Notícia d’Anglaterra

Aquest estiu el Regne Unit s’ha assecat, com tot Europa. La manca d’aigua és tan fenomenal que s’ha convertit en un dels principals problemes del govern d’Andy Burnham. Si el nou Primer Ministre vol evitar el descrèdit total del laborisme, no li haurà de tremolar el pols a l’hora d’enfrontar-se a les elits econòmiques, com ara els lobbies dels camps de golf, que reguen a mansalva mentre els terrenys cultivables es moren de set. Els agricultors ja han donat l’alarma, i amb unes dades irrefutables. A conseqüència de l’extrema calor, la sega del blat i la civada s’ha avançat, però a costa d’haver-ne disminuït substanciosament la productivitat. De fet, es preveu que hi haurà escassesa de certs aliments. I en les coses de menjar els britànics —que a grans trets encara conserven l’esperit utilitarista— no fan broma. Durant tot l’estiu The Guardian i The Observer han fet de l’emergència climàtica el seu camp de batalla, amb suplements i dossiers quasi diaris. I han publicat dades interessants: la població britànica està tan preocupada per la sequera com per l’emigració. I tot i que l’ultradretà i corrupte Nigel Farage ha estat de nou elegit en la seua constituency i manté intacta la popularitat, el seu partit comença a patir revessos en eleccions parcials. Hi ha negacionismes que, si s’obrin bé els ulls, ja no s’empassa ningú.

Tan sols cal haver caminat per Londres a l’agost per constatar la magnitud del drama. El dia de l’eclipsi de sol, dos hores abans, a Russell Square, una plaça sovint fresca, estàvem a 35°, i al migdia, a Trafalgar Square, s’havien vorejat els 40°. No hi ha anglès que no se n’adone, començant pels venedors dels quioscos, que segons les hores del dia venen les gorres a 10 o a 15 lliures. Però on més han destacat els estralls de la sequera és en les ciutats mitjanes pròximes al countryside, com ara Cambridge. El Cambridge que jo vaig conèixer fa uns anys a l’estiu era verdíssim: passejar pels seus extensos parcs era gaudir d’un paradís climàtic. El Cambridge que he vist enguany era marronós, groguenc, com si el verd volgués amagar-se. Els courtyards dels colleges, que sempre han sigut una esplendor d’herba verda, estaven ressecs, amb pallús, i fins en bona part de l’imponent Jardí Botànic de Cambridge predominava el color de la mostassa. Hi ha realitats que costen de negar, fins i tot en l’era de les fake news.

Els negacionismes —el científic, l’històric, el lingüístic a casa nostra...— són l’arma més eficient dels feixismes del segle XXI, juntament amb la qüestió migratòria, que n’és l’artilleria pesada. Aquest és el punt fort de la ultradreta, com s’ha demostrat en la crisi humanitària de Ceuta. Els líders dretans espanyols, també l’exmoderat Núñez Feijóo, han degradat tant el seu llenguatge contra l’emigració, l’han deshumanitzat tant, que ja són indistingibles del feixista més irritat. Combatre’ls és molt difícil, sobretot perquè els fets empírics, la lògica, l’argumentació han estat soterrats per les vísceres i les pors. Un relat al·lucinogen que ha assumit i fomentat la premsa reaccionària, que és nombrosa, i fins i tot certa premsa progressista —que ha de fer la viu-viu per rebre un tros del gran pastís de les subvencions de presidències, de diputacions, d’ajuntaments i d’altres institucions públiques més preocupades per silenciar periodistes que no per resoldre els problemes dels ciutadans. Aquest és el punt fort, repetisc. Però l’hegemonia ultradretana del planeta té un punt feble. Una feblesa que posa en evidència els populistes més mentiders, fins i tot els depravats de Vox.

Les conseqüències nefastes del canvi climàtic —o com en vulguem dir— són òbvies. Ho hem vist recentment: temporals devastadors, barrancades mortals, incendis magnes, semblants als wildfires nord-americans, per als quals els nostres bombers no estan prou preparats, etc. I com gestionen aquestes crisis els governs autonòmics del PP-Vox? Desinversió en emergències, retallades en prevenció, propostes megalòmanes que no solucionen res i només afavoreixen els constructors amics i, és clar, sobredosis de populisme i propaganda. Al País Valencià ho patim des de fa tres anys. El govern de Pérez Llorca —un mesquí cada dia més perillós, expert a banalitzar-ho tot menys el seu modus vivendi— dedica molts esforços —i molts diners públics— a negar realitats i a intimidar, coaccionar i multar aquells que li recorden les realitats. Però la inseguretat que creen els governs negacionistes ja és innegable.

Haurem d’estar a l’aguait de com se’n surt al Regne Unit Andy Burnham, de si és capaç d’aturar el wildfire ultradretà del seu país. Ara com ara, no veig millor arma per a despullar la ultradreta que recordar-los, cada dia, que ells són els perfectes col·laboradors de les catàstrofes climàtiques. Quan un dirigent de Vox del meu poble, després de saber que he passat l’estiu a Cambridge i a Londres, m’ha amollat: “Hauràs estat fresquet!”, i jo li he dit que no, que el canvi climàtic també ha arribat a Anglaterra, el seu somriure s’ha desplomat en una pura ganyota. Com a ciutadans responsables, crec que aquesta és la nostra obligació: convertir en ganyotes els somriures fanfarrons dels espoliadors que ens governen ací i dels que ens governaran a Madrid d’ací a poc temps.