Carles Fons: “Els homes per la igualtat hem de contraposar-nos al mascle ibèric”

Carles Fons es defineix com a altermundista i ciutadà compromés. Animador sociocultural, ha anat completant la seua formació amb estudis de gènere, feminisme i igualtat. És l’home que s’amaga darrere del polèmic cartell de Bertín Osborne, el mascle ibèric, que va utilitzar Podem per a anunciar un curs destinat principalment a altres homes per a identificar i resoldre comportaments masclistes. Fons també s’identifica amb l’esquerra, el feminisme i el republicanisme i creu que els tres moviments han d’anar agafats de la mà per un canvi de model.

“Si ets home i tens la voluntat d’erradicar les violències masclistes, que deixe d’existir la bretxa salarial, que les dones puguen anar pel carrer de nit sense amenaces de cap mena, que no hi haja cap discriminació per raó de sexe o orientació sexual, o si vols viure de manera plena la paternitat, expressar els teus sentiments en públic sense pudor, viure sense exigències culturals de com t’has de comportar pel fet d’haver nascut home, el teu espai de participació és el moviment feminista, és a dir la desconstrucció del patriarcat neoliberal i la lluita per una societat nova, igualitària, justa i solidària”, afirma en un dels seus textos.

Pregunta: Què és l’home després del #MeToo i el 8M?

Resposta: Assistim a un moment molt interessant des del punt de vista sociològic. La crisi de la masculinitat tradicional està diagnosticada. Els homes històricament han tingut el paper de protectors i proveïdors i el moviment feminista, després de les onades i amb el seu recorregut històric, una de les coses que ha posat damunt la taula és que les dones no necessiten ser protegides ni proveïdes. A partir de llavors, l’home es queda descol·locat, afecta la seua identitat. Aquesta crisi es reflecteix en dos vessants: l’igualitari, dels que considerem que hem de revisar-nos i repensar la nostra posició; i la que veiem en les expressions neomasclistes que es refermen en el discurs patriarcal i està present en la societat.

L’home nou, el que vol lluitar per la igualtat i revisar-se, a qui s’assembla

Tenim un problema, perquè estem mancats de referents públics. En mitjans de comunicació i en producció cultural es veuen models d’homes diferenciats del patriarcat. A l’Estat espanyol, hem de contraposar-lo a la figura del mascle ibèric, que encarna aqueixa masculinitat nociva, prepotent i violenta. Cal contraposar-hi aqueixos models que proposen un diàleg, una relació de respecte i d’iguals amb les dones. Tenim problemes amb això perquè, efectivament, el patriarcat té mecanismes de refermament. No ens és fàcil.

Des d’Homes per la Igualtat volem construir referents públics que siguen igualitaris. L’alcalde de la Corunya va haver de deixar una entrevista perquè estava cuidant els seus fills i això va ser notícia, mentre cada dia les dones s’inhibeixen d’un possible desenvolupament públic perquè estan a càrrec de les cures.

No tindre referents us complica la faena?

Bé... Partim d’aqueixa base. Que no hi ha referents i cal crear-los. Hi ha pel·lícules com Truman que plantegen dues maneres de veure la masculinitat, Je ne suis pas un homme facile (‘No sóc un home fàcil)... Comença a haver-hi referents.

I fora de la ficció?

Hi ha alguns personatges públics com Octavio Salazar o Ritxar Bacete, companys de lluita. Ens movem en un àmbit complex. Som homes en un espai polític desenvolupat per dones. Tenim molt present que la veu cantant i la presència han de liderar-la les dones. Interpel·lem homes i necessitem traure cap, però no volem usurpar el protagonisme que legítimament s’han guanyat les dones.

El mite del mascle alfa, del mascle ibèric.. Les dones ja sabem quin mal ens fa. I als homes?

Ens fa mal en tant que situa en l’espai col·lectiu què s’espera de nosaltres. Una de les nostres denúncies és que, a través del procés de socialització, se’ns ensenya a ser homes d’una manera nociva, tant per a nosaltres com per a les dones. La masculinitat hegemònica provoca una falta de desenvolupament integral de la persona, té la seua emocionalitat castrada, una sèrie de deficiències emocionals, que generen frustració... tens un còctel Molotov. Et posa una cotilla que impedeix el desenvolupament ple.

Judith Butler deia en una entrevista recent que necessitem una desconstrucció de la masculinitat perquè el fet de ser home no implique el dret a usar la violència. Hi està d’acord?

Sí. Crec que el concepte de violència com a forma de relació entre les persones la introdueix la masculinitat. Hi veig una relació directa. No dic que siga innat, és un element que està en la naturalesa, però com a forma de relació social... la introdueix la masculinitat. En la mesura en què siguem capaços de desconstruir aqueixa masculinitat, anirem canviant la violència pel diàleg i la construcció igualitària.

Com podríem explicar la masculinitat tòxica?

La masculinitat que introdueix l’element de la violència en la relació, especialment envers les dones i la que perjudica cadascun de nosaltres en tant que ens impedeix un desenvolupament complet de les nostres capacitats i emocions.

Es parla molt a hores d’ara de la crisi de la masculinitat i hi ha uns quants corrents que intenten explicar-la. Un n’és el del psicòleg canadenc –reconvertit en estrela mediàtica– Jordan Peterson. Ell ataca homes com tu, amb el teu discurs, les feministes... i diu que aquesta crisi es deu al fet que es culpa els homes pel fet de ser-ho. Com es pot combatre aquest discurs?

El tenim present a l’Estat espanyol. Hi ha forces polítiques en el parlament que l’encarnen. Fins i tot emetent missatges fal·laços i difícils de desmuntar en obert. Un dels arguments d’aquests corrents és denunciar que l’avanç dels drets de la dona va en detriment dels drets de l’home. La fal·làcia d’aquest corrent, intencionada, vol fer confondre drets amb privilegis. Si canvies la frase, l’afirmació es converteix en real. Parlem que els homes ocupem una sèrie de privilegis per ser homes i haver nascut homes, ocupem una posició en la societat i efectivament parlem que els avanços dels drets efectius de la dona es basen en la supressió de privilegis dels homes. Aqueix matís de confondre privilegis amb drets és el que porta aquesta gent a tindre audiència i molts homes es veuen reflectits en el seu discurs, perquè es veuen amenaçats.

No et sembla que la dicotomia de drets i privilegis pot ser una mica tramposa? El privilegi de no ser assetjat pel carrer, cobrar un salari digne... Són aspectes bàsics.

Hi coincidisc. No ser assetjat no és un privilegi. Sí que considere que ho és que els homes tinguem prioritat en l’accés al treball, perquè no estem penalitzats per la cultura patriarcal que planteja que la responsabilitat de les cures és de les dones.

No estar penalitzat és un privilegi?

És un privilegi respecte de les dones pel simple fet de ser home. És un avantatge que no és aïllat del conjunt de la cultura. Sobre la base de molts avantatges quotidians no som qüestionats per a accedir a un lloc de responsabilitat. Jo considere que, respecte a les dones, tenim una sèrie de privilegis que no són qüestionats i que el neomasclisme pretén confondre-ho amb drets.

Bé, el sistema està fet per vosaltres a la vostra mesura...

Si, les regles del joc, les normes de convivència estan definides històricament per homes i per a homes i moltes situacions no acaben de resoldre’s. Encara tenim un concepte de ciutadania que ve de la revolució francesa amb la declaració dels drets de l’home, que va negar de manera expressa a les dones formar-hi part. S’han anat introduint pegats legislatius i conquistant drets, però encara no ens hem qüestionat el concepte de ciutadania des d’una perspectiva igualitària.

Quin és el perfil d’home que va als teus tallers?

De manera majoritària, són dones que participen del moviment feminista i troben en aquest discurs una mica d’aire fresc. Cada vegada hi ha més homes que, a través de les seues experiències, especialment roïnes amb la masculinitat hegemònica, troben un àmbit discursiu en què es poden desenvolupar de manera plena.

Entenc que els que hi van ja estan una mica conscienciats. Què passa amb la resta?

El discurs va dirigit al conjunt dels homes. Tenim una pugna ideològica amb el neomasclisme. Tenen els mitjans de comunicació, la publicitat... Però no ens ve de nou, ja ho sabíem quan vam començar a moure’ns en aquest camp. Va obrint-se camí el discurs.

Veient el material que utilitzeu, es veu que interpel·leu els homes directament, de tu a tu, en el seu àmbit privat, Què hi ha de l’acció col·lectiva?

Tenim una particularitat. Els homes tenim una tendència a parlar d’allò públic, d’elements externs, però poc costum d’aplicar-nos el conte a cadascun de nosaltres. Hem aprés a no fer atenció a allò personal. L’element de revisió ens interpel·la cadascun. El lema és que cada home és una revolució. Quan entrem a revisar la masculinitat ens trobem amb barreres impossibles de superar de manera individual. Per tant, hem d’elaborar estratègies col·lectives. En les xarrades sempre pose l’accent en el fet que cadascú tenim competència pròpia, però que de manera necessària cal fer el pas a allò col·lectiu, perquè parlem d’un canvi de model cultural. Fins i tot projectant en l’aspecte polític mesures que forcen el canvi.

Per què un home per a fer tallers a altres homes?

Desgraciadament, el patriarcat estableix una jerarquia sobre qui emet el discurs i com és d’important. Quan és un home el que interpel·la un altre home, des d’aquesta perspectiva, li parla un igual. L’important és que parlem el mateix llenguatge, el mateix codi i som capaços d’interpel·lar-lo. Desgraciadament és així...