El jesuïta que va penjar els hàbits per organitzar la lluita dels treballadors del turisme a la Mallorca dels setanta

Un home septuagenari –barba blanca, celles grises, ulls clars, veu trencada– s’aixeca de la cadira per encendre’s una cigarreta. Tabac negre. No és a casa ni a la terrassa d’un bar, sinó en un plató de televisió, envoltat de càmeres i focus. El fum envaeix el debat mentre la moderadora dona pas a la publicitat: encara estan en directe. Quan tallen, bronca primer i després, rialles. Va passar a Canal 4, una televisió privada de Mallorca, i no fa tant, només quinze anys. L’escena serveix per traçar un retrat del protagonista: si alguna cosa va travessar la vida d’Antoni Tarabini va ser el desig de ser un home lliure. Així ho han explicat aquests darrers dies persones molt diferents que van conversar amb ell al llarg del temps; així ho recalca ell mateix quan tenia una gravadora al davant. Dilluns 21 de setembre va morir a Palma als 86 anys.

La biografia d’Antoni Tarabini-Castellani Cabot va estar plena de matisos i –aparents– clarobscurs. Fill d’un aviador feixista que va aterrar a Mallorca durant la Guerra Civil en companyia del comte Rossi, va tenir temps en tot just una dècada de ser jesuïta, antifranquista, comunista i sindicalista; a més de dirigent de dos partits socialistes diferents. Figura clau per entendre la política, l’economia i la societat mallorquines, Tarabini es va dedicar a llegir aquest petit món globalitzat que va configurar el boom turístic a través de Gadeso. El 1973 va crear una fundació que continua analitzant la realitat de les Illes Balears des de múltiples punts de vista.

“El meu pare servia a la base d’hidroavions del port de Pollença, des d’on el seu esquadró bombardejava Menorca i Barcelona, però els dies lliures venia a Palma. S’allotjava al cèntric i molt luxós Grand Hotel Alhambra, que estava aferrat al Teatre Líric, on avui hi ha els jardins de s’Hort del Rei. A l’altra banda del carrer, devora el Born, hi vivia la meva mare. (...) Es varen conèixer, es varen prometre, es varen casar i el 1940 vaig néixer jo. Acabada la Guerra Civil, el meu pare esperava ordres de Roma, que no varen tardar a arribar: havia de tornar-hi immediatament. El varen destinar a Ferrara. (...) El meu pare va ser enviat al front del nord d’Àfrica, on, a Líbia, va ser detingut. Imagina’t. La meva mare, completament sola a Ferrara, en un país estranger, amb un nounat... Afortunadament, allà va conèixer un teatí mallorquí [un orde religiós format per clergues regulars], de llinatge Adrover, que la va ajudar”, va contar Tarabini en una llarga i riquíssima entrevista que li va fer Miquel Payeras l’estiu de 2018 per al setmanari El Temps.

Aquella conversa conta una infància digna de novel·lar. Continua així: el pilot de guerra Armando Tarabini torna d’Àfrica i “fa carrera” en el Partit Feixista fins que cau Mussolini i acaba detingut pels partisans. La mediació d’un cardenal “amic de la família” el salva de la pena de mort, però el deixa entre reixes. Llavors, el petit Antoni i la seua mare s’han refugiat a la Mallorca franquista, han tornat a casa.

El jesuïta de la sotana descordada

Matías Vallés recorda a Diario de Mallorca el jesuïta Tarabini baixant per les Rambles “amb la sotana oberta”: “Un desafiament més escandalós que caminar nu per Palma”. S’acabaven els seixanta i, mentre començaven a desplegar-se les reformes del Concili Vaticà II, el mallorquí abandonava l’orde religiós al qual havia ingressat el 1959. En aquelles dates s'havia traslladat a Roma. A la vora del Tíber, va estudiar a la Universitat Gregoriana. Va tornar a veure el seu pare –que havia sortit de la presó uns anys abans–. I fins i tot va tenir l’oportunitat de conversar amb Arconovaldo Bonaccorsi.

Segons Tarabini, poc abans de morir, aquell “fals noble” a qui Il Duce va enviar a les Illes Balears amb l’anhel d’incorporar-les al seu fallit imperi mediterrani continuava sense conèixer el penediment: “Era un tipus enorme, molt trastornat, no tenia remordiments per res, ben al contrari, assumia i se sentia orgullós de tot el que havia fet, inclosos els assassinats”. La repressió que va dirigir Bonaccorsi va matar més de dos mil persones, però Franco mai no va renunciar a la sobirania de l’arxipèlag.

Aquelles experiències –i el passat del seu pare– van haver d’influir perquè Tarabini deixàs al final de la seva vida reflexions com aquesta: “Quan sent algú que insulta un altre dient-li feixista sempre pens: quina sort tens, jove, de no saber realment què és el feixisme. No es poden imaginar què era viure sota una dictadura. (...) A la Transició es va fer el que es va poder”.

'Quan sent algú que insulta un altre dient-li feixista sempre pens: quina sort tens, jove, de no saber realment què és el feixisme. No es poden imaginar què era viure sota una dictadura. (...) A la Transició es va fer el que es va poder', va comentar Tarabini

Entre Roma, Barcelona i Madrid –ciutats on recalarà després– Tarabini va tenir relació amb professors d’idees molt diferents. Es va llicenciar en Filosofia i Teologia i va escoltar tant Joan Nepomucè García-Nieto i París –fundador del moviment Cristians pel Socialisme– com un teòric bavarès que aviat arribaria a ser arquebisbe de Munic: Joseph Ratzinger, el futur Benet XVI. La Teologia de l’Alliberament i les idees d’un intel·lectual conservador consagrat a trobar la síntesi entre raó i fe, juntes dins el mateix cap. Un preludi del qual ha d’arribar quan Tarabini torni a Mallorca. El retorn definitiu es produirà el 1970. Aquell any, gairebé dos milions de turistes estiuegen a l’illa, una desena part dels que van visitar Espanya. El món dels mallorquins ha canviat. Per sempre.

Un pont entre hotelers i sindicats

“Tarabini era diferent. Podies parlar amb ell de qualsevol tema i, a més, li encantava dialogar amb gent més jove. Emprava una certa provocació, com si fos un joc, però no era un radical, en absolut. Sabia què suposava enfrontar-se al Sistema de moltes maneres; fins i tot, físicament, rebent pallisses durant la dictadura. Estic segur que hauria donat suport a les mobilitzacions d’aquest estiu, però també hauria fet veure que hi ha conseqüències, que pot ser un risc canviar la massificació per la luxificació de l’illa, que si tancam els aeroports a les nits, el preu dels bitllets pujarà i també ens afectarà els residents”, explica Eduardo Vila, un advocat que va col·laborar temporalment en els Quaderns Gadeso, els dossiers que dirigia un sociòleg que “intentava anticipar realitats”:

–Per exemple, als noranta es va adonar que el funcionament d’internet afectaria el sistema de reserves hoteleres –diu Vila– i en aquella època també va veure els problemes que tendrien els fixos discontinus per jubilar-se a les Balears perquè les seves cotitzacions eren molt més baixes que les d’un treballador amb contracte anual. 

–Va ser un pont entre grups amb interessos –en teoria– irreconciliables?

–A Tarabini el convidaves a una reunió i podia seure amb hotelers de primera línia per després reunir-se amb els sindicats: a uns i altres els feia veure cap a on evolucionava el turisme.

El matemàtic Pere Estelrich i Massutí solia compartir tertúlia amb Tarabini i, en un obituari, considera que va conèixer com pocs “els moviments profunds de la societat mallorquina”: “Parlava perquè tenia coses per explicar i, sobretot, perquè les havia viscut. (...) I t’advertia: ‘El món és un teatre, representes un paper, però no t’ho has de creure’”. Aquesta mirada àmplia la va poder cultivar com a sociòleg, potser, per renunciar el 1987 a l’ambició política. Una cosa estranya en un personatge que, sense arribar als cinquanta, acumulava un currículum extensíssim, tant en la lluita sindical com en el treball orgànic de partit.

Només tornar a Mallorca, Tarabini es va posar mans a l’obra amb Paco Obrador –un sacerdot que també va penjar els hàbits– per organitzar els forasters amb consciència de classe que havien emigrat a l’illa per treballar en una indústria turística que s’expandia sense mesura, però sense repartir drets. Encara manava Franco. En la clandestinitat, va passar per Bandera Roja i el Partit Comunista d’Espanya. Va encapçalar les protestes que van transformar el pàrquing de cotxes que s’havia projectat als peus de la Catedral de Mallorca en un parc amb arbres. Va ser detingut, apallissat i rescatat per una col·lecta ciutadana –cinc duros per cap fins a reunir les 150.000 pessetes per pagar la multa imposada per les autoritats franquistes.

Tarabini va encapçalar les protestes que varen transformar el pàrquing de cotxes en un parc amb arbres. Va ser detingut, apallissat i rescatat per una col·lecta ciutadana –cinc duros per cap fins a reunir les 150.000 pessetes per pagar la multa imposada per les autoritats franquistes

Un vers lliure al PSIB

Després del 20 de novembre de 1975, Tarabini va reaparèixer com un dels fundadors del Partit Socialista de les Illes, un projecte federalista que en plena Transició es va partir en dos: els qui varen transformar aquella organització en el Partit Socialista de Mallorca –el germen de Més per Mallorca– i els qui es varen integrar en el PSOE. L’antic jesuïta va ser dels segons i es va afiliar a un partit que havia passat en un sospir de no existir a l’illa a convertir-se en el corrent de moda entre els votants d’esquerres. Després de ser candidat a l’alcaldia de Calvià (1979), assessorar el primer Govern de Felipe González en qüestions turístiques (1982), veure com la Banca March movia fils perquè Unió Mallorquina resolgués a favor d’Aliança Popular l’empat tècnic amb els socialistes després de les primeres eleccions autonòmiques (1983) i ser regidor a l’Ajuntament de Palma (1987), Tarabini se’n va apartar. Sense desaparèixer del mapa.

No va deixar de publicar articles i anàlisis a la premsa i, el 2013, va rebre la Medalla d’Or de la seua ciutat natal, on ha presidit –de manera honorífica– l’agrupació socialista. Alguns companys de militància el recorden intentant curar “de la síndrome de la moqueta” les primeres espases del PSIB. Unes sigles que a Tarabini no li acabaven de fer el pes. Els socialistes mallorquins i menorquins les varen adoptar el 1990, teòricament a la recerca d’una veu pròpia –mentre que els eivissencs es mantenien fidels al tradicional PSOE. “Només era una marca, una imatge. [El PSIB] Mai no ha estat com el PSC. Es va imposar un discurs nacionalista entre la cúpula mentre que les bases no ho són. El resultat és a la vista. (...) El PSOE ha tengut poder gràcies a aquesta estratègia [de pactar amb Unió Mallorquina als noranta], però ens va costar perdre la nostra condició de referent social progressista i alternativa a la dreta”, va dir Tarabini en l’entrevista que va concedir a El Temps.

Reflexions d’un vers lliure a qui no li feia res reconèixer que “una herència materna en forma d’immobles llogats a través d’una empresa ad hoc” li havia permès “no abaixar mai el cap”. Pel seu vetlatori hi varen passar representants de gairebé totes les forces polítiques –només hi va faltar Vox. “Era un referent de justícia social i de bondat”, el va definir allà la seua filla Aina, també sociòloga i professora a la Universitat Autònoma de Barcelona. El funeral –catòlic– es va oficiar entre les columnes gòtiques de la Santa Creu de Palma.