Vicent Flor: “Hi ha un club de futbol que reivindica la representació de la identitat valenciana i és el València CF”

Desenes de politòlegs, sociòlegs i filòsofs de la història han reconegut que “tot és política”. Tot. Per això, l’esport de massa més seguit a Europa no podia quedar fora d’aquesta idea. Ni com a anàlisi ni com a reflexió. El futbol és política, en el futbol hi ha política i el futbol s’utilitza amb intencionalitat política. Aquesta és una de les conclusions a què un arriba després d’haver llegit l’últim assaig publicat pel sociòleg valencià i valencianista Vicent Flor amb el títol Nosaltres som el València. Futbol, poder i identitats (Editorial Afers, 2020).

En la seua nova obra Flor repassa la importància de l’esport en la configuració de la identitat i com s’ha utilitzat per a contraposar, enfrontar o aglutinar realitats i pensaments socials. El sociòleg se centra en el València CF, equip de què és seguidor, i dona pinzellades de la manera com s’ha organitzat la identitat valenciana per adhesió i per confrontació amb altres models identitaris i nacionals, com els que s’articulen al voltant del Reial Madrid o del FC Barcelona.

“Hi ha un club de futbol que reivindica la representació de la identitat valenciana i aquest és el València CF”, reflexiona Flor en la seua obra. De fet, la resta dels grans equips valencians que han militat en la Primera Divisió han tingut una visió més localista que no superava l’àmbit geogràfic d’una ciutat o, a tot estirar, d’una província i sense la intenció d’anar més enllà. Malgrat aquests intents del València CF de ser l’equip del país o de l’autonomia, la mateixa idiosincràsia valenciana ha evitat que poguera completar aquesta simbiosi, com sí que passa a Catalunya amb el FC Barcelona.

“El valencianisme no se circumscriu a la província, però tampoc s’identifica amb tot el territori”, explica a eldiario.es Vicent Flor. El sociòleg planteja que les causes de no ser com el Barça a Catalunya poden ser el gran pes demogràfic d’Alacant –no el tenen Girona, Lleida i Tarragona– i la rivalitat que té amb València, i també que la Comunitat Valenciana haja tingut molts clubs en Primera, fet que ha generat altres rivalitats regionals, com el Club Esportiu Castelló o el Vila-real CF. A més, apunta, “a Espanya el suport a tots els clubs valencians no supera el 5%”. La majoria dels espanyols són del FC Barcelona i del Reial Madrid. “Això quadra també amb les maneres com votem els valencians”, afirma.

Així i tot, Flor conclou que, dels clubs valencians, l’únic que “reivindica la representació de la identitat valenciana” és el València CF. I l’únic que per massa social i arrelament podria intentar-ho. L’Elx CF o l’Hèrcules s’han centrat en les ciutats respectives i el Llevant Unió Esportiva va nàixer com un equip de barri. Això sí, en els últims anys, el club granota sí que ha intentat plantejar un model alternatiu al València CF, però amb un èxit social limitat i amb molta dificultat per a trencar la barrera de la ciutat de València i alguns municipis de l’àrea metropolitana.

“El rival del València CF és el Reial Madrid. És un sentiment històric. Era i és l’equip més xiulat i odiat per l’afició, perquè era l’equip del règim de Franco. Amb el Barça hi ha una rivalitat esportiva, encara que l’odi hi va arribar després de la ‘Batalla de València’. Amb els anys aquesta intensitat s’ha anat diluint”, apunta Flor. El sociòleg recorda que des del madridisme el València CF tampoc no ha sigut un club simpàtic. “La premsa de Madrid ja va criticar molt en els anys 70 que el València CF jugara amb la senyera en el Bernabeu”, rememora.

Sobre el futbol i la política, Flor reflexiona que “estan interrelacionats”. “L’estat nació utilitza el futbol per a legitimar-se. Només cal veure com s’ha popularitzat la bandera monàrquica després dels triomfs de la selecció del 2010”, explica. De fet, Flor considera que una majoria entén que “el futbol ha d’estar a favor de l’statu quo, només a favor d’una política determinada”. “Si Roberto Soldado parla de la Guàrdia Civil, està bé, però si Guardiola parla d’independentisme, no”, sentencia.

Per a Flor hi ha un intent des de l’elit d’utilitzar el futbol, però també una resposta contrahegemònica que sol provindre de moviments de base. “El Barça va saber utilitzar molt bé la seua oposició al franquisme per a créixer en afeccionats per tot Espanya”, explica. “El futbol és un element molt eficaç de nacionalització, per damunt de les diferències de classe, de gènere o de religió. Per això se li dona tanta importància. Jo crec que aquest esport no hauria d’estar tan controlat i hauria de ser un espai democràtic i de respecte per la pluralitat”, lamenta.

I per què és tan important aquest esport? “Saps el que tenim en comú les quatre generacions de la meua família? El futbol. Aquest esport uneix generacions i genera un diàleg entre fills i pares”, conclou.