Una cambra funerària oculta durant més de 3.000 anys obre una finestra inèdita a la prehistòria de Mallorca

El jaciment de Son Sunyer, a Mallorca, semblava que ja no guardava secrets des de la catalogació, als anys seixanta, de vuit hipogeus pertanyents a l'Edat del Bronze, el període que va precedir a l'illa la històrica cultura talaiòtica. Tanmateix, entre els sediments arrencats pel marès i, per tant, oculta a plena vista, els investigadors han descobert una cambra funerària inèdita que obre una oportunitat excepcional d'aprofundir en l'etapa que va transformar l'illa fa entre 3.000 i 4.000 anys. D'acord amb les primeres exploracions, es tractaria del novè hipogeu de la necròpolis, potencialment intacte, una circumstància inusual en un territori on la majoria d'aquestes cavitats han patit espolis i han estat reutilitzades al llarg dels segles com a refugis, estables i pedreres, cosa que ha impedit conservar íntegres tots els seus nivells. “Poder excavar un hipogeu nou amb tècniques del segle XXI és insòlit”, subratlla Pau Sureda, investigador de l'Institut de Ciències del Patrimoni (Incipit-CSIC) i responsable de les actuacions.

El descobriment, que permetrà estudiar per primera vegada en dècades un hipogeu del Bronze mallorquí amb metodologia arqueològica moderna i reconstruir amb més precisió com es concebien les pràctiques funeràries i l'organització de les comunitats illenques, ha tornat l'emoció a aquest jaciment situat a Es Pil·larí, a 10 quilòmetres de Palma, i obliga a reescriure un paisatge que es creia exhaurit. Els treballs, que codirigeix Sureda juntament amb Jordi Hernández, de l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica (ICAC) i autor de l'estudi Els hipogeus de Son Sunyer (Es Pil·larí, Palma), seixanta anys després, s'integren en un projecte que situa la investigació balear en un marc molt més ampli: la iniciativa busca comprendre la manera en què les diferents illes del Mediterrani Occidental es van relacionar entre si a partir de l'estudi dels sistemes de distribució dels metalls durant l'Edat del Bronze.

La recent troballa dialoga directament amb els treballs de Guillem Rosselló Bordoy, figura clau de la història i l'arqueologia mallorquines. Si Son Sunyer havia estat objecte d'algunes intervencions a principis del segle XX, va ser aquest reconegut investigador qui, als anys seixanta, va excavar i documentar el conjunt d'hipogeus fins ara coneguts al jaciment: estructures excavades a la roca que van des de les més senzilles, de planta circular, fins a les de planta allargada, amb corredor, antecambres i nínxols. El que va ser conservador del Museu de Mallorca també va registrar materials com botons d'os, cosa que suggeria continuïtat en els aixovars funeraris. La seva investigació va ajudar a definir com les comunitats del Bronze Mitjà i Final illenc concebien la mort: els cossos eren dipositats en coves artificials, acompanyats d'elements personals i possiblement urnes en petits bancs laterals.

En paraules de Sureda, Son Sunyer “és un clàssic de la prehistòria mallorquina i un exemple de com es realitzaven les pràctiques funeràries”, però, paradoxalment, aquest tipus de jaciments han estat “molt mal coneguts”. “Aquest moment del Bronze de fa aproximadament entre 4.000 i 3.000 anys va quedar una mica abandonat i fora dels principals projectes de investigació”, assenyala. Fins que fa cinc anys es van reprendre els treballs al lloc, primer amb campanyes de neteja i després amb campanyes d'investigació. L'investigador incideix en què la particularitat del jaciment rau en què les seves coves o hipogeus “van quedar retallats o alterats per una pedrera”, cosa que provoca que “tota la part del paladar o la part superior hagi desaparegut”.

Y és que, a més de ser objecte d'espolis documentats des del segle XVI, aquest tipus d'espais eren “molt llaminers” per refugiar-se, estovar animals i, sobretot, per extreure marès, cosa que va malmetre part de les estructures i del seu dipòsit arqueològic.

La troballa que va canviar-ho tot

En la darrera jornada de la campanya de 2024, quan l'equip ja donava per tancada una cavitat que havia deixat part de l'extracció els blocs de marès, va aparèixer un cantó de roca tallada que no encaixava amb l'explotació d'una pedrera. A partir d'aquí, tot va canviar. “Pensàvem que podria tractar-se del nínxol d'un d'aquests hipogeus, és a dir, una petita cambra lateral dins d'un d'ells”, recorda Sureda, qui relata que la troballa anava més enllà en correspondre “al que el que semblava un hipogeu inèdit” que no havia estat documentat fins aleshores.

El descobriment va provocar que es replantegessin les actuacions: en primer lloc, els investigadors van utilitzar un georradar amb l'objectiu de comprovar les alteracions al subsòl i determinar si, “efectivament, aquest indici podia correspondre a una possible cambra funerària”, recorda el científic. Després d'aquesta prospecció, l'equip va començar a excavar en una extensió de més superfície que va culminar en la troballa del novè hipogeu del jaciment.

“És molt rellevant: feia més de vint anys que no es documentava un hipogeu així”, subratlla Sureda, qui destaca l'excepcional del context: “Hi ha més de cent hipogeus documentats a Mallorca, però pràcticament només un o dos han pogut excavar-se amb metodologia arqueològica moderna. L'últim que va oferir nivells útils es va estudiar fa més de vint anys, i era ja una reutilització talaiòtica, mil anys posterior al moment original”.

El nou hipogeu, en canvi, podria conservar part del nivell funerari primigeni. No tota l'estructura està intacta: com tants altres, va ser afectat per l'explotació de marès que es va emportar per davant la coberta, però l'exploració de la meitat inferior podria bastar per investigar el que va ser una cambra excavada fa entre 3.000 i 4.000 anys. Sureda assenyala que, per ara, han delimitat tota la planta, tot i que encara no han excavat l'interior. “Això ho farem el proper any, amb metodologia específica”, precisa. L'arqueòleg confia a trobar nivells intactes, atès que només a les capes superficials ja han aparegut, entre d'altres, vestigis humans com peces dentals i restes òssies d'adults i nens. “Tot apunta que l'ús per al qual va ser concebuda la cova pot estar allà dins”, destaca.

Sureda confia que l'exploració permeti aportar informació sobre aquest ús fundacional. De fet, els investigadors compten amb dades preliminars obtingudes de l'estudi de restes humanes trobades en superfície com a conseqüència de les alteracions històriques del lloc: “Ja hem trobat peces dentals de tres, quatre o cinc individus amb restes òssies que podem atribuir a diverses persones, i això ja pot informar-nos, d'alguna manera, sobre les pràctiques funeràries d'aleshores i sobre quanta gent va ser enterrada allà”. En alguns casos, prossegueix, “hi ha ossos que són molt diagnòstics a nivell de sexe o d'edat, amb la qual cosa es podria afirmar que, efectivament, enterraven els cossos infantils juntament amb adults”.

En aquesta línia, subratlla que les restes humanes permeten estudiar patologies, malalties i dieta, a més de poder realitzar anàlisis d'ADN antic per establir quines relacions de parentesc o filiació genètica tenien aquestes poblacions amb altres del Mediterrani.

El metall com a motor de connexió

Les investigacions s'emmarquen, en concret, en el projecte 'Premetoc' (Prehistòria i metal·lúrgia a les societats del Mediterrani Occidental), finançat per la Xunta de Galicia -i que també ha comptat amb aportacions del Consell de Mallorca i la col·laboració de l'associació Amics de Na Galera-. La iniciativa busca analitzar de quina manera es van establir les relacions humanes a través dels metalls, que, subratlla Sureda, “juguen un paper important en la vida de les societats humanes”.

“Sabem que fins i tot es van fer grans esforços per explotar minerals i distribuir-los des de zones en què eren abundants a altres on eren molt escassos”, afegeix, asseverant que, durant l'Edat del Bronze, es van constituir xarxes de circulació “a llarga distància”: el metall es distribuïa des de Xipre i altres àrees del Mediterrani oriental fins a l'occidental, o des del sud de la península fins a Escandinàvia. Es tracta d'una àrea en la qual entren en joc els denominats estudis d'isòtops de plom, que permeten esbrinar o proposar d'on procedia cada peça i, amb això, indagar en altres camps de la vida social de les poblacions. En el cas de Son Sunyer, els investigadors han trobat fragments ceràmics de diferents èpoques, punxons metàl·lics i botons fabricats a partir d'ossos d'animals.

Els hipogeus són només una de les manifestacions de la prehistòria mallorquina, però el seu estudi permet entendre processos més amplis com la construcció d'espais subterranis artificials, l'organització social que requereix excavar cambres funeràries complexes o el paper del metall en la identitat comunitària abans que la cultura talaiòtica irrompés a l'illa. Sureda recorda com, cap a l'Edat del Ferro --que a Mallorca i Menorca va correspondre a l'etapa talayótica-, les poblacions van començar a construir espais monumentals -talaiots, monuments escalonats i torres-, encara que assenyala que les causes d'aquest canvi continuen sent una de les grans incògnites de l'arqueologia illenca.

Tant Sureda com Hernández assenyalen que els seus treballs a Son Sunyer s'enfocaran, a partir d'ara, a netejar les restes del derrocament de la pedrera de marès que cobreix l'interior del nou hipogeu i determinar l'estat de preservació de les possibles restes prehistòriques. Si es conserven, subratllen, seria el primer hipogeu mallorquí en poder ser excavat mitjançant metodologia científica actual, cosa que permetrà extreure informació més exhausta sobre les tradicions d'enterrament de l'Edat del Bronze, la construcció d'aquestes estructures i la població allà enterrada, convertint així el jaciment en un dels més valuosos del Bronze insular en dècades. Si el nivell fundacional de la cambra funerària ha sobreviscut al llarg de més de tres mil·lennis, Mallorca podria recuperar un transcendental fragment perdut de la seva pròpia prehistòria.