Susana Hernández, la conductora d’EMT València que va plantar cara a Rita Barberá, va portar busos a Àfrica i va quedar sis mesos atrapada en un atol·ló del Pacífic

Hi ha persones que, sense buscar cap afany de protagonisme només que sentir-se realitzades, tenen darrere històries tan cridaneres com evocadores.

Susana Hernández treballa 16 anys com a conductora de l’Empresa Municipal de Transports (EMT) de València, però no és una més de les 1.500 persones ocupades amb què compta l’entitat.

Al llarg de la seua carrera, ha viscut diferents situacions i experiències, des d’una baralla amb qui va ser durant 24 anys alcaldessa de València, Rita Barberá, fins a conduir 5.000 quilòmetres per portar un bus cedit per EMT a Mali com a transport escolar.

Hernández recorda l’episodi amb l’alcaldessa, morta el 2016, com si fora ahir: “Va ser l’any 2012, tenia l’autobús en la parada de davant de sa casa i jo estava fora, vaig escoltar renou i vaig veure que va vindre cap a l’autobús; primer de tot va llevar un adhesiu de protesta d’un sindicat al·lusiva a la seua persona en què posava ‘Rita no paga’ i després em va preguntar que què era el que no pagava i em va dir que no teníem vergonya, perquè estàvem cobrant 3.300 euros”.

La conductora, lluny d’acoquinar-se, li va dir que no era cert que ella tinguera aquest sou i que, si tenia res a dir, que es dirigira “als representants sindicals de l’empresa”. La cosa no va passar a més i es va quedar “en un intercanvi de paraules”.

Uns quants anys més tard, va impulsar el projecte “Solidaritat sobre rodes” i, gràcies a la implicació de l’EMT, el 2017, juntament amb altres companys de l’empresa, van recórrer quasi 5.000 quilòmetres fins a Mali per entregar un autobús que ja està operant com a transport escolar i de persones malaltes.

Després de l’èxit d’aquesta donació, es va repetir l’experiència al país africà el 2018 portant un bus destinat al transport escolar en les zones remotes. Aquesta vegada el vehicle va anar carregat de material quirúrgic donat per l’Hospital General de València. Enguany el projecte consistia a traslladar un altre autobús a Guinea Bissau carregat amb un tractor i amb eines agrícoles: “Gràcies a aquestes donacions, podran passar d’una agricultura de subsistència a tindre excedents per a poder vendre en els mercats i millorar les seues condicions”.

No obstant això, el projecte es va ajornar i, com a resultat, Susana va decidir fer la seua tasca solidària en el Pacífic, cosa que va acabar convertint-se en tota una prova de resistència i autocontrol, ja que va eixir de València a principis del mes de gener passat amb la idea de tornar al maig per ajudar “en la reconstrucció de cases destrossades pel cicló Winston en una de les illes no turístiques de Fiji” i va acabar atrapada durant sis mesos a Funafuti, l’atol·ló de 400 metres d’amplària per 15 quilòmetres de llargària com a conseqüència del tancament de fronteres derivat de la pandèmia del coronavirus. Aquesta illa és la capital de Tuvalu, un dels països més menuts del món.

“Em va acollir la dona del portaveu del parlament a sa casa, on vivien 14 familiars més; allí és una cosa normal, perquè és una cultura molt comunitària, i el meu dia a dia consistia a aprendre costums i artesania local, com teixir amb fulla de palma o fer collarets amb petxines, extraure la llet i l’oli verge del coco, practicar ioga, llegir, escriure, cuinar, tocar l’ukulele i compartir temps amb els locals”, explica.

Finalment, després de moltes cancel·lacions, el 16 de setembre passat es va donar un vol especial des de Fiji a Tuvalu amb repatriats de Tuvalu que estaven a Fiji i va ser la seua gran oportunitat per a eixir de l’illa: “Vaig poder agafar el vol gràcies a la implicació del Govern de Tuvalu i a les gestions que va fer amb el consolat espanyol a Sidney i Nova Zelanda; si no haguera sigut per les autoritats locals, que a última hora van accelerar el procés i van resoldre la meua situació, no hauria pogut eixir de Tuvalu probablement fins al març de l’any que ve”, explica.

Susana Hernández va arribar per fi diumenge passat 20 de setembre a València i encara no ha acabat d’assentar-se. Assegura que va notar molt “el soroll, l’asfalt i la contaminació, és tot molt gris”. I és que, malgrat les ganes que tenia d’arribar, ara afirma que no pot evitar trobar a faltar l’illa.

“Me’n vaig anar al gener abans de la pandèmia i, ara que he tornat, quan isc al carrer, note que hi ha por i desconfiança en la gent i no m’acabe d’acostumar a aquesta nova normalitat de màscares i distància social, ha sigut un xoc”. Potser per això ja prepara nous projectes solidaris amb què portar una mica d’esperança a zones desfavorides.