Era el nom d´un excels grup dels vuitanta, però no deixa de parèixer la història de sempre, relacionada amb les reivindicacions valencianes a l´Estat central. En este cas, encarnades en la Dama d´Elx, com a genuïna metàfora de l´espoli, en tots els ordres, que ha acabat per empobrir València. Per davall de la mitjana espanyola. El patrimoni, en definitiva, només és la manifestació superficial d´un problema endèmic de desviació trilera de la riquesa (disfressat de solidaritat interterritorial del Levante feliz) que demana una solució peremptòria.
Recorde l´anècdota trista que relatava la meua professora d´història de l´art de l´institut. Comentava que una ministra grega (el país no és ara lo important) de Cultura es va agenollar a les escalinates de l´equivalent londinenc al Museo Arqueológico Nacional, després de la seua primera visita, i començà a plorar. El motiu: la quantitat d´obres del patrimoni històric i artístic grec en mans dels britànics. Una mena d´imperialisme cultural extractiu. Més enllà dels detalls concrets del relat anterior, la força de la imatge és prou poderosa.
El 30 de juliol de 1987, Unio Valenciana ja va presentar una proposició no de llei a les Corts Generals per demanar el retorn de la Dama al seu lloc d´origen. Els arguments eren els mateixos que va emprar el govern espanyol en 1941, quan la Dama estava a França: no trobar-se en el seu entorn natural. Per tant, haurem de concloure que els anhels dels ciutadans d´Elx i, per extensió, del poble valencià, són perfectament legítims. Des de llavors, tots els governs centrals han desestimat esta reivindicació.
Els emplaçaments de vies de comunicació, esdeveniments o el mateix patrimoni històric artístic no són, en cap cas, aleatoris. Per això, pot arribar a costar més anar de València a Madrid que de València a Alacant. Per això les comunicacions d´Espanya són radials, en lloc de reticulars. Per això, en definitiva, volem que la Dama torne a Elx. Perquè vertebració, patrimoni i onomàstica (a vore si aprenen a respectar-la, que en tenim anys de tradició, els Gordó de tanda...), sempre que vagen acompanyats de reivindicacions reals, equivalen a poder. I, en última instància, a diners.
Eixe actiu que determina la qualitat de vida dels pobles. Per damunt de qüestions identitàries, però íntimament vinculat a la defensa unitària i privativa d´interessos.
Així que, com la Dama és d´Elx, la volem a casa. Com a símbol de valencianitat i font de riquesa.