“Amb 50 anys i un fill me'n vaig a Suïssa a començar de zero: no puc pagar la pujada del meu lloguer a València”

La crisi de l'habitatge que s'ha anat gestant durant els últims anys i que ha esclatat amb el dramàtic desnonament de Maricarmen també afecta de manera greu les famílies monoparentals, especialment les que viuen de lloguer, que passen autèntiques dificultats per a afrontar els desproporcionats augments de preus.

Aquest és el cas d'Ainhoa Martín, mare soltera d'un xiquet de 13 anys establida a València que, al cap de 50 anys i com a família monoparental, tots dos amb una discapacitat reconeguda, s'ha vist obligada a deixar-ho tot per a començar de zero a Suïssa per no poder afrontar l'augment que li exigeixen els propietaris per a renovar el contracte a final d'any.

“Em sent desnonada de la meua pròpia ciutat i del meu país. Fa 10 anys que estic en un pis que m'he moblat jo per la zona de Serreria, pagant sempre el lloguer que m'han anat actualitzant segons l'IPC, però fa uns mesos ja em van advertir que, amb la renovació del contracte, a finals d'aquest any, me'l pujarien de 670 a 900 euros. Sabien que no podria assumir-ho perquè, en realitat, el que volen és llogar-lo pel doble, que és pel que han arrendat un altre pis del mateix edifici. De fet, finalment em van comunicar que no em renovaven el contracte. No he trobat res a un preu similar al que pague a menys de 60 quilòmetres de València ni en altres ciutats, i em negue a ficar-me en una habitació amb el meu fill, per la qual cosa vaig començar a plantejar-me eixir-ne d'Espanya”, explica.

Tampoc va ajudar la falta d'ajudes públiques. Segons comenta, va sol·licitar l'ajuda al lloguer de l'Ajuntament de València i, tot i complir tots els requisits —família monoparental amb discapacitat, sense patrimoni, etc.—, finalment no va poder percebre-la per esgotament del pressupost.

La decisió d'anar-se'n a l'estranger ha sigut tan complicada com dolorosa per les seues implicacions, ja que Martín renunciarà al seu treball en un equip de psicòlegs i treballadors socials com a tècnica d'una unitat de suport en un centre especial d'ocupació.

A més, recentment va aprovar una oposició en el departament d'Atenció al Client de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV), un pas que va donar per a guanyar punts si en algun moment es plantejava comprar un pis. No obstant això, aquesta opció, que també ha valorat, ha resultat impossible: “Els bancs ixen corrent quan dius que eres mare soltera i no tens patrimoni o suport familiar amb què avalar”, lamenta.

D'aquesta manera, va començar a plantejar-se un canvi radical, ja que la situació començava a passar-li factura en l'àmbit de la salut física i mental. Segons explica, “viure constantment fent números, treballant sense parar, intentant arribar a tot i, tot i això, sentir que no arribes a final de mes genera un desgast enorme”, fins al punt que va patir un conat d'infart i ha hagut d'acudir diverses vegades a l'ambulatori per crisis d'ansietat: “És viure amb una preocupació constant, sense poder relaxar-te ni sentir que tens un mínim de seguretat o tranquil·litat. No és només una qüestió econòmica. És el desgast d'estar lluitant dia rere dia per a poder mantindre una vida digna i sentir que, per molt que treballes i t'esforces, mai acabes d'eixir d'aquest cercle”.

Aquest és el motiu que la porta a prendre la decisió final d'eixir d'Espanya, on la situació de l'habitatge és inaccessible, i començar de zero. En un principi, es va plantejar anar-se'n a Alemanya, on ja havia viscut i coneix l'idioma, però finalment es va decantar per Suïssa, on, assegura, el salari mínim està en 4.000 euros i un lloguer a Berna oscil·la entre 1.800 i 2.000 euros: “Me n'aniré l'any que ve i deixaré que el meu fill es quede ací amb ma mare perquè acabe el curs al seu col·legi. Després vindrà amb mi. D'aquesta manera, quan vinga, espere estar ja plenament establida amb un treball fix. D'entrada, me'n vaig amb un Workaway, una plataforma per la qual, a canvi d'hores de treball, t'ofereixen allotjament i menjar. Cuidaré tres cavalls. Al mateix temps, em trauré el C1 d'alemany per a treballar després durant la temporada d'esquí en un hotel fins que trobe alguna cosa definitiva de la meua especialitat”.

Ainhoa Martín, qui ha habilitat un perfil d'Instagram per a contar la seua història i tot el procés, afirma que se sent de nou motivada i il·lusionada amb la nova etapa que s'obri: “Tinc 50 anys i em negue a continuar vivint així la resta de la meua vida. Ara s'obri una nova il·lusió, una nova expectativa i un nou futur; el trist és que no puga ser a la meua pròpia ciutat ni al meu país”.