La bomba de casa

Leer versión en castellano

Agafar un tros de bosc i arrabassar-li les fulles per fer-ne fusells. Violar un arbre i fer-ne fills d’arrels nostrades. Ficar-se una muntanya ben endins de la boca per escopir un poema i un crim. Robar-li la terra a la terra i esquarterar la terra amb la terra. Quan no fa ni dos dies que s’ha utilitzat la verdura i la verdor —pobres els tanys, pobres les tiges!— per encendre la foguerada apologètica que ha socarrimat persones i pobles, quan no fa ni dos dies que de mal digerida mala consciència ens hem omplert de memorials de desgreuge i de discursos compungits i postissos, quan encara no fa ni dos dies Europa continua enderiada en la fabricació de racistes de raça i de violents de bandera. Com Kafka, Pere Quart va ensumar les panteres terribles abans d’hora i va encertar. Ja el trenta-quatre avisava dels caps que volarien pel cel dels crematoris d’Alemanya: «per segar roses la destral us cal,/ Adolf, brètol total?». Que s’han fet servir cimals, corriols i muntanyes —pobres els tanys, pobres les tiges!— per bastir místiques trinxeraires i essències carnisseres és segurament d’allò més llegit, més conegut i més dit. Però «el mal, com ja se sap, s’estén com un fong» (Hannah Arendt). La versió més recent i «de casa»: la vigatana Plataforma per Catalunya de Josep Anglada acompanya el seu decàleg d’una fotografia de Montserrat. Un reguitzell d’atzagaiades xenòfobes fereixen la muntanya —tan guapa, ella!— i la llengua amb què es diuen. El rosari inacabable de «per als de casa» que apareix al butlletí que ha repartit el partit per ara el vint-i-cinc d’aquest mes és propi dels malalts del cap i de pertot més perillosos. Que un senyor que s’atreveix a dir que «una dona marroquina embarassada que viu el seu quart embaràs als quaranta-un anys, reconeix viure de l’administració des de fa molts anys i malgrat tot segueix portant nens al món», que «els conflictes greus sempre vénen amb els immigrants de segona generació», que «no podem assimilar 1.200.000 immigrats, per la qual cosa exigirem la repatriació de tots els il·legals, delinqüents i aturats de llarga durada», que aquest senyor es presenti tranquil·lament i a la lleugera a unes eleccions que se suposen democràtiques i que vagi pel món obtenint alguns milers de vots ens hauria de fer plantejar el què i el com d’un sistema polític en què la llibertat d’expressió, a més d’un dret, pot ser una bomba.

Leer versión en castellano

Agafar un tros de bosc i arrabassar-li les fulles per fer-ne fusells. Violar un arbre i fer-ne fills d’arrels nostrades. Ficar-se una muntanya ben endins de la boca per escopir un poema i un crim. Robar-li la terra a la terra i esquarterar la terra amb la terra. Quan no fa ni dos dies que s’ha utilitzat la verdura i la verdor —pobres els tanys, pobres les tiges!— per encendre la foguerada apologètica que ha socarrimat persones i pobles, quan no fa ni dos dies que de mal digerida mala consciència ens hem omplert de memorials de desgreuge i de discursos compungits i postissos, quan encara no fa ni dos dies Europa continua enderiada en la fabricació de racistes de raça i de violents de bandera. Com Kafka, Pere Quart va ensumar les panteres terribles abans d’hora i va encertar. Ja el trenta-quatre avisava dels caps que volarien pel cel dels crematoris d’Alemanya: «per segar roses la destral us cal,/ Adolf, brètol total?». Que s’han fet servir cimals, corriols i muntanyes —pobres els tanys, pobres les tiges!— per bastir místiques trinxeraires i essències carnisseres és segurament d’allò més llegit, més conegut i més dit. Però «el mal, com ja se sap, s’estén com un fong» (Hannah Arendt). La versió més recent i «de casa»: la vigatana Plataforma per Catalunya de Josep Anglada acompanya el seu decàleg d’una fotografia de Montserrat. Un reguitzell d’atzagaiades xenòfobes fereixen la muntanya —tan guapa, ella!— i la llengua amb què es diuen. El rosari inacabable de «per als de casa» que apareix al butlletí que ha repartit el partit per ara el vint-i-cinc d’aquest mes és propi dels malalts del cap i de pertot més perillosos. Que un senyor que s’atreveix a dir que «una dona marroquina embarassada que viu el seu quart embaràs als quaranta-un anys, reconeix viure de l’administració des de fa molts anys i malgrat tot segueix portant nens al món», que «els conflictes greus sempre vénen amb els immigrants de segona generació», que «no podem assimilar 1.200.000 immigrats, per la qual cosa exigirem la repatriació de tots els il·legals, delinqüents i aturats de llarga durada», que aquest senyor es presenti tranquil·lament i a la lleugera a unes eleccions que se suposen democràtiques i que vagi pel món obtenint alguns milers de vots ens hauria de fer plantejar el què i el com d’un sistema polític en què la llibertat d’expressió, a més d’un dret, pot ser una bomba.