Aquelles caixes, aquests bancs

Dues entitats financeres amb seu social a València, tercera i quarta per la seua grandària, negocien per a formar el primer banc d'Espanya. CaixaBank i Bankia tenen la seua seu teòrica a la ciutat, però les oficines principals estan a Barcelona i a Madrid. El gegant que resulte d'aqueixa eventual fusió podria repetir l'esquema i mantindre la seu social en la capital valenciana, com ha assenyalat que desitja el president del Govern autonòmic Ximo Puig. No obstant això, la notícia, expressada així, no pot ser més equívoca.

Per descomptat, sempre seria millor que res. Però la realitat és que en l'economia valenciana es va produir fa una dècada un cataclisme, i les entitats financeres locals van desaparéixer perquè les seues seus foren ocupades per bancs forans: la Caixa del Mediterrani (CAM) va ser a les mans del Banc de Sabadell; la seu de l'antiga Bancaixa va passar a ser de Bankia i l'emblemàtic edifici del Banc de València es va transformar en seu de CaixaBank per a certificar el fracàs definitiu de la burgesia indígena. Eren les conseqüències de l'enfonsament del sistema financer valencià.

Del repartiment del botí d'aquella desfeta a penes es va salvar la xicoteta però vigorosa Caixa Ontinyent, única supervivent al costat de Caixa Pollença del que va ser el puixant sector de les caixes d'estalvis, que van arribar a representar la meitat del sistema bancari espanyol. Víctimes de l'escissió que va imposar la Unió Europea entre la fundació dedicada a obra social i el negoci bancari i del saqueig dels anys de corrupció, quan polítics de la dreta van ocupar els seus òrgans de govern i van malversar els seus recursos en la bambolla de l'especulació urbanística, les caixes valencianes són ja un vestigi del passat. Un vestigi la reestructuració del qual va costar cara a l'Estat.

I no obstant això, no caldria passar la pàgina de la memòria amb tanta rapidesa. Emili Tortosa, el director general de l'antiga Caixa d'Estalvis de València que va crear en 1991 la moderna Bancaixa, ho ha escrit: “Com a motor del creixement que han sigut a Espanya, les caixes d'estalvis han mobilitzat recursos, han fomentat la incorporació dels ciutadans i les famílies al crèdit, així com el finançament de la petita i mitjana empresa, al mateix temps que els seus excedents, destinats per principi a dotar de béns i serveis a la societat, han contribuït a la construcció d'allò que es coneix com a Estat de benestar. Al mateix temps, a partir de la denominada Llei Fuentes Quintana, pel ministre que la va impulsar el 1977, van gaudir d'una major llibertat operativa, que els va permetre competir en molts aspectes amb els bancs comercials”.

Després, els problemes que plantejava la propietat d'unes entitats que no tenen accionistes i en expansió creixent, així com les seues dificultats de govern, amb una representació d'impositors, empleats i institucions públiques distorsionada per la manipulació política que les va convertir sovint en una espècie de tresoreria impossible dels governs autonòmics, quan no dels partits que els sustentaven, van minar el funcionament de les caixes d'estalvis fins que la crisi se les va emportar per davant entre els anys 2008 i 2012, amb una reguera d'impositors enganyats, deutors d'hipoteques desnonats i directius processats. 

Pot ser que el model estiguera condemnat al fracàs, o que haguera sigut possible la seua actualització, amb una mica de coratge i imaginació, sense perdre la seua base comunitària i el seu retorn de beneficis a la societat. Es va produir el fracàs, entre altres coses, perquè ningú es va proposar pensar una solució diferent en plena hegemonia del neoliberalisme i enmig de l'ofensiva del capitalisme financer global i la sacralització dels mercats. 

Torne a Emili Tortosa, que va començar d'ordenança en una sucursal de la Caixa d'Estalvis de València en els anys cinquanta i la va deixar en la cúspide de la seua trajectòria el 1998 convertida en Bancaixa, una de les principals marques financeres d'aquell moment. En el seu llibre Fulgor y muerte de las cajas de ahorros (Publicacions de la Universitat de València), resumeix: “En la memòria quedaran 180 anys d'esplendorosa vida de les caixes d'estalvi, que van evolucionar de ser monts de pietat a transformar-se en unes entitats financeres que van arribar a copar més del 50% del sistema financer espanyol i avui s'han convertit en bancs. Mentre van ser eficients, les caixes no es van tocar. Però l'eficiència es va acabar i un terratrémol financer les va sacsejar, i han seguit un nou camí per a revestir-se com els bancs, provocant un procés de fusions i facilitant, sota la mirada del Banc d'Espanya, el seu lliurament als operadors privats, amb l'objectiu de controlar el mercat financer”.

El gegant bancari que Goirigolzarri, Fainé, Gual i companyia es proposen ara constituir tindrà inicialment entre els seus principals accionistes l'Estat (que vol recuperar amb la mínima pèrdua i la màxima celeritat els seus fons) i estarà consolidat sobre els enderrocs d'aqueixes antigues entitats. Si Bankia, que va establir la seu social a València quan Caja Madrid va absorbir la valenciana Bancaixa, o CaixaBank, que va migrar la seu social a aquesta ciutat com a reacció a l'intent independentista a Catalunya, convergeixen en un banc amb seu oficial també a València, és dubtós que represente alguna cosa més que un moviment protocol·lari. Malgrat els esforços dels actuals governants valencians per jugar algun paper en el projecte, sense pes accionarial ni presència social és difícil que València siga una mica més que una amable amfitriona i un client per a la nova institució bancària. No deixarà de ser una operació simbòlica, un monument erigit a manera d'epitafi sobre la ruïnes d'un sistema financer que es va ensorrar.