Catalunya Opinión y blogs

Sobre este blog

Dignitat salarial a 1.000

Un salari digne per a tothom és un principi bàsic i irrenunciable. Però la quantitat fixada actualment de 655 euros al mes és del tot insuficient per viure dignament i cal elevar-la a una xifra raonable i justa.

Una de les meves propostes econòmiques recollida al programa electoral de les darreres eleccions municipals era la proposta d’establir un Salari Mínim de Ciutat, de mil euros, començant per l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i amb l’aspiració d’estendre-ho a tot Catalunya. Per què mil? Hem arribat a aquesta xifra a partir de dues consideracions. La primera parteix d’aplicar un augment del 26,2%, que és la diferència del cost de vida a Barcelona respecte la mitjana espanyola. En la segona, s’aplicaria la Directiva Europea que mana que el SMI ha d’equivaldre a un 60% del salari mitjà. Tant si es calcula d’una manera com de l’altra, el còmput ronda els mil euros (la primera una mica per sota, i la segona, una mica per sobre). Per tant la nostra proposta és aplicar un barem arrodonit als mil euros (en 12 pagues mensuals).

La proposta ja s’aplica a altres ciutats de món

Més enllà de les raons morals i de justícia social que pertoquen, aquesta proposta està avalada per altres arguments de pes. Hi ha nombrosos precedents a altres indrets del món. Ciutats americanes com Nova York, Chicago, Los Angeles, México DF o Montevideo. A Europa, tenim l’exemple dels Länder alemanys, que també apliquen aquest criteri.

Un estudi elaborat pels prestigiosos economistes David Card i Alan B. Krueger sobre els salaris mínims i l’ocupació demostra que els territoris o ciutats amb salaris més alts no generen atur ni són més improductius. Més aviat el contrari; allà on els salaris són més precaris, és on l’atur i la precarietat i el baix rendiment són més acusats. Això s’explica perquè en un indret on predominen els salaris alts, s’estimula la formació, la qualificació professional, s’atrau la mà d’obra més preparada, també es genera més consum, s’estimula l’activitat econòmica, es paguen més impostos i es garanteix major benestar.

L’economista nord-americà Paul Krugman, en un article publicat al New York Times, defensa que han de ser els estats i les polítiques públiques qui, en varietat de formes, encoratgin les empreses a optar per l’estratègia d’un bon salari. Krugman fa un temps creia que l'augment del salari mínim tindria un efecte negatiu sobre l'ocupació, però ara defensa tot el contrari. El salari mínim, assegura ell, no costa llocs de treball, perquè el mercat de treball el configuren persones i hi ha importants beneficis personals, fins i tot per a l’empresari: més motivació, menys rotació, augment de la productivitat. Aquests beneficis compensen en gran mesura l'efecte directe dels majors costos de mà d'obra, i, per tant, l'augment del salari mínim no costa llocs de treball.

Garanties d’aplicació

La idea a llarg termini és arribar a un Salari Mínim Català, dins un marc econòmic i laboral de país que es podrà assolir quan tinguem independència econòmica. Un cop més, la dependència de l’Estat espanyol ens impedeix recórrer el nostre camí, ara cap a una dignificació dels salaris. Mentrestant, i per assolir-ho, cal començar ara, i començar per Barcelona, que és on la diferència del cost de vida en relació amb el salari mínim interprofessional espanyol és més pronunciada.

L’establiment del Salari Mínim Interprofessional (SMI) a l’Estat espanyol ha tendit a marcar salaris molt baixos. Aquesta política de precarietat laboral ha contribuït a la bombolla immobiliària, de la qual encara en patim les conseqüències, o a la degradació del model laboral en el turisme.

Dels països europeus capdavanters, per sobre dels 1.400 euros mensuals, hi figuren Luxemburg, Bèlgica, Països Baixos, Alemanya, Irlanda, França i Regne Unit. Amb diferència, i per sota dels 800 euros hi segueixen Eslovènia, després Espanya en el novè lloc, i altres països, com Malta, Grècia, Portugal, Turquia, Polònia o Romania.

La mesura plantejada no proposa inflar artificialment els salaris, sinó acabar amb un llindar artificialment baix. Tampoc es tracta de cobrir-ho amb subsidis o prestacions, sinó que cal establir-la a partir de la concertació dels tres agents implicats: empresa, sindicats i administració.

La llei espanyola de l’Estatut del Treballador estableix que és el govern espanyol qui fixa el SMI, però en cap cas diu que no es pugui marcar un llindar superior. De fet, abans existien els convenis provincials i, sectorialment, es fan convenis per gremis i sectors. En aquest sentit, l’Ajuntament de Barcelona i l’AMB poden exigir que les empreses concursants compleixin amb aquest SMI de Ciutat. Ha de ser, però, un acord consensuat amb els agents socials, tant les administracions com la patronal i els sindicats, per tal que sigui realment una millora compartida i d’obligat compliment per totes les parts.

Si volem un país amb una activitat econòmica competitiva exemplar i que generi ocupació, és cabdal i moralment imprescindible poder dir que a l’AMB no es paguen sous de misèria.

Un salari digne per a tothom és un principi bàsic i irrenunciable. Però la quantitat fixada actualment de 655 euros al mes és del tot insuficient per viure dignament i cal elevar-la a una xifra raonable i justa.

Una de les meves propostes econòmiques recollida al programa electoral de les darreres eleccions municipals era la proposta d’establir un Salari Mínim de Ciutat, de mil euros, començant per l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i amb l’aspiració d’estendre-ho a tot Catalunya. Per què mil? Hem arribat a aquesta xifra a partir de dues consideracions. La primera parteix d’aplicar un augment del 26,2%, que és la diferència del cost de vida a Barcelona respecte la mitjana espanyola. En la segona, s’aplicaria la Directiva Europea que mana que el SMI ha d’equivaldre a un 60% del salari mitjà. Tant si es calcula d’una manera com de l’altra, el còmput ronda els mil euros (la primera una mica per sota, i la segona, una mica per sobre). Per tant la nostra proposta és aplicar un barem arrodonit als mil euros (en 12 pagues mensuals).