Comissió Pujol: Catalunya s'emancipa

La compareixença de Jordi Pujol al Parlament va ser una nova escenificació de l'enfonsament de l'era en què l'expresident de la Generalitat i el seu partit van mantenir l'hegemonia política a Catalunya. Jordi Pujol va menystenir al Parlament, i al país que tant va utilitzar com a bandera, amb els seus silencis i amb les seves expressions (“Diuen, diuen, diuen...”) Però la successió de preguntes i la manca de respostes van resultar demolidores. Configuren un retrat del pujolisme, d'un règim clientelar entorn del clan familiar que porta el seu nom.

L'estratègia de la família és remetre’s als tribunals, però el que es dirimeix en la comissió d'investigació del frau fiscal, coneguda com a Comissió Pujol, és la responsabilitat política. I al Parlament se celebra un judici a una època, un judici polític. No jurídic i, com a conseqüència, no està pendent ni de sentències ni de recursos. El judici polític que, setmana rere setmana, se celebra al Parlament porta camí de convertir-se en una pesada condemna sobre el llegat de Jordi Pujol, i per al major d'ells, Convergència Democràtica de Catalunya. La gestió d'aquesta llosa marcarà la política catalana i decidirà si la sagnia es limita al pujolisme o acaba afectant al moviment polític que encarna avui CDC.

Cada jornada de la comissió d'investigació obre ferides que només el temps dirà si es tanquen i permeten, de nou, fotos conjuntes entre CiU i, per exemple, ERC i la CUP, que ahir van mantenir una actitud implacable. O si aquestes profundes ferides incidiran directament en l'eix que s'albira per a les pròximes conteses electorals, on la regeneració democràtica pot jugar un paper decisiu. Tant o més que el sobiranisme.

Cada pas cap a la refundació de CDC va en la direcció de desprendre’s del pujolisme. El líder del partit, el president Artur Mas, sap que ha de deixar anar llast. La família que el va catapultar al poder se sent ara abandonada. Jordi Pujol ho va verbalitzar: “Suposant que el meu partit m'hagués abandonat, que no li dic ni que sí ni que no (...) no em sento gens abandonat per molta, molta gent”. Marta Ferrusola va anar més lluny i va proclamar que “Catalunya no es mereix” una comissió d'investigació com la del Parlament. El seu fill, Jordi Pujol Ferrusola, va mantenir un to desafiador davant els parlamentaris. Tots tres, pare, esposa i fill, van reflectir la Catalunya que el clan Pujol va considerar el seu patrimoni. Per fortuna, aquesta Catalunya ja no existeix. S'ha emancipat. Aquest és el veritable canvi d'època que s'escenifica al Parlament.

La compareixença de Jordi Pujol al Parlament va ser una nova escenificació de l'enfonsament de l'era en què l'expresident de la Generalitat i el seu partit van mantenir l'hegemonia política a Catalunya. Jordi Pujol va menystenir al Parlament, i al país que tant va utilitzar com a bandera, amb els seus silencis i amb les seves expressions (“Diuen, diuen, diuen...”) Però la successió de preguntes i la manca de respostes van resultar demolidores. Configuren un retrat del pujolisme, d'un règim clientelar entorn del clan familiar que porta el seu nom.

L'estratègia de la família és remetre’s als tribunals, però el que es dirimeix en la comissió d'investigació del frau fiscal, coneguda com a Comissió Pujol, és la responsabilitat política. I al Parlament se celebra un judici a una època, un judici polític. No jurídic i, com a conseqüència, no està pendent ni de sentències ni de recursos. El judici polític que, setmana rere setmana, se celebra al Parlament porta camí de convertir-se en una pesada condemna sobre el llegat de Jordi Pujol, i per al major d'ells, Convergència Democràtica de Catalunya. La gestió d'aquesta llosa marcarà la política catalana i decidirà si la sagnia es limita al pujolisme o acaba afectant al moviment polític que encarna avui CDC.