Dins d'una necròpolis de fa 3.500 anys: la troballa excepcional que busca desentranyar la prehistòria de Mallorca

“Veieu? Aquí només se'n conserva la part inferior de l'avantcambra i aquí podeu veure la cantonada d'una altra. En aquella, en canvi, es conserven senceres”. Pau Sureda, investigador de l'Institut de Ciències del Patrimoni del CSIC, coneix bé cada racó de la necròpolis de Son Sunyer, situada a pocs quilòmetres de l'aeroport de Palma, allà on el paisatge sembla aliè al tràfec dels avions i a l'expansió urbana. Entre corredors, cambres centrals i nínxols laterals, alguns de malmesos pel pas del temps i per l'extracció de marès, les excavacions dutes a terme en aquest antic laberint funerari han permès documentar una troballa excepcional: restes humanes i ceràmiques que obren noves vies per reconstruir com vivien —i com enterraven els seus morts— els habitants de Mallorca fa uns 3.500 anys, molt abans que els talaiots comencessin a dibuixar la seva silueta.

És l'últim dia de feina i, sota el sol de finals d'octubre, els arqueòlegs aprofiten les darreres hores de treball de camp. elDiario.es ha acompanyat l'equip durant part de la jornada per conèixer de prop els resultats d'una campanya que ha permès documentar nivells funeraris de l'edat del bronze en un dels hipogeus de la necròpolis, un període que va transformar l'illa fa entre 3.000 i 4.000 anys. Sota les restes de les ocupacions posteriors, el jaciment conserva les petjades d'una comunitat que va utilitzar cavitats excavades a la roca per donar sepultura als seus morts. “El més antic són les restes funeràries: restes òssies humanes i també ceràmica prehistòrica”, explica Sureda, codirector de les excavacions juntament amb Jordi Hernández, investigador de l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica (ICAC-CERCA).

La troballa cobra una rellevància especial perquè, a Mallorca, nombrosos hipogeus han patit alteracions, reutilitzacions o buidatges que en dificulten la interpretació i la reconstrucció de la funció original. A Son Sunyer, les cavitats van ser freqüentades en diferents èpoques, i l'extracció de blocs de marès durant els segles XVI i XVII va malmetre parcialment el conjunt. Aquesta successió d'usos i transformacions havia dificultat la identificació dels nivells corresponents als enterraments prehistòrics. L'excavació actual, tanmateix, ha permès comprovar que, sota els dipòsits més recents, encara es conserven evidències de la funció funerària original.

Les troballes cobren especial rellevància perquè, a Mallorca, nombrosos hipogeus han sofert alteracions, reutilitzacions o buidatges. A Son Sunyer, l'extracció de blocs de marès va destruir parcialment el conjunt però, sota els dipòsits més recents, encara es conservaven evidències d'aquella primera funció funerària

Restes humanes, ceràmiques i preguntes encara obertes

Mentre els arqueòlegs retiren acuradament la terra, apareix un punxó entre els sediments. Es tracta d'una petita eina que va poder utilitzar-se per treballar el cuir i les pells. “La forma de la punta permet distingir-lo d'altres instruments”, explica Sureda mentre observa la troballa. En determinats contextos de l'Edat del Bronze, els punxons metàl·lics apareixen en enterraments femenins i s'han interpretat com a possibles indicadors de la participació de les dones en la producció tèxtil. La peça se suma als vestigis que els arqueòlegs estudien al jaciment per reconstruir la vida quotidiana de les comunitats prehistòriques que es van assentar a la zona.

Son Sunyer està format per nou hipogeus, coves artificials excavades a la roca que es van utilitzar com a espais funeraris durant el període que va precedir a l'illa la històrica cultura talaiòtica. Les seves cambres presenten configuracions diverses: algunes són petites i de planta circular; altres presenten estructures més complexes, amb corredors, cambres, bancs adossats a les parets i nínxols laterals. L'equip ha pogut identificar nivells corresponents a l'ús prehistòric de l'hipogeu SSU9, descobert durant la campanya de 2024 després que l'equip advertís una estructura excavada a la roca que no encaixava amb les empremtes d'una antiga pedrera. La prospecció amb georadar va permetre investigar les anomalies detectades sota el terreny i orientar l'excavació posterior.

L'existència d'aquesta cambra, que fins llavors havia passat inadvertida, va obrir una oportunitat per estudiar una estructura funerària que cap investigació anterior havia documentat.

L'equip ha pogut identificar nivells corresponents a l'ús prehistòric de l'hipogeu SSU9, descobert el 2024 després d'advertir una estructura excavada a la roca que no encaixava amb les empremtes d'una antiga pedrera. L'existència d'aquesta cambra va obrir una oportunitat per estudiar una estructura funerària que cap investigació anterior havia documentat

A partir d'aquell moment, els arqueòlegs es van endinsar en les cavitats per estudiar les restes que la roca havia preservat durant mil·lennis. Entre els materials recuperats hi ha restes òssies humanes, fragments de ceràmica, punxons metàl·lics i botons fabricats amb ossos d'animals. Cada fragment constitueix una peça més d'un trencaclosques que pot ajudar a reconstruir els rituals funeraris d'aquelles comunitats prehistòriques. L'estudi paleopatològic de les restes humanes recuperades en intervencions anteriors va permetre identificar almenys dos individus adults i una alteració lleu en una falange de la mà, possiblement relacionada amb activitats que exigien un ús intensiu de les mans.

La disposició de la cambra també ofereix pistes sobre l'organització dels enterraments. Els investigadors plantegen la hipòtesi que els cossos es dipositaven inicialment sobre els bancs de pedra o als nínxols laterals, on tindria lloc una primera fase del ritual funerari. Amb el pas del temps, les restes òssies podrien haver-se traslladat a la zona central per deixar espai a nous enterraments. Aquesta hipòtesi explicaria per què els ossos apareixen dispersos i desarticulats. Un altre dels aspectes que els arqueòlegs esperen esclarir és la presència d'enterraments infantils i el lloc que ocupaven els infants en els rituals col·lectius.

Les investigacions futures permetran estudiar les restes humanes per conèixer aspectes com l'edat dels individus, les possibles patologies, l'alimentació i les característiques genètiques. També es planteja la possibilitat d'analitzar-ne l'ADN antic per explorar possibles relacions de parentiu i comparar-ne les característiques genètiques amb les d'altres poblacions de la Mediterrània occidental.

Les futures investigacions permetran estudiar les restes humanes per conèixer aspectes com l'edat dels individus, les seves possibles patologies, la seva alimentació i les seves característiques genètiques. També obren la possibilitat d'analitzar el seu ADN antic per comparar les seves característiques genètiques amb les d'altres poblacions de la Mediterrània occidental

La necròpolis que va sobreviure a una pedrera

La ubicació de Son Sunyer també ajuda a reconstruir el paisatge en què es va crear la necròpolis. Les cavitats es troben en una elevació rocosa a prop de l'antic aiguamoll del Prat de Sant Jordi, en un entorn molt diferent de l'actual. Abans de la dessecació, culminada al segle XIX, la zona estava marcada per la presència de l'albufera i de terrenys humits. Segons la interpretació de Jordi Hernández, autor de l'estudi “Els hipogeus de Son Sunyer (es Pil·larí, Palma), seixanta anys després”, les àrees interiors oferien millors condicions per als assentaments agrícoles, mentre que la franja pròxima a l'aiguamoll i a la mar podria haver tingut una funció diferenciada dins del territori. La situació de Son Sunyer convida, així, a estudiar la possible relació entre els espais destinats als vius i els reservats als morts.

La història del lloc, però, no acaba amb els enterraments de l'edat del bronze. Les excavacions han documentat materials que indiquen que les cavitats van tornar a utilitzar-se o van ser freqüentades en èpoques posteriors, des del període talaiòtic fins a temps més recents, inclòs el període medieval islàmic. Algunes d'aquestes transformacions van deixar petjades visibles a la roca. En una de les cavitats s'hi va trobar una obertura a la part superior que podria haver facilitat l'entrada de llum o la sortida del fum. També s'hi van identificar modificacions a l'accés que podrien correspondre a la instal·lació d'una porta de fusta. A l'interior, diversos forats quadrats alineats a la paret fan pensar que es podrien haver utilitzat per subjectar una estructura de fusta, potser un llit.

Les excavacions han documentat materials que apunten que les cavitats van tornar a utilitzar-se o van ser freqüentades en èpoques posteriors, des del període talaiòtic fins a temps més recents, passant pel període medieval islàmic

En un altre dels hipogeus, els investigadors van localitzar una menjadora tallada en un dels bancs de pedra, un element que apunta a un possible ús com a estable. Les restes d'animals trobades al jaciment —entre les quals hi ha ovelles, cabres, bovins, porcs, cavalls o ases, conills i gallines— ofereixen noves pistes sobre les activitats que s'hi van desenvolupar. Aquesta interpretació planteja que, per adaptar l'espai a la presència dels animals, podria haver calgut rebaixar el terra per guanyar alçada i facilitar-ne l'entrada i l'estada.

La transformació més destructiva, tanmateix, va arribar amb l'explotació de la pedra. L'activitat extractiva dels segles XVI i XVII va alterar la fesomia d'algunes cavitats i en va modificar els nivells arqueològics. Sureda planteja fins i tot que algunes restes podrien correspondre a aliments consumits pels treballadors que hi anaven a extreure blocs de marès i que utilitzaven l'hipogeu com a petit refugi o lloc de descans. Les cavitats també es van reutilitzar al llarg del temps com a refugi o espai per guardar-hi animals. Aquesta successió d'evidències converteix Son Sunyer en un registre de llarga durada: un espai concebut per enterrar-hi els morts que, amb el pas dels segles, es va incorporar a altres activitats humanes.

La transformació més destructiva va arribar amb l'explotació de la pedra: l'activitat extractiva dels segles XVI i XVII va canviar la fisonomia d'algunes cavitats i va alterar els nivells arqueològics

Les xarxes d'intercanvi de metalls a la Mediterrània occidental

Les investigacions s'emmarquen en un projecte que situa l'arqueologia balear en un context molt més ampli: “Premetoc” (“Prehistòria i metal·lúrgia en les societats de la Mediterrània occidental”). Finançat per la Xunta de Galícia, amb aportacions del Consell de Mallorca i la col·laboració de l'associació Amics de Na Galera, el projecte vol comprendre com es relacionaven les diferents societats de la Mediterrània occidental a partir de l'estudi dels sistemes de distribució dels metalls durant l'edat del bronze.

Al jaciment d'Es Velar, situat al municipi de Santanyí, les excavacions van començar el 12 d'octubre amb l'objectiu d'ampliar les àrees investigades i localitzar restes d'activitat metal·lúrgica. Durant la campanya del 2025, l'equip va documentar nivells arqueològics ben conservats de finals del tercer mil·lenni abans de la nostra era. Les troballes apunten que Es Velar podria ser un dels jaciments a l'aire lliure més ben conservats d'aquest període i un dels exemples més destacats del grup arqueològic campaniforme a les Illes Balears.

La nova intervenció pretén localitzar restes metal·lúrgiques similars a les trobades en superfície durant la dècada de 1980, amb la finalitat d'avançar en el coneixement de l'activitat metal·lúrgica desenvolupada al jaciment. Els primers resultats dels treballs es presentaran al novembre en les Jornades Locals de Santanyí. La campanya compta, a més, amb el suport de l'associació cultural Lausa.

Un registre excepcional per estudiar la prehistòria mallorquina

Les primeres investigacions arqueològiques sobre Son Sunyer es remunten al segle XX. El jaciment va ser documentat de manera destacada durant la dècada de 1960 per l'arqueòleg Guillem Rosselló Bordoy, que va estudiar diverses de les cavitats funeràries i els materials que s'hi havien conservat. Els plànols d'algunes estructures també havien estat publicats per l'investigador i historiador Miquel Àngel Mascaró Pasarius.

Quan el 2016 van començar els treballs de neteja encapçalats per Jorge Argüello per localitzar les cavitats i alliberar-ne els accessos, els arqueòlegs van constatar que algunes mates i ullastres havien crescut fins i tot a l'interior dels hipogeus que havien quedat oberts al cel. A la coneguda com a cova de la Figuera, els brots dels arbres cobrien completament l'entrada original. La vegetació havia amagat del paisatge unes estructures que, malgrat la seva importància arqueològica, havien romàs durant anys fora de la mirada pública.

Els treballs de desbrossament es van reprendre el 2020, primer amb tasques de neteja i adequació del terreny i, posteriorment, amb excavacions arqueològiques. Aquestes intervencions han permès estudiar el conjunt amb noves tècniques d'investigació. Durant els primers treballs, els arqueòlegs ja havien observat nombrosos fragments de ceràmica de diferents èpoques i algunes restes humanes a la superfície, tot i que no les van arribar a recollir. La intervenció del 2022, que sí que va comportar la remoció de terres, va permetre recuperar nous materials, classificats en dues grans categories: restes de cultura material moble i restes bioarqueològiques.

L'inventari d'aquella campanya inclou 46 fragments arqueològics d'època moderna i 23 d'època medieval islàmica. Entre les peces ceràmiques hi ha materials relacionats amb la cuina, l'emmagatzematge i el consum. Aquests indicis apunten que les cavitats van tenir usos domèstics després de la seva funció funerària original i que algunes es podrien haver començat a reutilitzar ja durant el període andalusí. La col·laboració entre l'INCIPIT-CSIC, Jordi Hernández i l'equip de l'ICAC-CERCA ha donat continuïtat a aquest projecte.

Els hipogeus permeten estudiar com es construïen els espais funeraris i com s'organitzaven els enterraments col·lectius abans del desenvolupament de la cultura talaiòtica. La campanya d'enguany ha conclòs amb un resultat fonamental: la confirmació que l'hipogeu SSU9 conserva evidències de l'ús funerari prehistòric sota els estrats corresponents a etapes posteriors. El pas següent serà estudiar els materials recuperats i obtenir datacions que permetin precisar quan es va utilitzar la cambra i durant quant de temps.

Per a Sureda, el valor de Son Sunyer no es limita a l'antiguitat de les restes. El més important és que els materials conservats permeten plantejar noves preguntes i abordar-les amb els mètodes científics actuals.