Ofrenes per als morts i un biberó de 2.000 anys: les troballes de la necròpolis més gran de Menorca
LLEGIR EN CASTELLÀ
Per arribar a Cales Coves cal conduir uns deu quilòmetres des d’Alaior —el municipi situat al centre de Menorca— en direcció sud-est i després caminar uns quinze minuts entre la vegetació abundant. En poc temps, la terra de grava deixa pas a una arena fina i blanca que anuncia tímidament l’aparició d’una platja en una clariana del bosc. La cala s’estén de manera irregular al llarg de tota la costa i es converteix en una badia natural travessada per un barranc ciclopi de pedra calcària. Si s’hi mira amb atenció, el barranc mostra desenes de petites “finestres” per les quals treure el cap a un altre món: una xarxa de més de 90 coves funeràries de més de dos mil anys d’antiguitat. Van ser excavades a la roca i ocupades en diferents moments històrics compresos entre el final del període talaiòtic, cap al 1.200 aC, i el segle II dC.
L’indret va despertar l’interès d’erudits i arqueòlegs ja des de mitjan segle XIX. Entre els personatges destacats que es varen dedicar a investigar aquest territori sagrat i mil·lenari hi havia figures conegudes com el filòleg alemany Emil Hübner, que va incorporar les inscripcions romanes de la Cova dels Jurats al Corpus Inscriptionum Latinarum, una de les recopilacions d’epigrafia llatina més importants del món. També hi va excavar l’arqueòleg francès Émile Cartailhac, que va visitar el jaciment i en va documentar les coves mitjançant fotografies sobre plaques, publicades el 1892 a la seva obra Monuments primitifs des îles Baléares. Aquelles primeres aproximacions varen contribuir a revelar la importància històrica del conjunt, que no només és la necròpolis de coves artificials més gran de Menorca, sinó que també podria haver estat un espai de culte a déus precristians, segons va explicar el científic francès en les seves publicacions.
Les darreres troballes
Des del 2023, les investigadores Sònia Carbonell, del Barcelona Supercomputing Center (BSC-CNS), i Margalida Coll Sabater, del Departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), amb la participació d’Adrià Breu Barcons, investigador del Departament de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), duen a terme una investigació en aquest racó paradisíac de Menorca, ple d’històries mil·lenàries. Els treballs arqueològics s’emmarquen en el projecte Pràctiques rituals i funeràries a Calescoves: excavacions al pati de la cova 45, que compta amb la col·laboració de les tres institucions universitàries esmentades i amb el finançament del Consell Insular.
Aquesta setmana, els tres investigadors han fet públics alguns resultats preliminars de la recerca, obtinguts mitjançant l’anàlisi de residus orgànics trobats al jaciment de la cova 45. Els resultats s’han publicat en un paper a la revista científica internacional Journal of Archaeological Science, amb el títol Milk and wine for the departed: Menorcan funerary idioms during the Late Iron Age. The case of courtyard 45 in Calescoves. “Mitjançant un mètode químic unificat d’anàlisi de residus orgànics i microexcavació al laboratori, hem trobat que els petits vasos de fons alt descoberts a l’indret contenien llet. D’altra banda, hem trobat que el vi se servia en recipients d’inspiració forana i, a més, hem confirmat l’ús d’un biberó infantil a la cambra funerària”, explica Carbonell.
Mitjançant un mètode químic unificat d’anàlisi de residus orgànics i microexcavació al laboratori, hem trobat que els petits vasos de fons alt descoberts a l’indret contenien llet. D’altra banda, hem trobat que el vi se servia en recipients d’inspiració forana i, a més, hem confirmat l’ús d’un biberó infantil a la cambra funerària
La investigadora assenyala que això permet interpretar que les coves artificials d'aquesta cala no eren únicament espais destinats a dipositar-hi els morts. També ho eren els patis exteriors, on els vius duien a terme diferents activitats vinculades a les cerimònies funeràries. “Probablement, els difunts eren traslladats des dels assentaments, embolicats amb mortalles, fins a l’espai on serien enterrats. Allà s’hi feien ofrenes de diversa naturalesa, entre les quals hi havia el dipòsit d’aliments o les libacions de líquids com la llet, els seus derivats o el vi”, explica la historiadora i arqueòloga.
Segons Carbonell, aquest tipus d’ofrenes no tenien com a objectiu “alimentar literalment” els difunts. “Eren quantitats petites i no s’oferia qualsevol cosa dins qualsevol recipient. En qualsevol cas, què significaven aquestes ofrenes? No ho podem saber amb certesa, però creim que no cal triar entre el que és quotidià i el que és simbòlic”, proposa la investigadora.
Probablement, els difunts eren traslladats des dels assentaments, embolicats amb mortalles, fins a l’espai on serien enterrats. Allà s’hi feien ofrenes de diversa naturalesa, entre les quals hi havia el dipòsit d’aliments o les libacions de líquids com la llet
Una illa connectada amb el Mediterrani
La presència de vi als recipients funeraris constitueix una de les troballes més rellevants de la investigació, ja que permet documentar per primera vegada aquest producte en un context funerari de la Menorca postalaiòtica. La seva presència també qüestiona la imatge d’una illa aïllada i al marge dels grans intercanvis comercials de l’antiguitat. “Tenim tendència a pensar en les illes com a espais aïllats, com a laboratoris d’estudi amb ritmes i fenòmens diversos, però la realitat és que la condició d’insularitat, com bé assenyalen algunes col·legues, obre la porta a una connexió i una interacció més grans amb altres cultures com, per exemple, la púnica d’Eivissa, una illa que va ser un centre econòmic destacat durant la segona meitat del primer mil·lenni abans de la nostra era”, afegeix la investigadora.
Segons assenyalen els estudiosos, a Eivissa —Yboshim i, posteriorment, Ebusus, nom del qual deriva la denominació d’ebusità— s’hi han documentat nombroses rases de conreu de vinya d’època púnica. El vi que s’hi produïa es guardava en àmfores, la distribució de les quals està documentada en diversos territoris de la Mediterrània. La façana llevantina de la península Ibèrica i les Gimnèsies, Mallorca i Menorca, constituïen un espai òptim per a aquest mercat ebusità.
Margalida Coll, arqueòloga de la UPF, assenyala que aquestes influències també es poden observar en l’arquitectura i els objectes funeraris: “Durant el període postalaiòtic, les coves artificials varen començar a incorporar elements constructius com pilastres, bandes esglaonades i motllures que monumentalitzaven algunes façanes”. Segons Col, aquestes decoracions troben paral·lelismes amb les de les esteles dels santuaris tophet púnics de la Mediterrània central que, tot i ser d’origen forà, convivien amb les tradicions locals. “A Cales Coves coexistien recipients elaborats localment amb altres produccions ceràmiques d’inspiració mediterrània. Es tracta d’un procés d’adaptació cultural. El que és nou no substitueix el que és propi, sinó que hi conviu. Una relació que permet entendre la identitat postalaiòtica no com una cultura tancada, sinó com una societat que incorporava i transformava influències procedents d’altres territoris”, conclou la investigadora.
Els infants i els morts
Entre els materials recuperats durant les excavacions hi ha una peça especialment suggeridora: un recipient identificat com un possible biberó. La seva presència obre una finestra a la dimensió més quotidiana i humana d’aquelles comunitats, tot i que les investigadores adverteixen que, per si sola, no permet reconstruir totes les pràctiques relacionades amb la criança. «Al costat del possible biberó també varen aparèixer olles pithoides, grans contenidors ceràmics que possiblement servien per dipositar-hi restes infantils. Aquests materials permeten plantejar noves preguntes sobre la cura dels més petits i el seu lloc dins les pràctiques funeràries de la comunitat“, explica Adrià Breu.
Juntament amb el possible biberó van aparèixer també olles pithoides, grans contenidors ceràmics que possiblement servien per al dipòsit de restes infantils. Aquests materials permeten plantejar noves preguntes sobre la cura dels més petits i el seu lloc dins de les pràctiques funeràries de la comunitat
Així mateix, els tres investigadors insisteixen que, fins ara, els treballs arqueològics han permès documentar a la cova restes humanes corresponents a individus de totes les categories d’edat, «des de perinatals fins a adults“. Aquestes restes varen aparèixer als nivells superiors del pati i procedien del buidatge de l’interior de la cova en un moment posterior al seu abandonament, fet que obre noves possibilitats d’interpretació sobre el procés d’enterrament de la cova 45.
Allò que encara es desconeix
Pel que fa als buits de la investigació, els estudiosos expliquen que, en algun moment, els ritus varen incloure la incineració dels difunts, fet que obre nous interrogants. «Sabem que els difunts eren dipositats a l’interior de les coves artificials i que, en un moment determinat, es va calar foc als cossos. Aquest foc va afectar de manera desigual les restes, tal com també hem pogut identificar durant les excavacions. D’altra banda, tenim diversos estudis sobre tombes de cronologies anteriors —coves naturals i coves amb mur de tancament ciclopi—, però no podem definir bé com era la població enterrada durant aquest període. Desconeixem aspectes com les paleopatologies, el nombre de persones inhumades a cada cova o fins i tot el nombre de generacions que haurien fet servir una mateixa cova“, assenyala Carbonell.
Finalment, la investigació també planteja noves línies de treball. Una és comparar els resultats amb els de Mallorca i Eivissa per comprovar si, en altres contextos funeraris de la mateixa època, s’oferien els mateixos productes i s’utilitzaven recipients iguals o semblants. «Encara queda molt per saber sobre les persones que participaven en aquests comiats. Els residus ens diuen què s’oferia, però no qui ho oferia. Tampoc sabem si hi havia diferències segons l’edat o el gènere, tant de les persones que acomiadaven com de les que eren acomiadades. Alternar tots dos tipus d’informació —la que aporten els materials i la que es desprèn de la interpretació de la investigadora— permet mostrar fins on arriben les troballes i quines preguntes continuen obertes“, conclou Carbonell.
Malgrat que investigadors, arqueòlegs, filòlegs i historiadors de diferents països han excavat les entranyes de Cales Coves al llarg de tres segles, la necròpolis menorquina continua oferint, encara avui, conclusions que ens parlen de la riquesa i la complexitat d’un període històric que encara té molt per explicar.