cada vegada més difícil. Tanmateix, i si l’imaginari apocalíptic no hagués de conduir necessàriament només a la por i la paràlisi, sinó que pogués convertir-se en una eina per transformar la realitat? Aquesta és una de les qüestions que planteja Natalia Castro-Picón, poeta, assagista i professora de la Universitat de Princeton, convidada al festival de cinema documental MajorDocs, que se celebra del 9 al 14 de novembre a Palma sota el lema “Un món en flames”.

L’autora de l’assaig La fiesta del fin del mundo, Premi Anagrama d’Assaig 2025, proposa recuperar la dimensió política i revolucionària dels relats sobre l’apocalipsi, allunyant-se de la seva associació habitual amb la destrucció inevitable i el col·lapse. En la seva intervención va explorar també què significa ser realistes en un present en què la mateixa definició de realitat sembla estar en disputa. Davant d’un sistema que presenta el creixement infinit com una necessitat i qualsevol alternativa com una utopia ingènua, l’assagista reivindica la capacitat d’imaginar altres mons. “Siguem realistes, demanem l’impossible”, planteja l’autora, recuperant una de les consignes més emblemàtiques del Maig francès de 1968.

Des del seu punt de vista, dins de la idea de l’apocalipsi no només hi ha la fi d’un món, sinó també la llavor per desarticular l’ordre existent i construir-ne un altre. Castro-Picón troba en el cinema documental un terreny especialment fèrtil per explorar aquesta tensió: un gènere que tradicionalment ha reivindicat el seu compromís amb la realitat, però que també pot contribuir a ampliar els límits d’allò imaginable. L’èxit del seu últim llibre ha multiplicat les invitacions i els compromisos d’una autora que, lluny de voler deixar passar oportunitats, atén aquest diari per telèfon els dies previs al seu viatge a l’illa.

La conversa a MajorDocs es titula “Reclamar l’impossible. Poètiques de l’esperança davant del realisme capitalista”. De què tracta, exactament? Com es relaciona el cinema documental amb la idea que s’acosta alguna mena de fi del món?

És una mica enrevessat, però intentaré explicar-ho. Primer et venen les idees i després els dones un relat, oi? Pensava en una frase que, si no m’equivoco, és del Maig del 68: “Siguem realistes, demanem l’impossible”. Em sembla que permet reflexionar sobre què té de particular el documental com a gènere narratiu. En la ficció, sobretot en la literatura, parlem del que en els estudis literaris s’anomena el pacte ficcional: l’autor proposa un món de ficció i el lector hi entra i n’accepta les regles. Per exemple, si algú inventa un món basat en les lògiques del realisme màgic, el lector entra en aquest univers i se’l creu.

Crec que en el documental, tot i que és una qüestió molt debatuda i sobre la qual val la pena reflexionar, existeix una cosa semblant a un pacte de realisme. Des dels seus orígens, el documental sembla haver-nos promès mostrar la realitat més que no pas explicar una història.

És difícil respectar del tot aquest pacte, perquè en la realitat també hi viuen les ficcions.

És clar. En aquest context, el d’un festival que proposa com a marc la idea d’un món en flames, i en què em conviden a parlar d’aquests imaginaris apocalíptics que semblen haver-se apoderat de la nostra imaginació i de la representació del present, m’interessa reivindicar una cosa que intento desenvolupar tant en el meu llibre com en la meva feina: que la imaginació apocalíptica no és necessàriament despolititzadora, ni ha de fomentar la paràlisi, la por o la idea que existeixen forces superiors a nosaltres que venen a castigar-nos i provoquen catàstrofes. Aquesta seria una de les maneres d’entendre el relat apocalíptic, però no l’única.

La imaginació apocalíptica no és necessàriament despolititzadora, ni ha de fomentar la paràlisi

La imaginació apocalíptica té una tradició històrica i encara avui pot funcionar com un impuls revolucionari. És a dir, podem ser nosaltres mateixes aquestes forces apocalíptiques capaces de desmuntar el món tal com és per tornar-lo a muntar.

Per tant, l’apocalipsi no hauria de ser necessàriament la fi de la història.

Exactament. Per això em sembla interessant aquesta idea de “siguem realistes, demanem l’impossible”: reclamar l’impossible des del documental, que és precisament el gènere en què, en principi, el pacte de realisme hauria d’operar amb més força.

Encara no he vist els documentals que proposa el festival —ho faré allà—, però em sembla una bona porta d’entrada per pensar com operen els imaginaris de l’apocalipsi en un gènere tan particular com el documental i com, a partir d’aquí, podem reivindicar aquesta apropiació de la imaginació apocalíptica com un impuls de destrucció festiva.

En el text de presentació de la xerrada, apareix la idea d’entendre què significa ser realista avui. Dins d’aquest món en flames, hi ha més foc o més marcs d’interpretació? Penso, per exemple, en la idea de realisme capitalista de Mark Fisher.

Això passa, per descomptat, en el període actual del capitalisme. M’agrada molt l’expressió de Rita Segato de “la fase apocalíptica del capital”. Tanmateix, també és realista pensar que, per exemple, en un planeta de recursos limitats, el creixement infinit és absurd. I, malgrat això, aquest creixement continua sent un ideal.

Sembla que qualsevol alternativa al capitalisme que es proposi des de la imaginació cultural, des dels productes culturals o des dels relats, és titllada de seguida de naïf, d’utòpica en el pitjor sentit de la paraula. Mentrestant, el realisme consisteix a acceptar que les coses són així: que cal un creixement infinit i que pensar una alternativa és impossible.

Sembla que qualsevol alternativa al capitalisme que es proposi des de la imaginació cultural, des dels productes culturals o des dels relats, és titllada de seguida de naïf, d’utòpica en el pitjor sentit de la paraula

Vaja, que hem acceptat com a lògic una cosa completament insostenible.

Així és. En aquest sentit, la mateixa condició d’allò real és un dels terrenys políticament més importants en disputa. Podem pensar, per exemple, a partir de la idea de realisme utòpic d’Anthony Giddens: partir de les condicions materials del present per generar mons millors.

I... Per acabar. Com es generen aquests mons millors?

El problema és que [riu], tot i que sovint em demanen que faci profecies perquè les estudio, encara no sé proferir-ne. El que sí que sé és que hi ha persones al nostre voltant que ho intenten constantment. Potser la noció d’utopia sempre m’ha semblat una mica com posar la pastanaga just una mica més enllà d’on arriba la mà. La utopia és una cosa amb què està bé somiar, i no dic que no sigui políticament important, però abans hi ha d’haver un moment constituent.

Aquest món que ens habita i que habitem ha de ser desmantellat. I aquí és on entra la imaginació utòpica, però també la imaginació apocalíptica. Crec que, abans de posar-nos a pensar utopies, necessitem generar aquest impuls de destrucció i regeneració. Després ja anirem veient, perquè tampoc no és una cosa que pugui fer un sol cap. A més, el capitalisme, com qualsevol altre sistema sociopolític històric, no sorgeix d’un sol cap: no hi ha enginyers socials que dissenyin els sistemes, sinó que aquests es van configurant a través de petites interaccions relacionades amb els marcs culturals i amb aquestes gramàtiques que s’articulen i es desarticulen en funció de determinats esdeveniments històrics, crisis, revolucions, etc.