El perillós silenci quan Baixa el teló

Les arts escèniques viuen entre el temps de la ficció i el temps social i polític en el què els toca actuar. Cada representació teatral, cada coreografia i cada acció performativa existeixen en un present continu... però durant un temps limitat. Precisament per això, les obres són especialment sensibles als agents culturals i polítics de cada època. Algunes polítiques públiques semblen haver entès que no hi ha millor manera d’ofegar un sector que retardar terminis, ajornar decisions i ofegar les iniciatives en un mar de burocràcia.

David Mamet parlava del nostre ofici com «el somni necessari per a no embogir», però cada vegada queda menys temps per al somni i més per a l’insomni.

En l’àmbit dels ensenyaments artístics també patim la falta de recursos i de reconeixement administratiu dels nostres estudis, per això cal unir forces per tal de posicionar el nostre treball en el marc cultural i educatiu que mereixen el nostre teatre i la dansa.

La creació i la memòria són els dos grans vectors que donen a les arts escèniques el seu valor social. La transmissió a través dels ensenyaments artístics és essencial per construir referents i per projectar-nos cap al futur des del coneixement dels qui ens han precedit. La precarietat de l’ensenyament públic ha quedat evidenciada amb les mobilitzacions del professorat per la manca d’infraestructures dignes en els ensenyaments superiors de teatre i dansa. El problema no és nou i les solucions semblen ajornades, sempre promeses incomplides i mes silenci, en este cas administratiu.

Les ensenyances superiors necessiten sinergies amb el sector professional i també amb els espais encarregats de preservar la memòria escènica. Som acció i reflexió, però també memòria. D’ací la importància de disposar d’un Centre de Documentació Escènica operatiu. L’actual centre dependent de l’Institut Valencià de Cultura està patint retallades i una progressiva pèrdua de funcions. Tanmateix, un centre de documentació d’arts escèniques compleix una funció estratègica per a tot l’ecosistema cultural. La seua importància va molt més enllà de conservar documents: permet entendre com una societat es representa a si mateixa a través de l’escena. Perdre documents significa perdre contextos, veus i experiències. L’arxiu escènic no és un luxe acadèmic ni una tasca secundària; és una política cultural imprescindible. A més, els centres de documentació són ferramentes actives en l’educació i la investigació. Dramaturgs, directors, investigadors, escenògrafs i estudiants recorren constantment als arxius per estudiar muntatges anteriors, processos d’assaig o llenguatges escènics. La documentació alimenta noves creacions i genera diàleg entre generacions.

En aquest sentit, l’arxiu no ha d’entendre’s com un espai estàtic orientat només al passat, sinó com un laboratori de futur. Una funció que és especialment important per als centres superiors d’ensenyances artístiques de la Comunitat Valenciana integrats en l’ISEACV, que desenvolupen una activitat acadèmica i investigadora que necessita recursos documentals especialitzats. El Centre de Documentació de la Generalitat Valenciana és una ferramenta imprescindible per al desenvolupament de milers d’estudiants i docents.

Per això resulta especialment preocupant el tracte que les institucions dispensen al reservori de memòria del nostre teatre i dansa. Cada dia es debiliten estructures fonamentals que connecten les noves generacions amb l’ecosistema dels creadors escènics. A aquesta situació s’afegeix el maltractament de la nostra singularitat lingüística absent en bona part de la programació escènica dels teatres públics: silenci.

En aquest context apareix una reflexió fonamental: el document com a monument. Tradicionalment, el monument ha servit per fixar la memòria col·lectiva a través d’estàtues, edificis o plaques commemoratives. En les arts escèniques, però, el document no ocupa sovint eixe lloc simbòlic, és molt més modest. Una fotografia d’un muntatge històric, un quadern de direcció o la gravació d’una representació poden convertir-se en autèntics monuments culturals. L’historiador Jacques Le Goff afirmava que tot document és també un monument construït per una societat per deixar constància de si mateixa. En l’àmbit teatral i de la dansa esta idea adquireix una força especial, perquè l’escena desapareix físicament quan conclou la funció, però el que roman són les petjades documentals capaces de reconstruir, reinterpretar i activar aquella experiència, una documentació que va més enllà del text literari.

Però la condició monumental del document també exigeix una mirada crítica. Tot arxiu selecciona, classifica i jerarquitza. Decidir què es conserva i què es perd implica relacions de poder i criteris culturals. Per això, els centres de documentació han de treballar des de perspectives inclusives i plurals, incorporant pràctiques comunitàries, memòries invisibilitzades i formes escèniques híbrides.

La relació entre el Centre de Documentació de la Generalitat Valenciana, els centres superiors d’ensenyament artístics i la professió del teatre i la dansa no és circumstancial: és estructural i necessària. Sense fonts documentals sòlides, la investigació artística es debilita; sense memòria el nostre teatre i dansa es difuminen i acaben per esborrar-se. Per això no és innocent la desídia institucional.

Defendre aquestes institucions és defendre la possibilitat de continuar imaginant-nos, explicant-nos i recordant-nos, l’alternativa és el silenci de no existir.