Durant les últimes falles, mentre veia uns xiquets tirar petards en un solar sota la molt pedagògica mirada dels seus progenitors, em va vindre al cap aquella vegada que vaig tirar una granada —granada, no magrana— en el campament de reclutes de Cerro Muriano, on allò del milicià de Capa. En vam tirar una tots els de la companyia, l'un darrere de l'altre, vigilats per un sergent d'instrucció visiblement acollonat perquè no es fiava gens que aquella rècula de terrossos sabera comptar fins a cinc, que era, crec, el temps que calia esperar per a llançar la bomba després de llevar-li el fiador. Em recordava d'això i també de quan vaig disparar un canó diverses vegades. Va ser en Sevilla, davant d'un xiquet de poca edat, el fill del capità, que son pare portava a les maniobres, pujava a la caixa del camió i obligava a veure com traginàvem els obusos i a escoltar les andanades. Imagine que s'haurà convertit en un home de profit, potser una mica sord, però de profit. Va rebre una pedagogia semblant a la impartida pels papàs fallers, però amb pirotècnia de la bona. Com la que féiem servir en el camp de tir, amb el cetme que ens ensenyaven a muntar i desmuntar amb els ulls tancats, aquell fusell que ens acompanyava amb el carregador ple de bales en la soledat de les garites amb olor de pixats.
Ah!, la mili, quants records. Des d'una d'aquelles garites, de matinada, mort de son i de fred, vaig veure com un gat seduïa una gata fins que ella consentia i consumaven sobre el perfil d'una tàpia. Els costà tancar el tracte, entre uns miols espantosos, les dues hores que va durar la meua guàrdia. I una vegada, des d'una altra garita, vaig sentir un tir enmig de la nit. L’endemà uns deien que a un soldat se li havia disparat el fusell, i altres, que se l’havia disparat; matisos. Més clara va quedar la cosa quan un altre desgraciat es va tallar les venes en el calabós de la caserna, en ple dia. Corria l'any de gràcia de 1977, i a quasi dos de la seua mort, el cadàver del Caudillo encara estava calent. Hi ha morts que tarden molt a refredar-se. Sempre he pensat que si la mili només l'haguera viscut un home —i dic home perquè en aquella època l'art de la guerra era privilegi exclusiu dels tios—, el relat de les seues peripècies hauria estat un best-seller. Era un tema de conversa recurrent, com ho és qualsevol succés traumàtic, però tots sabíem que, a pesar de la seua intensitat, aquelles vivències no tenien l’excepcionalitat que se suposa —equivocadament— que ha de caracteritzar la matèria literària; eren tan universals que ningú pensava que pogueren interessar algú. Això ens pareixia a tots, excepte a Muñoz Molina, que va convertir la seua mili en una novel·la perquè, segurament, va creure que tenia alguna cosa suggestiva a dir sobre unes peripècies compartides pel noranta per cent de la població masculina de l'època. Desafortunadament, no era així.
En alguns països estan reimplantant el servei militar obligatori, i segons les enquestes la cosa no és tan impopular com alguns imaginàvem que seria. No debades s'ha fet tot el que s’ha pogut durant els últims anys per a transmetre una imatge positiva de les forces armades, que pareix que només es dediquen a tasques humanitàries i a celebrar el Nadal sota una carpa allà on Cristo va perdre la mistera. Molts argüeixen que la mili obligatòria, entre altres efectes positius, contribueix a la cohesió social, reforça la identitat nacional, proporciona educació cívica i enforteix el caràcter en entrar en contacte amb la disciplina i l'autoritat… No sé jo. He de confessar que en els dies tontos tinc sentiments ambivalents. D’una banda, m'alegre que la mili deixara d'existir, però per una altra lamente que res no la substituïra en la seua funció reguladora del principi de realitat. A generacions senceres ens va ajudar a sobreviure en la mesura que ens va fer conéixer de primera mà els mecanismes bàsics del poder i l'escàs valor que té la vida humana, i més concretament la pròpia, en determinades circumstàncies. El servei militar era com un joc de rol, però en xungo, un gran experiment conductual amb resultats no molt diferents del realitzat en la presó de Standford i altres de similars. El mateix paio amb qui havies compartit solidàriament entrepà i incertituds durant el viatge al campament, vestits encara de paisà, poc després era capaç de comportar-se amb tu com un botxí gràcies a una mísera divisa d'instructor o de caporal, símbols d'una autoritat que no tots eren capaços d'administrar amb mesura. I veure com de sobte esdevens un joguet en mans d'un militar del cigró de poques llums i vida amarga, a qui l'Estat ha dotat de plens poders sobre el teu destí, desenvolupa molt l'instint de conservació.
La mili obligatòria actuava en molts de nosaltres de vacuna antibel·licista, i una de les coses que més dubtes em genera és que l’ardor guerrer no pareix haver minvat amb la seua desaparició, sinó tot al contrari. Si més no, el bel·licisme postís. No fa molt, coincidint amb les notícies de la mort per ofegament de dos soldats —a Cerro Muriano, precisament—, en alguns pobles celebraven la festa dels quintos. Les lleves de reclutes van desaparéixer fa més de vint anys, però la tradició continua, i els que arriben a l'edat en què abans haurien estat mobilitzats es disfressen de soldats i festegen ves a saber què. Mai no hi ha hagut molt a celebrar, i quan la cosa anava de veres molts féiem el que podíem per a tractar d’escaquejar-nos. D’una banda, hi havia els herois, els desertors i els insubmisos, i d’una altra, els altres. Jo vaig cometre l'error de declarar una úlcera d'estómac i em vaig passar dos mesos en un hospital de Còrdova, comptant els dies embotit en un pijama suat, al costat d’un centenar més d'interns, dormint en una enorme sala voltada que les rates penades recorrien d'un costat a un altre cada capvespre, caçant mosquits; pur Dostoievski. Naturalment, quan arribà l’hora el tribunal mèdic militar em va fotre un calbot i em va enviar de tornada al campament de reclutes. Havia d'haver fet com un amic major que jo, que va fingir patir d’epilèpsia. Sabia com fer-ho. El dia de les proves va fer botar l'agulla de l'encefalógraf xerricant les dents i es va cagar al damunt allí mateix. El van enviar a casa, feliç i content, i no més brut del que jo estava dies més tard de la meua eixida de l'hospital, omplint la cantimplora en les latrines —que era l'únic lloc on alguns dies, per alguna misteriosa raó, hi havia aigua corrent en Cerro Muriano—, per a tot seguit, anar-me'n a cantar La Madelon pels tossals cordovesos… O tempora!, o mores! Que, amb una mica de sort, igual tornen.
Durant les últimes falles, mentre veia uns xiquets tirar petards en un solar sota la molt pedagògica mirada dels seus progenitors, em va vindre al cap aquella vegada que vaig tirar una granada —granada, no magrana— en el campament de reclutes de Cerro Muriano, on allò del milicià de Capa. En vam tirar una tots els de la companyia, l'un darrere de l'altre, vigilats per un sergent d'instrucció visiblement acollonat perquè no es fiava gens que aquella rècula de terrossos sabera comptar fins a cinc, que era, crec, el temps que calia esperar per a llançar la bomba després de llevar-li el fiador. Em recordava d'això i també de quan vaig disparar un canó diverses vegades. Va ser en Sevilla, davant d'un xiquet de poca edat, el fill del capità, que son pare portava a les maniobres, pujava a la caixa del camió i obligava a veure com traginàvem els obusos i a escoltar les andanades. Imagine que s'haurà convertit en un home de profit, potser una mica sord, però de profit. Va rebre una pedagogia semblant a la impartida pels papàs fallers, però amb pirotècnia de la bona. Com la que féiem servir en el camp de tir, amb el cetme que ens ensenyaven a muntar i desmuntar amb els ulls tancats, aquell fusell que ens acompanyava amb el carregador ple de bales en la soledat de les garites amb olor de pixats.
Ah!, la mili, quants records. Des d'una d'aquelles garites, de matinada, mort de son i de fred, vaig veure com un gat seduïa una gata fins que ella consentia i consumaven sobre el perfil d'una tàpia. Els costà tancar el tracte, entre uns miols espantosos, les dues hores que va durar la meua guàrdia. I una vegada, des d'una altra garita, vaig sentir un tir enmig de la nit. L’endemà uns deien que a un soldat se li havia disparat el fusell, i altres, que se l’havia disparat; matisos. Més clara va quedar la cosa quan un altre desgraciat es va tallar les venes en el calabós de la caserna, en ple dia. Corria l'any de gràcia de 1977, i a quasi dos de la seua mort, el cadàver del Caudillo encara estava calent. Hi ha morts que tarden molt a refredar-se. Sempre he pensat que si la mili només l'haguera viscut un home —i dic home perquè en aquella època l'art de la guerra era privilegi exclusiu dels tios—, el relat de les seues peripècies hauria estat un best-seller. Era un tema de conversa recurrent, com ho és qualsevol succés traumàtic, però tots sabíem que, a pesar de la seua intensitat, aquelles vivències no tenien l’excepcionalitat que se suposa —equivocadament— que ha de caracteritzar la matèria literària; eren tan universals que ningú pensava que pogueren interessar algú. Això ens pareixia a tots, excepte a Muñoz Molina, que va convertir la seua mili en una novel·la perquè, segurament, va creure que tenia alguna cosa suggestiva a dir sobre unes peripècies compartides pel noranta per cent de la població masculina de l'època. Desafortunadament, no era així.