La incertesa d’unes eleccions que la dreta ja veia guanyades

Les enquestes electorals tenen mala fama, amb raó, per dos motius principals: d’una banda, hi ha empreses demoscòpiques que accepten encàrrecs de mitjans de comunicació, partits polítics o uns altres que volen uns resultats determinats per a anticipar la realitat desitjada. Cal advertir que més de nou de cada deu persones consideren que “Espanya és un país en què circulen moltes o bastants badomeries o informació falsa”.

D’una altra, volem conéixer anticipadament el nombre d’escons que obtindrà cada formació política, però una part significativa dels enquestats declaren que no saben què votaran. Cal atribuir-hi aquest vot. És el que s’anomena cuina. Al nivell de confiança i a l’error de la mostra hem d’afegir la probable badada del guisat.

Les previsions al Congrés dels Diputats són difícils, ateses les cinquanta circumscripcions electorals, una part important de les quals són relativament petites. És més fàcil aproximar-se a les eleccions a les Corts Valencianes, amb tres demarcacions i més escons. O, dit d’una altra manera, no és suficient acostar-se al percentatge de vot a escala estatal de cada partit. Cal fer-ho a escala provincial. Necessitem una mostra molt gran, doncs, per a ser representativa, la qual cosa, si es fa bé, costa molts diners.

A més, les enquestes electorals han esdevingut batalles polítiques. Tanmateix, no passen d’aproximacions a la realitat social, sempre molt complexa i canviant.

El CIS, de nou, no dona majoria a PP i Vox

Assistim des de fa temps a un atac interessat al “CIS de Tezanos”. Algunes crítiques són assenyades, però la majoria són propagandístiques. Sense anar més lluny, el CIS pronosticà en les generals del 2023 que PP i Vox no assolirien majoria absoluta i s’aproximà bastant bé al resultat real del PSOE (anticipà un 32,2% i obtingué el 31,7%). Certament, infravalorà PP (30,8% vs. 33,1%) i Vox (11,8% vs. 12,4%) i sobreestimà Sumar (14,9% vs. 12,3%). Però no sembla justificada una campanya de descrèdit general.

El CIS publicà el passat dijous 12 de novembre un sondatge electoral amb 45.000 enquestats. El 15,8% afirmà no saber qui votarà el 29N i un altre 2,3% no contestà. Òbviament, aquest percentatge podria ser determinant en unes eleccions disputades. Ací és on està la necessitat de la cuina. I, com en el món del futbol, sembla que tothom entén de cuinar. Però no és gens fàcil. A més, és important tenir en compte que el treball de camp es feu a l’octubre, un mes abans de la convocatòria electoral.

La majoria d’enquestes privades donen una victòria clara al PP i Vox. Algunes fins i tot els situaven prop de la majoria qualificada de 3/5 de la cambra baixa, que permet aprovar reformes constitucionals pel procediment ordinari, a més de designar el Defensor del Poble, renovar membres del Consell General del Poder Judicial, nomenar magistrats del Tribunal Constitucional i consellers del Tribunal de Comptes. El somni humit de la dreta.

El CIS, tanmateix, pronostica que la suma de la dreta i la ultradreta espanyola tampoc no abastarà enguany la majoria absoluta al Congrés. Es quedarien entre 155 i 171 escons. El PSOE n’obtindria entre 134 i 143 i les diferents formacions a l’esquerra, estatals o subestatals, entre 33 i 52. La dreta nacionalista perifèrica se situaria entre 4 i 8 escons, una xifra inferior a la que acostumen.

En aquest cas, la formació de govern correspondria, de nou, a Pedro Sánchez. L’única possibilitat alternativa seria un improbable acord entre PP, Vox, PNB i Junts. El CIS els atribueix, com a màxim, 179 escons.

Canvi de cicle al País Valencià?

Tot i que la mitjana valenciana en l’eix esquerra-dreta se situa al 4,8, lleugerament més conservadora que la mitjana estatal (4,65), al País Valencià, si ens atenim a la resposta directa dels enquestats, les dues forces d’esquerra superarien les de dreta: 37,6% vs. 36,6%. Destaca en el camp dretà quasi un empat entre PP (18,4%) i Vox (18,2%) i una distància important entre el PSOE (26,7%) i Compromís-Front Valencià (10,9%). Tanmateix, l’atribució d’entre 4 i 6 escons als valencianistes els podria permetre un grup parlamentari.

Si afegim el vot més simpatia, els resultats, per blocs, són del 43,8% enfront del 39,6%. En qualsevol dels casos, un 50,6% dels valencians declaren que voten (o no voten) segons el que més els convenç en cada moment. Tot indica que els indecisos seran decisius.

De ser encertades aquestes dades, assistim a un canvi de cicle. Tot i ser temptador, cal evitar fer extrapolacions a les eleccions valencianes de maig de 2027. Disposem de molta evidència sobre el vot dual PSOE-Compromís segons el tipus d’eleccions, tot i que amb l’acord polític del 29N el vot útil pot ser inferior que en uns altres comicis.

Una campanya oberta

A parer meu, una de les claus del 29N estarà en la mobilització del vot que tem un govern de Feijóo i Abascal. Una certa desmobilització dels votants del PSOE i, particularment, de Compromís, permeté a Carlos Mazón, de la mà de Vox, prendre la presidència de la Generalitat Valenciana.

Pot costar cara la imperícia de Feijóo d’anunciar “sacrificis” en un context de bonança econòmica i retallades en drets, com ara l’avortament o l’eutanàsia, amb l’afegit de les polítiques antifeministes i antiLGTBI+ de Vox. Les classes mitjanes acostumen a tenir por a la mobilitat social descendent i a la pèrdua de llibertats.

Sembla que els resultats del 29N no estan tan clars com alguns mitjans conservadors tracten de fer creure. Però igual açò no passa d’un vaticini i la realitat és tossuda. Com en uns altres indrets, una part de les classes treballadores contribuiran, en contra dels seus interessos econòmics, a l’erosió de l’estat del benestar.

Als sociòlegs ens ixen millor les anàlisis posteriors que no les prediccions. Veurem com queda finalment el repartiment d’escons.