Amb Sofia Salvador, dona ferma del Maestrat

Fa poc s'inaugurà a l'edifici El Menador, de Castelló de la Plana, l'exposició El valor d'una dona. Sofia Salvador i Monferrer, comissariada per l'historiador i filòleg Andreu Beltran, un dels patrons de la Fundació Carles Salvador, de Benassal. Estarà oberta fins als últims dies d'octubre i mereix plenament visitar-la perquè, amb elements gràfics i documentals ben triats, recorda la vida d'aquella senyora menudeta, àgil, sempre nerviosa i en activitat que fou filla del mestre i escriptor valencià Carles Salvador i Gimeno, nascut a València el 1893 i mort a Benimaclet el 1955.

Sofia Salvador i Monferrer, la vaig conèixer el 1978 a Benassal, poble que ja era el seu, encara que havia nascut a València el 1925, i a la casa que havia estat la dels seus pares, al carrer de Mossèn Joaquim, número 17. La vaig visitar amb Alfred Ramos i Joan Vergara, que dirigien el rodatge d'un documental sobre la vida del mestre, Elogi d'un xiprer, i amb altres col·laboradors d'ells en aquella excel·lent producció. Jo havia escrit un resum biogràfic de l'autor per a una edició de la Gramàtica valenciana de Salvador, publicada quan Enric Ferrer Solivares i altres professors dels cursos de valencià fundats per ell el 1949 hagueren d'abandonar Lo Rat Penat i crearen el Centre Carles Salvador. Jo tenia i tinc la segona edició d'aquell manual, en edició de Lletres Valencianes, i m'havia interessat molt més per l'escriptor i mestre valencià gràcies al Quadern de Gorg titulat 4 elogis i 4 cues (1973), preparat per Ricard Blasco i Gonçal Castelló i amb un text de Vicent Andrés Estellés. Sens dubte, aquell breu text biogràfic meu portà Alfred Ramos a convidar-me a participar en el guió d'Elogi d'un xiprer. La pel·lícula s'estrenà el 1980 i anys després se'n feu una versió digitalitzada. En l'acte de l'estrena vaig conèixer Abel Thous, que pocs dies més tard em donà una xerocòpia d'un treball autobiogràfic de Carles Salvador, La vida nova. El vaig transcriure pensant que es podria publicar a L'Espill, revista en què jo feia de secretari de redacció, però Joan  Fuster, que la dirigia, no ho va considerar oportú. Anys després vaig enviar la transcripció a Vicent Pitarch, quan estaven constituint la Fundació Carles Salvador, i finalment la publicà l'inoblidable i insubstituïble Pere Enric Barreda. El 2011, sota l'experta i eficaç direcció del periodista Nel·lo Pellisser, amb Josep Pitarch i altres bons professionals, férem per a la Fundació un altre documental, Carles Salvador. La llarga vida de les paraules.  

Una relació molt cordial

Des d'aquella primera entrevista del 1978 a la casa familiar benassalenca, que devia estar pràcticament com l'hauria viscuda Carles Salvador els últims anys, ja recuperada després de les malifetes de les tropes d'ocupació durant la darrera guerra civil, Sofia Salvador i jo vam mantenir una bona relació, per telèfon, per carta o personalment, quan tinguérem ocasió de veure'ns.

Durant molt de temps, Sofia es va ocupar amb una gran paciència de l'ordenació de l'arxiu del pare, un dipòsit important d'articles i altres documents a partir del qual van fer la seua biografia Vicent Simbor, probablement per indicació de Manuel Sanchis Guarner, i la seua edició de la poesia salvadoriana, Ricard Blasco. Ella tenia una autèntica passió per l'obra i la personalitat de l'escriptor i gramàtic i s'emocionava davant qualsevol mostra de reconeixement, de la mateixa manera que s'irritava d'una manera molt forta quan algú en parlava sense els coneixements necessaris. Vaig comprovar que el seu germà Carles compartia el respecte i la veneració pel pare, malgrat que, també mestre, vivia fora del país. Aquesta relació la va transmetre a la seua família i perdura fins ara mateix a la Fundació, amb els noms de Carles Salvador i Sales, Núria Salvador Monner i Roger Salvador Monner. 

La possibilitat per a mi de veure Sofia Salvador s'incrementà molt entre finals del 1991 i la primera part del 1994, en l'època feliç en què vaig treballar a la Universitat Jaume I, acabada de crear. Ella anava a Castelló de la Plana a veure el fill malalt i ens visitava de vegades a la Direcció Tècnica de Política Lingüística. Llavors vam xerocopiar-li col·laboracions del pare a El Camí (1932-1934), que ella no tenia, amb l'exemplar de Fuster que tan útil em va ser: a Enric Valor vaig poder copiar-li la seua narració L'experiment de Strolowickz, que ell no tenia i crec que no havia tornat a llegir des que s'havia publicat per primera vegada. 

Veient-la treballar sobre l'arxiu patern, a la casa de Benassal, vaig pensar que seria millor que el cedís de manera formal i amb les garanties oportunes a l'UJI. Amb aquest projecte l'anàrem a veure a Benassal el director i gran motor de la Biblioteca universitària Vicent Falomir i jo una vesprada, crec que de tardor, havent dinat ell i jo a la Pelejaneta. En aquell moment no es pogué desenvolupar la idea, però molt després, ja en marxa la Fundació Carles Salvador —oficialment constituïda el 2002, la col·laboració entre les dues institucions, amb la participació entre altres de Lidón París i diverses bibliotecàries i documentalistes, ha permès un gran accés a la documentació conservada per la família Salvador, i particularment per Sofia, amb els recursos que tenien però amb una visió molt clara de continuïtat cultural. 

A finals del 1992, Sofia participà en la inauguració d'una exposició commemorativa de les Normes de Castelló organitzada per la Universitat Jaume I a la Casa Abadia de Castelló, amb la col·laboració de la Societat Castellonenca de Cultura —Josep Sánchez Adell, Eugenio Díaz Manteca, Ferran Olucha...

L'any següent, centenari del naixement del seu pare, Sofia va prendre part activa en nombrosos actes. La recorde, ara, en el moment de descobrir una placa a l'ermita de Sant Pau d'Albocàsser, en record de la primera Colònia Escolar Valencianista realitzada a l'estiu del 1933, i després parlant des del pòrtic de l'Ajuntament de Benassal, davant un públic de centenars de xiquets i xiquetes que estudiaven en valencià arreu de les comarques castellonenques. 

I al desembre del mateix any, al simposi sobre Carles Salvador que organitzaren les Universitats de València, Alacant i Castelló de la Plana —estigué en les tres sessions—, va llegir una conferència plena de detalls desconeguts sobre la vida de l'homenatjat, els seus orígens familiars i les seues vicissituds en 1939, a conseqüència de la derrota de la República. La seua intervenció fou un text magnífic que publicà el número 16 de la revista Caplletra, de la qual jo era editor. Es titulava «Carles Salvador i Gimeno: l'home i l'obra». Ella va morir abans que es publiqués. Potser ara caldria fer-ne una edició a banda, il·lustrada. Curiosament, es tracta d'un seguit ben ordenat de dades importants en la vida del seu pare, però sense que ella hi posés pràcticament ni un gram de literatura ni es traslluís en l'escrit l'emoció filial que manifestava parlant-ne. En aquella ocasió, Sofia volgué escriure amb la màxima objectivitat i fer tasca de simple cronista. Això encara fa més valuós aquell testimoni escrit.

A banda de tot això, coincidírem en reunions de la Junta Qualificadora d'Ensenyament del Valencià, organisme en el qual, probablement introduïda per Jesús Huguet, fou una col·laboradora sempre dedicada. 

I la vaig veure igualment en algun acte polític, ja que va ser candidata de la Unitat del Poble Valencià en unes eleccions al Parlament Europeu. 

Quan anava a València, solia quedar-se a casa de la família d'Enric Matalí i Timoneda (1903-1984), gran amic i seguidor del seu pare en l'organització de cursos de valencià. Quan havia de quedar-se a passar nit a Castelló, o bé hi dinava, comptava amb l'hospitalitat amable i sincera de Pere Duch, que llavors portava la llibreria Faristol.

Sofia Salvador, d'aparença fràgil, era un dona afable, però enèrgica i ferma en les seues conviccions, que al capdavall eren les heretades del seu pare, especialment la defensa de la llengua, principal signe d'identificació del País València i d'un marc històric molt més ampli. 

El 1947 s'havia publicat el seu poemari Jardinet. Per la mateixa època col·laborà a Pensat i Fet. Tinc a la vista un número de la revista fallera, que llavors duia l'argenter Ricard Sanmartí des de la seua botigueta del carrer de la Tapineria de València, vora l'església de Santa Caterina. És el corresponent al 1948 i, a banda d’un poemeta de Sofia, conté textos de Joan Fuster, José Ombuena —Josep per a l'ocasió—, Xavier Casp, Carles Salvador, Enric Duran, Prudenci Alcón i Mateu, Faust Hernández Casajuana i Enric Ferrer i Godes, entre altres.   

I durant aquella amarga postguerra, Sofia acompanyava sempre el pare a tota mena d'actes, recollint el testimoni imprescindible d'una generació valencianista massacrada, perseguida i silenciada.  Recollint-lo i passant-lo als qui vingueren després. A mi mateix. 

En il·lustrar aquestes notes he aprofitat aportacions gràfiques, que agraesc, d'Alfred Ramos, la Fundació Carles Salvador i Vicent Pitarch.