Carme Cardona (escriptora): ¿Quin preu estem disposats a pagar per a determinades coses en la vida?

Carme Cardona Bartual ha transitat per la novel·la fantàstica juvenil, la narració infantil, el drama amb tocs de thriller rural, com feu en La nova mestra (Edicions del Bullent), i ara la novel·la negra amb Les síl·labes del teu nom. En totes dues —si bé en escenaris i èpoques ben distintes—  Carmona conrea la narració d’intriga i crims, amb tot el que implica el gènere: personatges peculiars, diàlegs vius i dinàmics, misteri i tensió, la investigació policíaca i, per descomptat, el costat sòrdid de la vida.

Les novel·les de Cardona, a més, venen envoltades de la seua capacitat literària de crear una atmosfera que acompanya el suspens, uns personatges atractius i humanitzats, i una visió crítica de la societat, la d’abans i la d’avui: “la crítica social és inherent a la novel·la negra, perquè acostuma a retratar el més fosc de la societat”, comenta l’autora.

Quan l’escriptora de Benaguasil va començar a guanyar premis —en du ja uns quants— feia anys que escrivia i compaginava l’escriptura amb la docència. De fet, és professora de valencià en un institut del Camp de Túria: “m’agrada molt ser professora, i estic molt a gust amb els meus adolescents. Saben que escric, però no és una cosa que jo diga molt. Tampoc els meus companys de feina coneixen la ”meua vida secreta“ [riu]. Amb tot, jo no ho veig com un treball A i un treball B, sinó que els done a tots dos la mateixa importància. La vessant literària no sé quant durarà, però dure el que dure, vull gaudir-la i estar-hi present. I encara que no publicara ja res més, continuaria escrivint”.  Assegura que ha escrit des de joveneta i que no sap viure sense escriure. Com deia Fuster: “I morir ha de ser deixar d’escriure”... “Tinc relats guardats de fa molts anys sobre bruixes que anaven a una escola, abans fins i tot del boom de Harry Potter”.

Hem quedat amb Carme Carmona als voltants del Mercat Central de València. Hi arriba puntual, Jesús i jo la veiem venir sense saber si és ella. Ens hem vist en una ocasió només fa quasi un any i avui no la reconec. Em demana Jesús si serà ella, dubte, finalment sí, és ella. Té un somriure bonic, una pell quasi de porcellana i els llavis pintats de roig. Du ulleres de muntura de pasta negres i uns cabells solts ondulats i pèl-rojos.Diria que l’envolta  una estètica que evoca les xiques “pin-up”, però amb un toc valencià: falda llarga i ampla amb estampat de lleopard, samarreta negra, ungles negres de manicura, i sabatilles d’espart negres amb floretes de colors i una travessa al costat. Tot modern, fi i ben combinat. Un aspecte suggeridor, alegre, de sensualitat innocent. El seu to de veu és baix, parla relaxadament, amb una dolçor que ho embolcalla tot. Costa imaginar-la —potser pels estereotips en què tots caiem— tramant aquestes històries on la crueltat i la vilesa humana s’ajunten de la mà.

És l’hora de berenar, l’ambient és tranquil, lleugerament assolellat, la ciutat es desperta de la sesta, els menuts fa poc que han eixit d’escola. És un bon moment per a un café i una conversa. Tanmateix, i  hipotèticament, és clar, qui sap on i com, no puc deixar de pensar que en algun lloc de la ciutat o algun poble dels voltants podria estar ocorrent un crim, una amenaça, un suborn, o qualsevol abús de poder imaginable. Al capdavall, aquest costat fosc, amarg, sòrdid, també és part de la vida,  hi està latent, i present, però només el veiem quan les notícies en parlen o quan algú el retrata, com ara Carme Carmona en Les síl·labes del teu nom, una novel·la negra que transcorre pels camins més obscurs del poder en la València contemporània, les enveges familiars, l’homofòbia, i que va seduir un jurat que hagué de triar entre 64 obres.

Li pregunte a Carme què li aporta la novel·la negra  i, per què sol triar el gènere del misteri? “Em ve des de xicoteta. És estrany, però he crescut amb El jovencito Frankenstein, La Bola de Cristal i la Família Monster, i sempre m’ha atret el gènere. Des de fa uns anys em crida molt l’atenció el True Crime, programes com ara Crims de Carles Porta o L’hora fosca a À Punt,  és un gènere de documental que cada vegada té més èxit. Hi ha un parell de sèries que m’agraden molt, com ara True detective, sobretot la temporada amb Jodie Foster, i Sharp Objects.

Per què serà? “Doncs en part perquè tots tenim un costat de morbositat i curiositat davant d’aquesta vessant fosca de la vida, i veure-la com a espectador o llegir-la com a lector és còmode perquè la contemples estant fora de perill”. “Sempre m’ha intrigat molt per què una persona pot arribar a realitzar determinats actes cruels, quin és el procés que la du fins allà i, sobretot, m’atreu molt la investigació al voltant de la psicologia de les persones”. “Un altre aspecte que em treballava al cap és quin preu estem disposats a pagar per a determinades coses en la vida”.

Així ho evoca també la detectiu protagonista de la història, Lola Desco, una dona alta, atlètica, rossa, amb poca traça, femenina quan vol, que du una vida desordenada i amb històries amoroses que no quallen: “Tant en la carrera de criminologia com en la meua trajectòria com a detectiva havia vist moltes coses, la gran majoria desagradables. Les persones vivien en una aparent placidesa que es podia trencar en qualsevol moment; era en aquest trencament, en el vessant més fosc i sinistre de la realitat, on treballàvem nosaltres. No sempre era fàcil”.

Les síl·labes del teu nom és una novel·la negra, molt ben travada i amb un ritme que a penes decau. El començament és ja capaç de clavar-nos de ple en la història. Tot plegat, un relat de personatges creïbles, amb febleses i contradiccions, “una àncora de normalitat en un món despietat”, dirà la veu narradora, fora dels estereotips que de vegades envolten el gènere, i amb tocs d’humor molt d’agrair, alguns ben valencians. Una València, a més, que fa d’escenari i de protagonista alhora. No de bades fa pensar en la petjada del mestre a casa nostra del gènere, Ferrant Torrent. Li pregunte a Carme si ningú no hi ha trobat un paral·lelisme, una semblança, amb Torrent. “Sí, algú m’ho ha dit, i m’omple d’alegria perquè per mi ell és un referent i l’he llegit des de fa anys”.

Li pregunte si té la sensació que amb aquesta darrera novel·la ha fet un pas més enllà. “D’alguna manera —apunta— és el resultat de tot el que he anat explorant en les novel·les anteriors: els secrets, la memòria, les relacions humanes, el territori i, sobretot, la part fosca que tots podem amagar darrere d'allò que els altres veuen de nosaltres. Les síl·labes del teu nom em va plantejar dos reptes importants: volia que la prostitució de què parlava fora classista, de luxe, per a donar-li el punt de les altres esferes, la doble moral. Ara en diuen escorts o xiques de companyia, xiques d’imatge, i això ha creat polèmica, perquè cap d’eixes paraules és la paraula puta o prostituta, i hi amaga una altra realitat. Normalment són xiques joves que conviden a festes per a entretindre futbolistes, famosos, polítics”.

“Un altre dels aspectes clau del llibre és la transsexualitat: dos dels personatges són transsexuals, i mostren el reflex d’una realitat que té dues cares. Sovint ignorem que el 80% dels transsexuals es dediquen a la prostitució perquè no els és fàcil trobar feina com a dona trans”.

I la novel·la mostra aquesta realitat: “Sí, Naomi Price no troba més remei que la prostitució de luxe i invertir tot el que guanya en el seu cos. I Daniela Col·lodi (Daniel, segons com), per sort, aconsegueix, amb ajuda de la protagonista assassinada, obrir un negoci propi i ser empresària”. Ella serà, de fet, qui contractarà els serveis de l’agència de detectius de Custodi, en un edifici reconeixible del centre de València, i on treballa Lola Desco.

Arribem al final de la conversa, i Carme em comenta que en ple procés creatiu va viure moments difícils: “En setze mesos vaig perdre, primer la mare, malalta de càncer, després el pare, i després un cosí que per mi era com un germà, i per això els he dedicat el llibre. Fou una etapa dura, i recorde que quan ma mare estava malalta em van demanar col·laborar amb el Podcast Cròniques Edetanes literaturitzant un crim real.  En les hores mortes de la sala d’espera prenia notes i anava escrivint, però em costava molt. Una sala d’espera oncològica és un forat negre”.